L’Enric està convalescent, ha passat una pulmonia amb molta febre. Ara esta una mica millor, però encara està molt dèbil i passa moltes estones al llit o assegut al sofà. També ha perdut la gana, fins i tot avui que és Tots Sants no ha volgut tastar cap panellet ni cap castanya; amb el que li agraden!
Quan ve l’àvia sempre li explica contes. Encara que aviat farà set anys li encanten els contes, sobretot, els de fantasmes, vampirs i extraterrestres.
Aquell vespre, no tenia son, havia dormit molt durant la tarda i ara estava ben despert. Mirava per la finestra, aquella nit fosca que amenaçava tempesta. Mirava encuriosit la casa del davant, aquella vella torre, ara abandonada, abans hi vivien els amos de la fàbrica, que segons l’àvia, hi havia, on ara hi ha les casetes unifamiliars en que viuen, al final del poble tocant el bosc.
La vella casa, embadalia a l’Enric, contemplava els amples i allargats finestrals, amb algun vidre trencat i aquells balcons estrets de pedra. De sobte un llamp va il·luminar la fosca nit i en una de les finestres va veure la silueta d’un fantasma; va fregar-se els ulls, un altre llamp i va tornar-lo a veure, entre la fosca allà en una finestra i brillaven dues ninetes esporuguides. A la tercera llambregada el nen el va saludar amb les mans, al cap d’un moment un petit fantasma estava darrera el vidre de la seva finestra. L’Enric el va obrir i el va fer entrar
― Hola petit fantasma. Tenia moltes ganes de coneix-se’t
― No et faig por? –pregunta el fantasma
― No a mi no em fa por res. I tu, que fas allà a la torre? - Li diu l’Enric
― Estic molt avorrit, allà amb els fantasmes grans que sempre em renyen i em diuen que no serveixo per res, ni tan sols per fer por.
― Si vols podem ser amics. Saps que m’agradaria molt conèixer la casa on vius
― Podem anar-hi ara. Hem de procurar que els altres fantasmes no et vegin, encara que aquesta nit estan molt enfeinats.
Com que fora feia força fred , el nen és va posar l’anorac i a la butxaca va ficar-hi una petita llanterna de quan havia anat d’acampada. El fantasma el va agafar de la mà, i volant van travessar el carrer, van entrar al a vella casa per una finestra oberta.
L’Enric estava fascinat, dins aquell lloc, aquelles sales grans, és sentien portes que grinyolaven, van travessar diferents estances, plenes de pols i de teranyines, en una, s’hi gronxava una aranya gegant. Dins una sala van veure reunits uns dotze fantasmes, l’Enric va ensopegar amb una fusta que cruixia, els fantasmes és van girar, però just en aquell moment una colla de ratpenats van aixecar el vol cap a les finestres.
Van pujar a la part de dalt de la torre, van passar per una galeria molt llarga, amb moltes finestres, on la pluja picava amb força sobre els vidres embromats. També hi havia molts quadres a les parets, amb uns homes de barba llarga i amb barret.
Ara són a un gran menjador ple de mobles empolsimats i en un racó hi ha un vell piano tapat amb un gran llençol blanc. De sobte entren dos fantasmes, el fantasma xic fa amagar d’una estrebada a l’Enric darrera una calaixera.
― Que fas tu aquí que no ets amb els altres – pregunta un.
― Vagant pels racons; que vols que faci?
― Ara es fa una reunió aquí, així que ja pots quedar-te
Llavors el nostre fantasma va dirigir-se a l’Enric i li va dir que no es mogués d’allà mentre durés la reunió dels fantasmes. El nen estava un xic avorrit tanta estona darrera aquell embalum, quan les seves mans van trobar una cosa al terra, un mirall petit, llavors va treure la llanterna que portava a la butxaca i des de el seu racó reflectia la llum de la llanterna a través del mirall cap a diferents indrets del menjador. Els fantasmes van veure la llum i es van posar a perseguir-la, llavors el nen apagava la llanterna i la tornava a obrir, projectant-la a una altre lloc, o cap al sostre, cap allà corrien tots, travessant parets, per després no trobar res. El petit fantasma va anar on era l’Enric, ja intuïa que era ell el causant de l’enrenou, i tots dos s’ho van passar d’allò més bé fent anar els fantasmes de corcoll amunt i avall, fent la rateta amb el mirall.
De sobte van tocar les dotze. Una veu ronca va dir; ” Ja és l’hora...” i en mig d’una gran fresa i un gran enrenou, tots els fantasmes van desaparèixer.
― Cap on van? –va preguntar l’Enric
― Van, o anem, al cementiri, aquesta és la nit del difunts i allà tots ens trobem amb els nostres esquelets. Aquesta nit ens tornem a ajuntar amb el nostre cos per unes hores. Venen fantasmes de tot arreu i fem una gran festa
― M’agradaria molt de veure-ho. Podem anar-hi?
― T’hi portaré però m’has de deixar la llanterna, per poder jugar jo amb els fantasmes. Però no pots acostar-hi massa, és perillós si et descobreixen, et deixaré a un lloc proper, jo també haig de ser allà, més tard et tornaré a casa.
Des del turó pròxim es veia la part del cementiri on és reunien els fantasmes. De les tombes en sortien esquelets que es foníem amb els seus esperits, formant uns ser fantasmagòrics. Dansaven un ball ritual, mentre uns sons guturals servien de música, que altres personatges dantescos tocaven amb una flauta un llaüt i una cornamusa.
El nen estava encantat contemplant l’espectacle, quan ho expliqués als seus companys flipparíen. De cop i volta sent com el sacsejant per les espatlles, fins i tot és va espantar una miqueta.
― Enric; va despertat! que ja són les déu i és hora d’esmorzar – el cridava la mare.
-Novembre de 2010-
Quan ve l’àvia sempre li explica contes. Encara que aviat farà set anys li encanten els contes, sobretot, els de fantasmes, vampirs i extraterrestres.
Aquell vespre, no tenia son, havia dormit molt durant la tarda i ara estava ben despert. Mirava per la finestra, aquella nit fosca que amenaçava tempesta. Mirava encuriosit la casa del davant, aquella vella torre, ara abandonada, abans hi vivien els amos de la fàbrica, que segons l’àvia, hi havia, on ara hi ha les casetes unifamiliars en que viuen, al final del poble tocant el bosc.
La vella casa, embadalia a l’Enric, contemplava els amples i allargats finestrals, amb algun vidre trencat i aquells balcons estrets de pedra. De sobte un llamp va il·luminar la fosca nit i en una de les finestres va veure la silueta d’un fantasma; va fregar-se els ulls, un altre llamp i va tornar-lo a veure, entre la fosca allà en una finestra i brillaven dues ninetes esporuguides. A la tercera llambregada el nen el va saludar amb les mans, al cap d’un moment un petit fantasma estava darrera el vidre de la seva finestra. L’Enric el va obrir i el va fer entrar
― Hola petit fantasma. Tenia moltes ganes de coneix-se’t
― No et faig por? –pregunta el fantasma
― No a mi no em fa por res. I tu, que fas allà a la torre? - Li diu l’Enric
― Estic molt avorrit, allà amb els fantasmes grans que sempre em renyen i em diuen que no serveixo per res, ni tan sols per fer por.
― Si vols podem ser amics. Saps que m’agradaria molt conèixer la casa on vius
― Podem anar-hi ara. Hem de procurar que els altres fantasmes no et vegin, encara que aquesta nit estan molt enfeinats.
Com que fora feia força fred , el nen és va posar l’anorac i a la butxaca va ficar-hi una petita llanterna de quan havia anat d’acampada. El fantasma el va agafar de la mà, i volant van travessar el carrer, van entrar al a vella casa per una finestra oberta.
L’Enric estava fascinat, dins aquell lloc, aquelles sales grans, és sentien portes que grinyolaven, van travessar diferents estances, plenes de pols i de teranyines, en una, s’hi gronxava una aranya gegant. Dins una sala van veure reunits uns dotze fantasmes, l’Enric va ensopegar amb una fusta que cruixia, els fantasmes és van girar, però just en aquell moment una colla de ratpenats van aixecar el vol cap a les finestres.
Van pujar a la part de dalt de la torre, van passar per una galeria molt llarga, amb moltes finestres, on la pluja picava amb força sobre els vidres embromats. També hi havia molts quadres a les parets, amb uns homes de barba llarga i amb barret.
Ara són a un gran menjador ple de mobles empolsimats i en un racó hi ha un vell piano tapat amb un gran llençol blanc. De sobte entren dos fantasmes, el fantasma xic fa amagar d’una estrebada a l’Enric darrera una calaixera.
― Que fas tu aquí que no ets amb els altres – pregunta un.
― Vagant pels racons; que vols que faci?
― Ara es fa una reunió aquí, així que ja pots quedar-te
Llavors el nostre fantasma va dirigir-se a l’Enric i li va dir que no es mogués d’allà mentre durés la reunió dels fantasmes. El nen estava un xic avorrit tanta estona darrera aquell embalum, quan les seves mans van trobar una cosa al terra, un mirall petit, llavors va treure la llanterna que portava a la butxaca i des de el seu racó reflectia la llum de la llanterna a través del mirall cap a diferents indrets del menjador. Els fantasmes van veure la llum i es van posar a perseguir-la, llavors el nen apagava la llanterna i la tornava a obrir, projectant-la a una altre lloc, o cap al sostre, cap allà corrien tots, travessant parets, per després no trobar res. El petit fantasma va anar on era l’Enric, ja intuïa que era ell el causant de l’enrenou, i tots dos s’ho van passar d’allò més bé fent anar els fantasmes de corcoll amunt i avall, fent la rateta amb el mirall.
De sobte van tocar les dotze. Una veu ronca va dir; ” Ja és l’hora...” i en mig d’una gran fresa i un gran enrenou, tots els fantasmes van desaparèixer.
― Cap on van? –va preguntar l’Enric
― Van, o anem, al cementiri, aquesta és la nit del difunts i allà tots ens trobem amb els nostres esquelets. Aquesta nit ens tornem a ajuntar amb el nostre cos per unes hores. Venen fantasmes de tot arreu i fem una gran festa
― M’agradaria molt de veure-ho. Podem anar-hi?
― T’hi portaré però m’has de deixar la llanterna, per poder jugar jo amb els fantasmes. Però no pots acostar-hi massa, és perillós si et descobreixen, et deixaré a un lloc proper, jo també haig de ser allà, més tard et tornaré a casa.
Des del turó pròxim es veia la part del cementiri on és reunien els fantasmes. De les tombes en sortien esquelets que es foníem amb els seus esperits, formant uns ser fantasmagòrics. Dansaven un ball ritual, mentre uns sons guturals servien de música, que altres personatges dantescos tocaven amb una flauta un llaüt i una cornamusa.
El nen estava encantat contemplant l’espectacle, quan ho expliqués als seus companys flipparíen. De cop i volta sent com el sacsejant per les espatlles, fins i tot és va espantar una miqueta.
― Enric; va despertat! que ja són les déu i és hora d’esmorzar – el cridava la mare.
-Novembre de 2010-
la meva filla, amb tot just acabats de cumplir els quatre anys va agafar por dels fantasmes per culpa d'un cosinet. Aquest li va volguer fer por i li va dir que a l'armari s'amagaven fantasmes dolents.
ResponEliminaLa meva sol.lució va consistir en convèncer-la de que eren fantasmes bons i que s'amagaven de la llum del sol per que els molestaba . Adivina que vaig trobar al fons de l'armari a l'endema. El meu tub de crema solar amb la crema empastifant la roba. Amb mirada ingènua em diu: mama és per que no els surti granets.
Molt bona la sortida de la nena!!!
ResponElimina