Només
l’encapçalament del treball em mareja. Per què? Ja n’he començat un de relat
que no m’ha convençut i que ha anat a la paperera. Pura deixalla de lletres i
lletres sense cap ni peus. I amenaçà el tema, que tornaré a omplir fulles, (sí, a l’omplir
pàgines, sense tocar vores). D’aquest segon escrit no crec que tregui més profit
que del primer. Alguna petita cosa sí, potser alguna que altre coma, però el
temari no em permet gaires idees filosòfiques.
Primer
apartat que vull fer significatiu, és que “basura” no és una paraula catalana,
més aviat el correcte serien deixalles o escombraries, també brossa. Això no
vol dir que els catalans ens salvem de tenir porqueria a dins de casa. Temo que
per extensió popular televisiva alguna vegada veurem en el nostre diccionari
lingüístic la incorporació de tant freqüent paraula: tele-basura.
Com
en les cases modernes la distància de les dues cambres són dues o tres passes.
Imagineu-vos un pis de 40 m2 , ideal segons la ministra, quina és la
separació, i menys si és amb cuina americana. A més moltes famílies també tenen
televisor a la cuina. Aleshores, molta distància no existeix.
Ja
posats a fer aquest treball he aprofitat per repassar el contingut d’aquests
programes de màxima audiència. I la idea que m’ha assaltat és que ha de ser
molt baixa la cultura d’un poble que s’entreté de les xafarderies dites en veu
alta i amb públic. Del “cotarro”, cercant una expressió castellana de fer
bugada, de les misèries morals de la gent (normalment pagada). No hem de pensar
que és solament un problema cultural de la pell de toro, a altres països veïns
també es produeixen programes similars.
Ara
un exemple:
Una
senyora endiumenjada, però mostrant que el vestit no és cap mostra de cultura,
es presenta al programa. A l’altra part d’una mampara una altra senyora de
similar semblança espera asseguda.
El
presentador/a saluda a la nouvinguda i li pregunta:
¾
Què
és el que vol dir a la seva cunyada- i enseguida la dona comença el seu
soliloqui.
¾
Cunyada
només volia fer-te un petit prec. El meu home, com les dues sabem és mort, i
ara el teu, germà del meu, té Alzheimer i segurament no se’n recorda gaire.
Veuràs el teu home i jo durant molts
anys en estat anant-nos al llit junts. Sé què no ho sabies, per què sinó en el
teu caràcter ho haguessis fotut tot a orris. Però ja ho saps, en l’assumpte de
la jod... no hi ha esmena. El teu home anava valent, deia que tu no valies
gaire, i el meu sempre estava cansat.
Bé amb tot això vull dir-te que
segurament algun fill meu deu ser del teu home. Res, més que res, que al fer el
testament no se n’oblidi, per què jo amb la pensió del meu Andreu, vaig una
mica justa, i com vosaltres teniu un bon patrimoni pensava que alguna petita
ajuda, no va malament a ningú.
Continuarà...
Miquel
Pujol Mur.
