S’ACOSTA L’ESTIU

L’estiu s’acosta però els pensaments, que no entenen d’estacions de l’any, no paren d’atonyinar la ment de la Dolors.

Ella més aviat passa per una època tirant  una mica més... cap a la  tardor, pel que fa a la  edat, però recorda el que  va  viure durant les altres estacions de la seva vida.

De nom li van posar Dolors que, ben mirat, no és un nom gaire alegre, més aviat el troba patètic sobretot ara en aquest temps quan pateix de pruïja; amb la picor i la frisança  que no la deixen viure.

De petita, una vegada que va caure del llit, es va fer una nyonya al cap. Bé, potser el nom correcta seria un trenc, o un xiribec,   perquè li van haver de posar uns quants punts: li ho van fer al viu. Allò sí que eren “dolors” de veritat. No se’n recorda molt, però li van explicar que feia uns brams que se sentien des del poble del costat.

Com que era la més jove de les germanes sempre havia de dur la roba que deixaven les altres, quan se’ls feia xica, gairebé mai no podia estrenar cap vestit, ni el de la primera comunió i, moltes vegades, si no li anaven bé li feien un sacsó, o dos... i va que xuta!

També té records bonics del seu iaio, sobretot, quan se l’enduia a guardar les vaques; encara es recorda de tots els noms: pulida, marcarda, marquesa... i sobretot de la negreta... que era tan mansa i es deixava tocar. Un any, pel seu sant, l’avi li va regalar un gaiato que li havia fet, a la seva mida. Li va fer tanta  il·lusió...!

De la padrina també se’n recorda molt, sobretot quan anaven a collir l’herba pels conills i també que tenien cura de la lloca. Quan els polls picaven els ous per sortir... eren uns moments tan tendres...!

Però les primaveres, sempre solen anar “bé”..., més o menys. A l’estiu, o la segona etapa de la vida, encara que sembli que un s’ha de menjar el món, tampoc no és ben bé així, a més, en aquella època, a casa seva les coses  van començar d’anar a una mica a deshora. Una malaltia greu va deixar a la seva mare impossibilitada en una cadira de rodes, i tot es va complicar força.

Després va sorgir l’amor de la seva vida, l’Indalecio, que era un noi que havia vingut del sud. A vegades, ell li cantava: Hay Dolores, Dolores mía por ti he soñado toda mi vida. Ella, quan sentia la cançó, pensava que, amb castellà, el seu nom no era ben bé tan lleig... potser perquè l’Inda, (així era com ella l’anomenava), era tan guapo... o almenys ella li trobava totes les gràcies! És clar que no hi ha res que cent anys duri i una flor no fa primavera ni estiu, segurament que, per aquest motiu, aquell “noviet”  va durar més aviat poc, encara que ja havien fer plans per casar-se. Quan ja ho tenien tot gairebé a punt, ell s’hi va repensar i la va deixar “compuesta i sin novio”. Per ella això va ser una befa que no va poder pair fàcilment.

Després, es va centrar en la feina i va muntar una botiga de comerç just. També va col·laborar en projectes conta la fam del món, cosa que ha continuat. Tot això l’hi ha omplert la vida. Ara té un pretendent, bé... més d’un, però ella diu que ja està bé així, sense que ningú li  doni “sorpreses”.  Ja fa uns quants anys que es va canviar el nom, per Lola... li agrada més que no pas Dolors.

A la seva manera, ha estat feliç tot i que no oblida  les diferents etapes de la vida que sempre van lligades, com  les estacions de l’any.