dimarts, 13 d’octubre del 2015

L'ARBRE CAPFICAT


(Micro-relat)
 
 
El gran arbre, verd, esplendorós , en aquell prat, just al llindar del poble, aquest estiu  estava una mica  neguitós. Quan feia bon temps sempre hi havia alguna  parelleta que es feien manyagueries a la seva ombra, sobretot les tardes i capvespres xafogosos, a vegades fins hi tots a les nits n'hi havia alguna. Aquest any no venia ningú, estava tot solitari.
 
Que deu haver passat? -es preguntava l'arbre- les branques del capdamunt s'estiraven aguaitant els camins propers i no es veia ningú.  Estava trist i capficat. Una merla que voleiava per allà li'n va donar la resposta... "la discoteca que havien obert a l'altre punta del poble".
 
 
08/10/20157 
 

dilluns, 12 d’octubre del 2015

FIRA D’ANTIGUITATS A MARTINET.


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Havent vist tota una sèrie de cartells que ens anunciàvem una fira de antiguitats a Martinet el passat dia 9 d’agost. Com ens agrada conèixer una part del records dels nostres avantpassats, i també recordar els de la nostra pròpia infantesa vam decidir visitar-la.             
 
 
Bé, una parell de noms em cridaven l’atenció en el cartells: una la paraula “descarregada”, que jo creia que només s’emprava com a sinònim de buidar un camió o un bolquet, sense ordre ni concert. I l’altre “brocanters”, ignorància meva, però en la dubte he consultat el diccionari i m’ha donat aquesta resposta.: Persona que té com ofici comprar o vendre objectes que no tenen més de 100 anys.         
 
 
Després de pagar la consegüent entrada va entrar en el recinte de la Fira. Estava situat davant mateix de l’Ajuntament en una placeta que existeix en aquest lloc.      
 
 
La descarregada havia estat feta amb molt ordre i havia múltiples objectes a triar segons les preferències i desitjos de cadascú. Des de roba, eines de camp, utensilis de casa i de decoració, fins a objectes militars més que res, roba i cascs.        
 
 
Ben organitzada la Fira feia patxoca i ens ha agradat voltar pels passadissos i tornar a veure aquells objectes que ens eren ja coneguts en els anys de la nostra joventut. 
 
 
La gent voltava encuriosida i per què no tafanera omplint l’aire de comentaris i somriures. També vam veure la cara de felicitat de persones que trobaven aquells objectes o aquells records que volien aconseguir. Havien fet FIRA.
 
 
Al sortir damunt una taula diferents paperetes ens donaven raó de properes fires en diferents poblacions de Catalunya.      
 
 
Després deambular un xic pels carrers de l’antiga vila amb multitud de racons i detalls que els vinguts a passar el dia desconeixen.
 
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 9 d’octubre del 2015

CAMINAR I SENTIR. Reflexions de matinada.


 
He sortit molt d’hora a caminar aquesta matí i l’aura fresca ha motivat que les meus passos fossin lleugers i un xic alegres. El meu cor bategà fortament. 

El sol encara és amagat en l’horitzó i el matí presenta els colors grisos i foscos de la matinada. Temps de reflexions i nous projectes. 

De sobte s’aclareix el dia i els raigs primers del sol s’albiren en la llunyania. Neix el nou dia i les noves sensacions. 

Poc a poc les ombres foragiten i el camí a l’il·luminar-se es renova. Temps de pensar que refer a la vida. 

Camps solcats i remoguts de terra fosca esperant les noves llavors. Renovar sempre l’existència. 

Altres camps curulls de verdor esperant el moment de la sega. La vida és una constant infinita.  

Les flors de nit no han tancat encara les seves pintades corol·les i llueixen els colors de sempre. L’alegria de la vida, els colors i els olors. 

L’arbre esmotxat mostra la seva fortalesa i reneixen noves branques del seu tronc. Superar les adversitats és la lluita eterna, tant de les plantes com dels humans. 

Malgrat l’heura que xucla la vida del vell tronc el seu sempitern desig vital fa brollar dues noves tiges que s’alcen al cel. La fe no té fronteres. 

Un soroll a la llunyania, un motor que xiscla amb força, on són aquells traginers, les mules, els matxos i els llauradors de la joventut. Descansen amb la pau del Senyor. 

Tantes coses passades, quan sentiments oblidats però el tarannà humà és omplir el dia a dia de noves il·lusions. Potser el somriure d’un nen obre la clau del pensament. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 8 d’octubre del 2015

DE CAP AL MAR

( Micro-relat )


Corria per entre carrerons, va arriba al moll i va continuar corrent, quan de sobte és va trobar dintre aquella  passarel·la arran de mar i va continuar seguint pel damunt. 

Anava tant rabent que  fins al final no va adonar que s'acabava;  davant seu només tenia el mar.  Va parar en sec, ben bé a l'últim llistó de fusta. Esmaperdut, acovardit, es va girar enrere...  llavors va respirar a fons, alleugerit. Ningú el seguia. Havia aconseguit despistar al seu perseguidor.

08/10/2015/


dimecres, 7 d’octubre del 2015

COM ES VAN CONÈIXER LA TELE I LA “BASURA”, SI UNA ESTAVA A LA CUINA I L’ALTRE AL MENJADOR. II.


 
Sobtadament s’escolta un fort crit a l’altre costat de la mampara. El presentador/a obre la porta i entra trobant-se a la senyora aixecada i vermella, i li diu:
¾    Primer calmis. Asseguis, vol un got d’aigua. A veurà que li sembla la petició de la seva cunyada. 

La dona en peu, malgrat els intents de la locutor/a, crida ben alt per que s’escolti a l’altre costat.
¾    Escolta tu Maria. Primer de diners no n’esperis cap. Tu dius que el teu Manel no en tenia ganes i anava sempre cansat. Tu creus que fent d’escrivent a l’ajuntament (amb perdó pels que treballen correctament als centres públics) podia estar cansat. El teu home, que era un dels més mantes dels que viuen sense fotre un cop, podia arribar cansat. No!!! Doncs sàpigues que la causa eren els lots de sexe que fèiem al meu llit. Ja em cuidava jo de treure-li tot allò que és pot treure d’un home. Fins el darrer moment i varies vegades. Per tant, t’he de dir que dels meus fills també algun pot ser del teu home. Quan va morir el teu Manel, no vaig reclamar-te res perquè vaig suposar que la pensió seria tan minsa com el seu treball laboral. Però dels diners dels meu home (i sembla que també teu a estones) no esperis ni cinc. Bruixa! Ah, i el Manel, el teu Manel, al llit complia com un brau. Adéu, i no et vull veure  mai més.- i marxa del plató tota estirada com un fuet. 

El presentador/a canvia de escenari i pregunta així:
¾    Que li sembla la resposta de la seva cunyada?
¾    Sempre ha estat una bruixa! És una mala persona! Una garrepa acabada! El seu home sempre ha estat un calçasses. Segurament un desgraciat banyut que sabia que la seva muller s’acostava amb el seu germà. Ai, Senyor! El que diran al poble al saber-ho. 

Tele-escombraries= Audiència mitjançant el ridícul de les persones A canvi de què: Diners, potser i són segons quins artistes llogats.   

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

COM ES VAN CONÈIXER LA TELE I LA “BASURA”, SI UNA ESTAVA A LA CUINA I L’ALTRE AL MENJADOR. I.


Només l’encapçalament del treball em mareja. Per què? Ja n’he començat un de relat que no m’ha convençut i que ha anat a la paperera. Pura deixalla de lletres i lletres sense cap ni peus. I amenaçà el tema, que  tornaré a omplir fulles, (sí, a l’omplir pàgines, sense tocar vores). D’aquest segon escrit no crec que tregui més profit que del primer. Alguna petita cosa sí, potser alguna que altre coma, però el temari no em permet gaires idees filosòfiques. 

Primer apartat que vull fer significatiu, és que “basura” no és una paraula catalana, més aviat el correcte serien deixalles o escombraries, també brossa. Això no vol dir que els catalans ens salvem de tenir porqueria a dins de casa. Temo que per extensió popular televisiva alguna vegada veurem en el nostre diccionari lingüístic la incorporació de tant freqüent paraula: tele-basura. 

Com en les cases modernes la distància de les dues cambres són dues o tres passes. Imagineu-vos un pis de 40 m2 , ideal segons la ministra, quina és la separació, i menys si és amb cuina americana. A més moltes famílies també tenen televisor a la cuina. Aleshores, molta distància no existeix. 

Ja posats a fer aquest treball he aprofitat per repassar el contingut d’aquests programes de màxima audiència. I la idea que m’ha assaltat és que ha de ser molt baixa la cultura d’un poble que s’entreté de les xafarderies dites en veu alta i amb públic. Del “cotarro”, cercant una expressió castellana de fer bugada, de les misèries morals de la gent (normalment pagada). No hem de pensar que és solament un problema cultural de la pell de toro, a altres països veïns també es produeixen programes similars. 

Ara un exemple:

Una senyora endiumenjada, però mostrant que el vestit no és cap mostra de cultura, es presenta al programa. A l’altra part d’una mampara una altra senyora de similar semblança espera asseguda.  

El presentador/a saluda a la nouvinguda i li pregunta:
¾    Què és el que vol dir a la seva cunyada- i enseguida la dona comença el seu soliloqui.
¾    Cunyada només volia fer-te un petit prec. El meu home, com les dues sabem és mort, i ara el teu, germà del meu, té Alzheimer i segurament no se’n recorda gaire.
Veuràs el teu home i jo durant molts anys en estat anant-nos al llit junts. Sé què no ho sabies, per què sinó en el teu caràcter ho haguessis fotut tot a orris. Però ja ho saps, en l’assumpte de la jod... no hi ha esmena. El teu home anava valent, deia que tu no valies gaire, i el meu sempre estava cansat.
Bé amb tot això vull dir-te que segurament algun fill meu deu ser del teu home. Res, més que res, que al fer el testament no se n’oblidi, per què jo amb la pensió del meu Andreu, vaig una mica justa, i com vosaltres teniu un bon patrimoni pensava que alguna petita ajuda, no va malament a ningú. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

AVANÇA LA TARDOR




Mica en mica,  pas a  pas,
va avançant ja la tardor,
 
 amb dies de sol i vent
 
i també algun més plujós
 
emboirat o melangiós.

 
 
La nit es va fent més llarga,
de dia,  minva la llum,
es temps de fer la collita,
 
els fruits estan al seu punt,
 
i el bolets donen perfum.
 
 
La natura ha fet  un tom
 
Esclatant en mil colors
 
Les fulles es van assecant
 
Donant-nos tot l’esplendor,
 
Abans de caure del tot.
 
 
 La vida ha passat rabent,
Quan hom arriba a la tardor,
 
Esfullant-se a cada pas ,
 
Traient de dins el millor,
 
Abans  l’hivern consirós.

 
03/10/2015/