ELS PANTALONETS CURTS I LA VIDA.

Tanta pruïja que tenia la noia per venir a la platja i quan després de moltes promeses de fer bondat acordem venir-nos uns dies soles, em deixa mig abandonada com si fos una fruita lloca. Hauré d’agafar el gaiato i explicar-li allò que vam acordar. Té una sort immensa que a mi la platja, el sol i la sorra em donen una nyonya terrible i a més no tinc ganes de discutir-me amb ningú i menys en la meva filla. Mira mentre l’espero per dinar li faré un sacsó al pantalonet curt que li va una mica llarg.  

Així remuga la Sara mentre posant-se les ulleres comença a tallar i doblegar la roba del camal i cosir-la atentament per què no se li esfilagarsi. No vol que la Míriam després vagi pel carrer amb tot de fils penjant del pantaló, com a vist a altres que semblant unes perdulàries.

¾    Hola mare!- s’escolta al rebedor de l’apartament, una llarga estona de temps des del moment que sentí el soroll de les claus a la porta de l’apartament, acompanyat d’un sonor i llarg petó seguit d’un profund sospir d’acomiadament.- Oi, que bé! M’estàs cosint els pantalons que em posaré aquesta tarda per sortir amb els amics. Però mare! No els deixis tant llargs, ara no és moda, mira dobla al menys tres dits mes.

¾    Però nena, tan curts quasi se’t veurà tot.

¾    Mare, ets més antiquada! Fes el que vulguis, ja m’estarà bé!

¾    Escolta aquesta tarda no m’acompanyaves a casa dels Serra. Tenen unes nenes, de la teva edat, que són molt maques. Podríem ser amigues teves.

¾    Aquelles bledes! Ep, mare! Que jo no sóc una nena, tinc setze anys i ven posats! Tu vols que sigui amiga d’aquell parell de prosies que no saben més que mirar i mirar girant-se i dissimulant. Ni en pintura les vull veure! Només fan que xafardejar i murmurar. Amb això vols que sortí, ni pensar-ho. Tu ves a veure’ls i els hi donés records.

¾    Ai Míriam! Des de que hem vingut a la platja i has trobat aquesta colla t’he perdut.

¾    Vaja mare! Ja surts com sempre amb el mateix! Sempre igual!

¾    Escolta amb quina amiga has vingut, que heu trigat tan a separar-vos.

¾    Ui! Si que vols saber! Ni què fossis de la CIA? Que ja no estem als teus temps! Ara hi ha la democràcia i la llibertat. Què no t’has assabentat? Clar sempre enganxada als pantalons del pare, que no surt del casino de xerrar de política amb els amigots i tu de xafardejar amb les seves dones. Què aquest món ha canviat! Què som a finals del segle XX! Ves a fer una volta pel passeig vora la platja i veuràs com el temps ha fet un salt endavant.

¾    Llibertat i democràcia, segons per qui! Els obrers a treballar i a pagar com sempre i els altres a ficar-se els calers a butxaca.

¾    Ai mare! Valdria més que et tornessis al poble i jo ja ho faré un altre dia. Potser d’aquí una setmana més!

¾    Sí, per ser l’escarni de tothom. Tu i jo juntes sempre. Què diria el teu pare si sabés això que dius?

¾    El papà té confiança amb mi!- Contesta molesta la filla.

¾    Va nena, no discutim. Mira que macos ha quedat els pantalons i veus com queden bé de llargs. Curtets, però elegants. Escolta, la teva amiga té la veu molt ronca. Què fuma?

¾    Però, mare, si ara fumem totes. Jo, perquè ho dissimulo aquí i a casa, i sàpigues també que una mica d’herba no fa tampoc mal a ningú. És terapèutic!

¾    Mare de Déu! Si la meva mare et sentís dir això. Si jo li hagués dit mai una cosa així s’arrancaria els cabells i es moriria de vergonya.

¾    Deixa la iaia amb pau! Que fa anys que és morta! I era més complaent que tu! Em donava tot el que jo volia.

¾    Clar, es dedicava a malcriar-te. Com la responsabilitat no era seva.

¾    A més, mira no era una noia, era un noi i molt eixerit. M’encanta quan en toca.

¾    Nena! M’esgarrifes quan et sento parlar així. Li hauré de dir al pare!

¾    Mare, sembla que no hagis mai fet manetes. A més, sé que abans del pare tenies un xicot que t’agradava molt, m’ho va dir l’àvia. Segurament en vas fer més d’una! També em devies fer de coses! O eres una monja beata?

¾    Ai, senyor! El que ens de sentir les mares.

¾    Va no siguis dolenta, que sóc jove - diu la Míriam mentre acarona la galta de la mare.- Tu també ho vas ser. 

La Sara fa un sospir de qui no pot discutir res amb la noia. Tan jove i  sap més lleis que un advocat. Posa el dinar a taula i veu com la seva filla és canvia i es posa amb presa els pantalons que li ha cosit marxant amb els amics. Frega els plats, recull la cuina i marxa a veure els Serra, pensant que no hauria tingut de venir a la platja sense els seu home. Però la feina és la feina i no està el món per quedar-se al carrer amb una mà al davant i l’altra a darrere. Encara els hi queda part del pis per pagar i uns diners malgrat siguin molt suats són força bons. 

Em tornar després de sopar amb els amics, la filla encara no ha tornat, però s’asseu al balcó i veu les llums del cotxes i el jovent que va d’un cantó a l’altre cercant diversió. La brisa marina fa que s’adormí. S’està també, amb la mica de frescor, que la dormida és força llarga. Quan torna en si, mira l’hora, és prou tard, i va l’habitació on dorm la filla i la veu dormint pràcticament nua damunt el llit. Nena o dona he aquí el problema! 

Ensopega amb una peça de roba i al l’agafar-la se’n adona que són els pantalonets que amb tanta paciència ha cosit al migdia, són plens de sorra i algú ha arrancat els sacsons que tan delicadament havia fet i ara pengen filots per tot arreu. Senyor, quina paciència hem de tenir les mares! - pensa- i  deixant caure la peça de roba en un racó marxa a dormir al seu llit. Pensa un xic amb el seu home, més què res com un bàcul on recolzar-se entremig del desori del comportament de la joventut.   

Miquel Pujol Mur.

MUNTANYA AMUNT

La parella caminava a bon pas. Havien sortit molt aviat de casa amb el cotxe, fins arribar a la falda de la muntanya. Sota un gran bedoll van deixar el cotxe i van començar a caminar.

S’havien proposat  fer aquell cim de 2500 metres, del Pirineu francès . L’havien escollit perquè els havien dit que era fàcil. Ells no estaven avesats  a fer alta muntanya, però s’havia posat de moda. S’havien preparat fent caminades a llocs propers.

 

Feia una hora que caminaven per entre corriols que s’enfilaven muntanya amunt  en mig d’una espessa vegetació i algun esbarzer, quan la noia es va entrebancar amb l’arrel d’un faig , sort que el xicot la va parar de caure. Calia anar amb precaució, tot just enfilaven el primer tram.

Mentre anaven pujant s’albirava un paisatge meravellós. Els pics de les muntanyes properes il·luminats pels sol que s’anava enlairant, a l’altre costat unes grans fondalades ombrívoles . Havien calculat caminar unes quatre hores  i mitja fins arribar al cim. Llavors baixarien per l’altre cantó; farien una gran giragonsa per tornar on havien deixat el cotxe, però valia la pena. Portaven mapes i referències escrites i un gps per si es perdien.

El dia era magnífic, un dia d’agost esplèndid , el sol ja començava a picar de valent, algunes  bromes sortien per ponent trencant aquella blavor del cel tant nítida. Va ser llavors quan van topar amb un muntanyenc que baixava del cim i van parlar una estona,

¾   Si voleu fer el cim, ho teniu cru, el cel amenaça tempesta.
¾   Anem ven preparats – va respondre el noi
¾   Jo no m’aventuraria. Una tempesta al cim no es cosa de broma. Vosaltres mateixos.

L’home va continuar caminant avall i ells van continuar amunt. Això de la tempesta és una falòrnia  -van dir- el cel estava radiant, potser cap a la tarda o al vespre, descarregaria però per ara no. Van decidir continuar amunt, anaven equipats a prova de tot.

Una hora més tard, ja veien el cim a tocar, però els faltava l’ascensió més difícil. El lloc era rocós  i despoblat de qualsevol vegetació. El sol s’amagava entre les bromes que havien anat creixent. Es va girar un vent molt fort que dificultava l’ascensió. De sobte va fer un llamp, allà mateix seguit d’un tro ensordidor. És van espantar una mica, llavors ja van dubtar si continuaven endavant. Es van posar els impermeables  per si plovia i van continuar pujant. La marxa era dificultosa. Eren tan a prop del cim, bé encara els quedava una hora ben bona.

De cop va començar a ploure a bots i a barrals. Els llamps queien a quatre passes. El cel havia quedat fosc de cop. Era impossible avançar i també retrocedir. És van arrecera al costat  d’una roca que sobresortia, ben agafats, perquè el vent no se’ls endugués costa avall, l’aigua els queia a sobre, ficant-se per entre el plecs de la roba. Es van espantar, bé, van tenir molta por, dels llamps que queien pels voltants. Ara es penedien de no haver fet cas del muntanyenc. Tremolaven, allà ven agafats l’un a l’altre, mentre una cortina d’aigua els envoltava, la noia plorava i ell intentava calmar-la.

Als tres quarts d’hora de xàfec intens, va para una mica i van decidir tornar enrere. El camí de baixada era perillós, avançaven lentament, el cel encara estava amenaçador. Vam arribar a una zona d’arbreda, quan l’aigua va tornar a descarregar amb força. No es van parar , van continuar avall sota la pluja, fins que es van topar amb una balma. Allà es van refugiar una estona, fins que va amainar una mica la tempesta. Estaven exhausts. Vam menjar alguna cosa per recuperar forces, abans d’emprendre la caminada final.

A les set de la tarda van arribar on tenien el cotxe, xops, esgotats, sense forces i sense haver fet el cim. Van canviar-se de roba i van iniciar el camí de retorn a casa. No havia anat bé l’aventura muntanyenca i els havien passat  les ganes de tornar-ho a intentar.
 

01/09/2014/

 

EL PRIMER VIATGE EN TREN.

El primer viatge que recordo va ser quan vam anar en tren a veure uns parents a un poble de la província de Saragossa. Seran memòries del primer o un recull dels diversos viatges que vam fer.  

El tren li deien el Shanghai que sortia de Barcelona de l’estació de França i fumejant arribava, si la memòria no em falla, fins A Corunya. També hi havia el Ràpid i el Correu que sortien de Madrid.  

Les màquines de tren eren a carbó. Els grans vagons de fusta tenien departaments per a deu o dotze persones. Segons classe han una porta que tancava els compartiments, els de tercera sense porta ni separació. Crec que els de primera per classe més adinerada eren de més confortabilitat.  

Maletes, caixes de cartró i mocadors de farcells a dalt del portaequipatges, tot entatxonat. Criatures de totes mides, plors i gent apinyada l’una sobre l’altra sobretot a hores de son del matí. 

I ara recull de records: 

Quan s’apropava un túnel tothom corria a pujar la finestra. Però no sempre pujava el vidre i la carbonissa mig encesa i el fum del carbó entraven dins del compartiment. 

Bosses, maletes, cistells, ampolles d’aigua, bolquers (no dels moderns) entrepans i cistelles amb animals, no gossos, sinó conills i gallines a sota dels seients. 

Quan pujava cap a Lleida enganxaven dues locomotores, per tant, més fum. 

En certes pujades es podia baixar, caminar al costat del vagó i tornar a pujar. 

Es sortia molt d’hora al matí, quasi de nit i arribava a Saragossa a les tres de la tarda. 

En unes estacions es feia una parada llarga i des de l’andana gent del poble venien entrepans, aigua, sarsaparrella, gasoses i amb sort, pels que ho desitjaven i podien, cervesa.  

Persones amagades al wàter per evitar al revisor. Això no estan estrany. 

Miquel Pujol Mur                                       

CAMINANT FINS EL REFUGI DE LA CULASSA.

Tot començà un dimecres al matí; seria més precís dir, molt d’hora al matí. Aficionats a caminar van decidir visitar el refugi de la Culassa. Aquest refugi és segons la nostra informació el lloc on és troben els tres o quatre rierols que formen el Segre.  

Quan surts d’hora, com vam sortir nosaltres, també arribés a final de trajecte a primera hora, i així va ser. A l’aparcament a l’entrada de Llo vam ocupar el primer espai de la futura renglera de cotxes aparcats.
 

Una vegada carregats del nostres estris muntanyencs vam iniciar la nostra  singladura per la pista asfaltada. Una vegada passat “Els banys de Llo”, establiment que aprofita una falla del terreny per oferir banys d’aigua termal i sulfurosa a 35º. Val la pena provar-ho, com hem fet en més d’una ocasió i encara actualment tenim ganes de tornar. Bé, un cop passat els Banys, la pista continua asfaltada fins a arribar al pont que separa el camí de Finestrelles del que porta a la capella de Castell Vell. A partir d’aquest punt la pista continua, però, ja és de terra.   

L’entorn és bonic i bastant ombrívol i al nostre costat baixaven les aigües del riu amb aquell remor que fa l’aigua quan davalla amb força entre les parets pètries separades de les gorges només per la pista. 

Una vegetació rica en plantes boscanes, i entre elles, les dels gerds que encara eren massa verds però feien pensar en una propera i abundosa collita de fruits silvestres.  

A partir de l’establiment dels Banys està prohibit pujar amb cotxe només pels serveis d’urgències i els habitants de les cases disseminades del llogaret, segurament només els del mas Patiràs. Hi ha també el començament de la via ferrata, pels amants de l’escalada, que puja per les parets de roca fins a Sant Feliu del Castell Vell. 

Poc després una cruïlla, assenyalada en un rètol amb la indicació de bucle dels Maquisards, aleshores fèiem la nostra parada obligatòria per esmorzar, que sense aliment la màquina humana també defalleix. Segurament, no tant com un cotxe sense gasolina, però perd molta força. 

Després de la breu parada i ja una mica més animats repreníem el camí i la costa amunt. Persones que corrien ens van avançar saludant-nos amablement amb el clàssic “Bon jour”.  

Van quedar admirats d’una dona jove que pujava amb un ritme i una lleugeresa admirable i envejable. Poc després tornava a baixar i no vam poder de preguntar-li si havia arribat a dalt i aleshores vam entendre en el nostre mal xampurrejat francès i el seu també mal espanyol que feia cada dia una cursa de temps. Sortia a caminar una hora i quan havia passat el temps reglamentat tornava a baixar: Però, caram! com de presa feia la ruta. 

I  la pujada pujava i pujava, mai tan ben dita aquesta frase. Pujava unes vegades vora les gorges i altre allunyant-se com jugant a la cuca amagar. Però nosaltres amb la fe de l’existència ja viscuda també ens esforçaven i poc a poc pujàvem. 

Altres persones van passar davant nostre, però el desànim no entra en el nostre ideari i vam seguir fins a creuar el darrer pont que posa el refugi de la Culassa al nostre abast. 

El refugi té una part tancada i l’altre oberta a tothom. Aquesta darrera estància està en bastant mal estat, però serveix d’aixopluc en cas de necessitat. Els humans, quan una cosa no es nostra no tenim generalment la cura adequada. La font, promesa en les dades, tampoc rajava aigua malgrat la seva abundància pels voltants.  

Un camí amb marques blaves ens indicava el camí per arribar a la font del Segre i la seva continuació fins a Núria. Un altre rètol ens parlava de la collada, però nosaltres, amb aquesta toma de contacte en teníem suficient.  

La vista de la vall ens situava el poble de Font Romeu davant dels nostres ulls.  

Un altre jorn sabent el camí i les necessitats alimentàries ens vam prometre tornar.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL GOS VIGILANT.

De bon matí he sortit a fer una mica de senderisme, esport al que sóc molt aficionat. Però sense passar-se de mida, ja que aleshores el meu cos en comptes d’animar-se necessita urgentment descansar.  

Jo dic que és manca d’entrenament mes ho dic per quedar bé amb mi mateix perquè la veritat el què pesen són el anys i també alguns quilets que envolten la meva cintura. Què hi anem a fer si davant d’un plat ben cuinat la boca se’m fa aigua i seria una manca de cortesia no aprofitar fins la darrere engruna. Amb pa i vi es fa molt camí, sobretot si el pa està ben farcit. 

Quan anava per un caminoi he sentit uns lladrucs que provenien d’una casa de pagès aïllada, molt ferma i amb bones condicions, que era al costat del senderó. 

La casa no té murs de separació amb el camí, vull dir amb això que és un espai obert on pots passar passejant sense problemes i molt agradable perquè l’herba forma un tapís verd molt tou. Per tant em vaig atansar, perquè malgrat els gossos desconeguts no és el que m’atrau més, aquell bordar no era amenaçador. 

Lligat per una cadena que al mateix temps era passada per un altre de més gran per permetre-li un bon radi d’acció, era vigilant el gos, negre con la nit. Una femella de cocker-spaniel de grans orelles que s’ha posat, només veurem, panxa a l’aire per què l’acaricies. 

Amorós a més poder, segurament sentia dins el seu cor la solitud de la seva vida empresonada, malgrat podes mirar al seu entorn. 

Quan humans, com el nostre gos de referència, viuen enclaustrats en un pis mirant a fora, a la vida real, mitjançant una finestra. I hi ha que encara ho veuen pitjor que miren únicament la finestra fosca d’un televisor. 

 

Miquel Pujol Mur.

LA MALALTIA DE LA MIREIA

Feia mesos que estava malalta i ningú sabia dir-li el que tenia. Havien visitat molts metges, molts especialistes i ningú entenia la seva malaltia. Llavors , com quan no entenen una cosa et diuen que tot es degut als nervis, que si tens una depressió. Finalment li havien diagnosticat una depressió. Els nervis eren els causants d’aquell abatiment i la manca de forces amb dolors a les articulacions de la dona.  La van atiborrar de pastilles, ansiolítics, antidepressius  i tota mena de potingues, però en comptes de millorar la noia  estava cada vegada pitjor.

Els seus pares i germans no sabien que fer. Llavors se’ls va ocórrer de portar-la amb curanderos ,  que amb imposicions de mans i màgies prodigioses curaven tots els mals. No van guarir la noia sinó que va empitjorar, al deixar el tractament antidepressiu . Llavor va continuar amb les píndoles  i més píndoles, i així passaven els dies sense veure cap millora.

Un dia la va anar a visitar una antiga amiga de l’escola, que feia anys que vivia a la capital. Aquell estiu al ser al  poble i a l’assabentar-se de la malaltia de la seva companya d’infància li va faltar temps per fer-li una visita.

La Mireia va tenir una gran alegria al rebre la visita d’aquella companya, ja que havien estat amigues íntimes, feia molts anys. Aquell dia va sortir una mica del seu ensopiment.

Van estar parlant un parell d’hores, fins que la malalta ja donava signes de gran cansament. L’altre la mirava amb molta atenció. Després d’observar-la una estona en silenci, abans de marxar li va dir:

¾   Si fessis el que et diré, jo et podria curar.

Els pares de la noia la van mirar una mica escèptics,  llavors ella els va dir

¾   He estudiat homeopatia i medicines alternatives. Veig que la Mireia esta embotada de tants medicaments. Penso que amb una alimentació sana i equilibrada, estones a l'aire lliure i amb una mica d’ajuda homeopàtica es  pot curar. No perdéreu res en provar-ho.

¾   Però que és el que té? –insistien els pares.

¾   Un desequilibri general. Creieu-me, es pot solucionar. Tornarem a equilibrar la Mireia.

La Mireia tenia confiança en la seva amiga i es va posar a les seves mans. Li va programar una dieta d’aliments naturals. Fora carns vermelles,  greixos i làctics. Si, en canvi cereals integrals, carn blanca, peix, ous i moltes verdures del temps cuites i algunes fruites, algunes prohibides. També li va posar un tractament homeopàtic, i va dir que la passaria a veure un parell de vegades, fins que es comences a recuperar.

¾   Es una cosa lenta, però en quinze dies has de notar un canvi.

Un raig d’esperança va envair  el pensament de la Mireia. Pensava que era una sort que el destí hagués posat a la Raquel de nou en el seu camí. Estava convençuda que ara es curaria.

Han passat tres mesos, la Mireia ha recuperat la força, no del tot , però està en el camí. La seva amiga fins ara pujava a veure-la cada quinze dies. Ara ja li ha dit que tindrà que baixar ella a Barcelona  a la seva consulta un cop cada  mes o cada dos, segons es vagi trobant, fins que estigui recuperada del tot.

 23 d’agost de 2014

 

CANTICS D’AMOR.

El David assegut dalt de les restes de la torre de la fortalesa abandonada de dalt de la muntanya, on té cura d’un ramat de bens i cabres, pensa amb la seva amiga.  

La recrea en la seva ment, mentre s’estenen les ombres de la nit. Un ventijol mou el magraner de fruits vermellosos. Prop una parella de coloms vigilen la seva bessonada. 

Què n’és de bonica la seva promesa, recorda aquell dia de festa, al poble, quan li va poder enretirar el senzill vel brodat amb fins fils d’or. Tot l’encís dels seus ulls, les seves blanques dents enmig del encès vermell dels seus llavis, les galtes fines com els pètals dels lliris i la cabellera que emmarcava amb suavitat el seu coll banyat per un suau perfum de magnòlia, el van enamorar.   

Espera amb delit que acabi el temps de pastura per poder baixar i córrer a casa seva per abraçar-la i demanar-li que no el deixi més sol, ja què l’enyorança se li fa insostenible a dalt de la muntanya.

També vol saber si ha sentit, portat per l’oratge del vent la cançó d’amor, com una pregària del seu dolor per la separació,que li canta al capvespre.  

Miquel Pujol Mur