CAMINANT PER L’ALTA CERDANYA. BOUCLE DELS MAQUISARDS

Com no pot ser d’altra forma, ja tornàvem a ser altre cop enfangats. Als humans, ens costa molt de dir-nos a nosaltres mateixos: no, això no ho facis que és massa.

 

Veiérem un rètol i ens xiuxiuejà quatre paraules a les oïdes (visuals) i tornàvem a embarcar-nos en un altre galimaties. Això ens va passar, havíem pujat al refugi de la Culassa però a mig camí trobarem un cartell, molt maco de color groc, que simplement deia Boucle dels Maquisards i no sé a qui se li va ocórrer dir: Mira això, també hi podríem anar pels temps que diu trigaríem és fàcilment assolible per nosaltres. I ja hi vam ser-hi!   

Un nou dia i de bon matí érem al pàrquing de l’entrada del poble de Llo. Gent més matinera que nosaltres no hi havia, perquè en arribar vam deixar el cotxe a primera fila i en solitari. Aquest cop el nostre apetit era també despert i només baixar vam obrir les motxilles i vam esmorzar al costat del cotxe. Poc després arribava una parella jove que després vam trobar seguint el camí a la inversa.  

Un cop satisfet aquell rum-rum de l’estomac iniciàvem la nostra caminada. Al cap de mitja hora ja havíem pujat la pista mig asfaltada de les gorges del Segre i passat el pont de la cruïlla de Sant Feliu i mas Patiràs. Pocs metres més endavant, arribàvem al rètol de la nostra perdició i començàvem la primera costa. Un camí ple d’herbei primer, un camp amb un senderó ben fressat i poc després les senyals grogues i blanques ens duien per un marge amunt. 

Bé, això va ser la primera part de la pujada però el caminoi fent esses continuà muntanya amunt i nosaltres passa a passa anàvem pujant. Una estona després un error al no seguir una fita, ens va fer perdre per un instant les senyals.  

Potser el que passava és que jo particularment no volia pujar pel mal camí de pedres. Després de donar unes quantes voltes vam adonar-nos de noves senyals passat el mal pas. He de dir que el camí no era tan dolent, però al meu particular i desconfiat peu, a vegades un lloc una mica trencat li fa basarda. 

Bé, passat l’entrellat pas el camí continuà pujant fins la part alta de la muntanya on vam respirar un xic i vam prendre uns ganyips per agafar força. Que n’és de bo un grapat de fruits secs, panses, un xic de xocolata i un glop d’aigua! Ep, ens ho mereixíem! 

Ja arribat a aquest punt el camí davallava per un tou i bonic camí seguint en part les torrenteres. Si cansada va ser la pujada, la llarga i pendent baixada no va ser menys. Ai, Senyor! Com envejava en aquells moments a les cabretes que àgilment són capaces de baixar fent quatre saltirons.  

Però finalment tot arriba i la baixada també va acabar-se i davant nostre havien les piscines d’aigua calenta i sulfurosa. Vam canviar l’equip de muntanyenc per un de banyista i poc després fruíem d’un bany ben merescut.  

Consultat el temps de la excursió va alegrar-nos saber que no havíem estat tan allunyats. 

Ara, ja sabem el camí i els seus i els nostres problemes, potser un altre dia tornàrem. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.