diumenge, 23 de novembre del 2014

VEIG VISIONS


Arribava tard. No podia ser, arribava un quart tard al taller d’escriptura. M’hauria de disculpar. La tia Carme que sempre truca quan estic a punt de sortir. Pujava de presa  les escales del primer pis i en arribar davant de l’aula em vaig deturar, vaig respirar a fons i vaig obrir la porta... Estava tot en penombra i no hi havia ningú. Anava a donar l’interruptor de la llum, quan vaig veure una silueta gran, allargada,  en un racó que és movia i venia cap a mi. Vaig tancar la porta i vaig córrer escales avall esperitada. Tota agitada encara vaig preguntar al conserge,
¾    Que no es fa el taller d’escriptura avui?
¾    Si, però vas molt d’hora, encara falta més de mitja hora per les deu.
¾    Què.... ?

Vaig mirar el rellotge. Llavors hi vaig caure. Ahir s’havia de canviar l’hora i jo no ho havia fet. Així que arribava molt aviat. Amb el que havia hagut de córrer. Llavors vaig pensar en aquella silueta de dalt,
¾    Doncs a dintre l’aula hi havia  algú...
¾    Vols dir que no ho somies, a dalt no hi ningú, la porta és tancada.
¾    No, no... –vaig dir-  la porta era oberta i hi havia una persona estranya a dins, o un animal... potser un lladre... Jo l’he vist.
¾    Et dic que tot es tancat. Fins a les deu no comencen els tallers i no  ha pujat ningú. A veure, però,  pugem-hi a  donar una ullada.

Amb el conserge vam pujar a dalt al primer pis  i va intentar obrir la porta de la classe, aquesta estava tancada amb clau.
¾    No pot ser, abans estava oberta i hi havia algú a dins.

El conserge va obrir la porta i va entrar a donar-hi una mirada. Tot estava quiet. No hi havia ningú, ni cap finestra oberta,
¾    Ho veus com no hi ningú,  -mentre tancava la porta.- Mira, la noia de la neteja, li ho preguntarem.
Es van acostar als lavabos on la Lidia estava netejant,
¾    Escolta Lidia, has vist algú que passés per aquí o sortís d’alguna aula.
¾    No, fa un moment que he baixat de dalt i no he vist ningú enlloc.
¾    Ja m’ho semblava. Va anem. –mentre m’agafava pel braç i m’acompanyava escales avall.

Estava al·lucinada . M’estaria tornant boja. Realment hauria vist visions? Estic segura que allà dins hi havia algú i a més la porta era oberta. No podia ser que fossin imaginacions meves, el que havia vist era ben real . Encara estava espantada. Em vaig asseure en un banc, allà a l’entrada a l’espera que arribessin les companyes.
Mentre a dalt, la Lidia va obrir un lavabo  i en va sortir un home alt i cepat, el marit de la senyora del bar,
¾    Va surt que ja ha passat el perill. Per poc ens enxampen.
¾    Com t’has pogut oblidar de tancar la porta amb clau.
¾    Un descuit com un altre. Ara baixa per  l’escala del darrera, no sigui que et vegin hi lliguin caps.


 14/11/2014/-
 

4 comentaris:

  1. Ostres , no hi ha dret donar aquests ensurts, per tenir una estona boja...Ara que la noia era una mica despistada per oblidar-se de canviar l'hora. Pel què fa a l'ensurt, al final tindrà tema per una bona història...Perquè , és clar, ella està segura que ha vist algú!!!
    Que tinguis una bona setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si M. Roser, aquesta noia despistada té a les mans un bon tema fer una nova història, intentant esbrinar que, o qui hi havia allà dintre.
      Una abraçada

      Elimina
  2. haha, jo em pensava que era el fantasma de la inspiració :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Sílvia era una cosa més material. Això del fantasma de la inspiració és molt bo, m'ho guardo per un altre relat.

      Elimina