El PREU DE LA LLIBERTAT

Durant l’Alta Edat mitjana existí una petita propietat lliure que es va renovar mitjans dos processos inversos: l’alliberació d’individus econòmicament depenent i la vinculació en depenent de petits propietaris lliures.
Les circumstàncies que va replantejar la Reconquesta va fer que a part de les formes tradicionals de transmissions de bens, recollides pel dret privat, una forma nova d’adquirir terres en propietat fos la pressura. Aquesta consistia en que qualsevol persona podia apropiar-se de tanta terra erma i despoblada com pogués cultivar, i així es convertia en propietari territorial i a l’hora lliure.
Aquest fonament jurídic era una de les manifestacions de principis del Dret Germànic, basat en què l’individu que sembra en un territori que no és seu, fa seu el fruit produït. La pressura es dóna en tots els territoris, i es troba regulada en “fueros municipales” i cartes “pueblas”, no com a creació d’un privilegi propi del lloc, sinó com regulació per una zona concreta d’un dret general.
I això és el que va fer en Martí Puig, ell i la seva família es varen acollir a aquesta regulació. Plens d’il•lusió i amb l’esperança de començar una nova vida. Van deixar enrere tot el que fins a les hores havia estat la seva vida; eren joves, forts, tenien bona salut i moltes ganes de treballar. Van carregar els únics atuells que tenien en el seu carro i van prendre el camí a la llibertat que tant desitjaven.
Van transcorre varis dies abans no van arribar allà on volien instal•lar-se. Cap al migdia de la tercera jornada de camí, en Martí va obrir uns ulls com un mussol, a la fi va veure les terres que li havien estat adjudicades; ple d’il•lusió ho va comunicar a la dona i als fills, els va dir: -mireu allà a la llunyania,veieu aquells arbres, sentiu el so del rierol?, allà és a casa nostra; estava tant content i feliç que li costava de creure-us-ho!
Un cop van arribar, van baixar tots del carro amb ganes de veure què hi havia, com era, corre i saltar. Però l’alegria va durar poc, en Martí només veient l’esguard de la seva dona li va caure l’ànima a terra.
-Marta, reina meva, perquè plores?-
La Marta no podia contenir les llàgrimes, i quan va poder pronunciar alguna paraula, va dir: -Martí i on viurem?, esta tot enrunat, la casa, el molí, les quadres. Els camps, t’has fixat com estan d’erms?, ni que fossin una vintena de persones tardaríem anys a poder produir els primer fruits, i tant sols tenim les teves mans i les meves; les mans dels nostres tres fills són massa joves i tendres, són petits, no podem comptar amb ells per les feines més feixugues. Com creus que ens podrem sortir?-
En Martí no deia res, la Marta tenia raó. Sí, tot el domini que s’escampava davant els seus ulls era seu, però què hi havia: terres abandonades, terres que feia anys que no s’havien conreat, ni esbancar, ni llaurat; la casa ensorrada, el molí per moldre el blat, que funcionava amb força motriu aprofitant l’aigua del rierol, sols quedaven quatre pedres amuntegades i les restes de les bastides de quan el devien construir. Valia la pena possessionar-se d’aquella terra que pot ser mai veurien donar fruit a canvi de la llibertat?. On havia quedat aquell orgull que l’havia empaitat fins aquell lloc?.
En Martí era un home fort, i aquesta força era la que fins ara li havia permès continuar viu. Es va prometre a si mateix: - res no m’espanta, no em faré enrere, faré d’aquesta heretat l’enveja de tots els conreus veïns! - .
El temps va passar i amb l’esforç, el treball i la constància d’en Martí, la Marta i els fills, en dos anys els seus somnis es van fer realitat.
Cada diumenge anaven tota la família a missa per pregar, donar gràcies a Déu pels dons i l’ajuda que els havia atorgat i fer les ofrenes a l’església que eren reglamentaries.
Ara, des de la més brutal de la soledat, el més punyent silenci, el no saber què havia passat i aquella foscor que li oprimia el cor, en Martí plorava desconsoladament tancat en aquella presó, que ni tant sols recordava com hi havia arribat.
I la seva família, on devien ser?- es preguntava -. Havia perdut la noció del temps, no recordava quan temps devia fer que era tancat en aquella cel•la, fosca i humida -.
Els fets van ocórrer tant rapits, que no va ser a temps de reaccionar. Llavors va començar a recordar:
El senyor feudal havia mort; havia estat un home just, respectuós amb les lleis i amb el seu poble.
El temps del terror va començar amb la successió del seu fill, era un home dèspota, tirà, la seva ambició no tenia límit. Va abolir totes les lleis, va fer les seves pròpies, sense tenir en compte, els costums, les fonts de les lleis que tots els seus avantpassats havien respectat i complert.
Una de les lleis que va promulgar el nou senyor feudal, va se l’obligació de que tot home lliure havia de prometre-li homenatge i vinculació; sota la pena de que qui no ho fes perdria les seves possessions, els seus drets i seria torturat i tancat a la presó i la seva família serien convertits en esclaus.
En Marti va ser un dels que es van oposar a acatar les noves lleis i a partir d’aquí va començar la seva desgracia. Un dia van aparèixer els soldats del senyor en la seva propietat, eren tants!, que no va poder defensar-se a temps ni a ell ni a la seva família; el van fer presoner,el van torturar. Van fer presoners la dona i els fills, van prendre foc a tot el conreu, la casa, els animals. Tot el seu patrimoni el van convertir en runes.
El darrer record que guarda són els crits esglaiadors de la dona i els fills, el foc i el fum que tot ho arrasava. Va perdre el coneixement i quan es va despertar era tancat en aquella cel•la. Sabia quina era l’única manera de sortir d’aquell infern: complir les lleis del senyor feudal!.


______________________________________________________