SETEMBRE

Encara no eren les cinc del matí quan l’Agustí es va despertar. Es va despertar amarat en un bany de suor. Recordava els fets succeïts el dia abans amb tota minuciositat de detalls: la picabaralla, la corda que dibuixava la línea al terra , l’espai que hi havia entre la platja i la línea que duia a la llibertat.
L’Agustí i en Marc eren parella de fet des de feia tres anys, tant l’un com l’altre degut a la seva feina, no disposaven de temps per estar junts tot el temps que desitjaven; varen decidir agafar-se una setmana de vacances.
L’Agustí és dissenyador d’una prestigiosa firma de roba catalana, els seus dissenys poden competir amb les marques més famoses d’arreu del mon: Chanel, Prada, Dolge i Gabana, etc.,.
El seu company, en Marc, és expert en física quàntica en la Universitat de Barcelona, el seu nom és un dels més reconeguts i prestigiosos en el seu àmbit, pels seus descobriments i estudis.
Han aconseguit tenir una relació estable, emocional i socialment. No els ha estat fàcil arribar on són; l’homosexualitat,avui dia, encara queden sectors de la societat que no l’accepten com un fet natural. Han viscut el rebuig d’ amics, família, companys de feina. S’han sentit humiliats i perseguits per l’ ignorància i els prejudicis que acompanya a aquest sector de la societat.
Quan van decidir fer pública la seva relació, eren conscients del que es trobarien, però no havien imaginat fins on arribaria l’ incomprensió, el menyspreu i la repugnància que despertarien. L’amor que es professaven era tant intens, que davant de tantes dificultats, el seu amor es va consolidar i va ser més fort. Passat un temps, tot va anant adquirint la normalitat que ells desitjaven, i a la fi va arribar la pau i tranquil•litat que tant cercaven.
Venien d’una generació on el sistema educatiu repudiava l’homosexualitat, la consideraven una debilitat de la carn, un vici buscat. L’Agustí recorda la seva adolescència com un infern, quan es va manifestar els primers símptomes no sabia que li estava passant, després va ser un autèntic calvari, havia desitjat tantes i tantes vegades suïcidar-se!. Fins que no va acceptar la seva condició d’homosexual no va tenir un moment de quietud. Després psiquiatres, psicòlegs, teràpies, i al final la pau, la tant cercada pau.
Els tres anys de convivència havien estat els més feliços de la seva vida. No canviarien res del que tenien, tot el que gaudien s’ho havien guanyat a pols, el somni era realitat.
Miraven catàlegs de viatges per decidir on anirien, ben aviat ho van tenir clar, anirien a Menorca, ¿quin millor lloc que una illa petita i tranqui-la per poder descansar i estar junts tot el temps possible?
El viatge en vaixell va ser tranquil, tot presagiava que gaudirien d’unes bones vacances. Un cop a l’hotel, instal•lats a l’habitació van baixar a la platja.
Aquella illa era un autèntic regal de la naturalesa, asseguts davant el mar contemplaven la bellesa indefinible de la posta de sol: el sol deia el darrer adéu al dia, amb tons daurats, púrpures, violetes, grocs, taronges... el mar l’acollia com una mare acarona el seu infant, cantant-li cançons de bressol, embolcallant-lo amb la tendresa de l’amor, amb la mirada segura, amb uns braços que desprenen tendresa i a l’hora el coratge necessari per defensar el seu infant de qualsevol perill.
Embadalits davant de tant suprema bellesa uniren les mans, no calien paraules, el silenci era un cant a l’amor que es professaven, enrere quedaven els dies d’humiliacions i sofriment.
L’Agustí va recuperar la memòria i els fets que els van fer anar a parar a la sala de l’UCI de l’hospital de Menorca. Fent un gran esforç va girar el cap i va veure en Marc encara inconscient, però viu: ¡eren vius!, “greus però vius”.
Poc a poc els records van fer acte de presència, l’últim que recordava era el desig de fugir d’aquell infern. Sense saber d’on i com, van aparèixer aquelles persones vestides de negre amb les cares tapades, desprenien olor d’odi i violència, i tot seguit van descarregar contra ells: cosses, cops de puny, de barres de ferro, cadenes, ganivets...etc., els ulls se li van tancar i amb ells la consciència, en sentir una punxada en costat dret sota les costelles.
Ja han passat tres anys d’aquell incident que a l’Agustí i a en Marc quasi els va costar la vida. Fa tres anys que van tornar a renéixer.

------------------------------