"El meu poble és tan petit que no
surt mai als diaris , ni la TV, ni als mitjans de comunicació...” per això
aquell matí em vaig sorprendre quan en posar la televisió, vaig veure el nom
del poble i una panoràmica dels carrer
principal; mentre la veu del presentador
donava detalls de no sé què succeïa allà.
El cor em va fer un salt. Què
hauria passat. Vaig parar atenció al que deien i aviat em vaig assabentar que
un perillós terrorista estava amagat al poble. Havien trobat el cotxe abandonat
en un carreró . La policia, els Mossos d’Esquadra i la Guardia Civil li seguien
la pista. És recomanava a la gent del lloc que no obrissin la porta a cap
estrany i que no sortissin de casa, ja que podia estar amagat en qualsevol lloc
i era molt perillós.
Valgam Déu! Un terrorista al poble –vaig pensar-
aquí que sempre tot eés tan tranquil. Tot seguit vaig mirar per la finestra i
és veia un moviment inusual al carrer. Cotxes de policia, els mossos armats
rastrejant bars i portals, ambulàncies
estacionades... Els mitjans de comunicació que retransmetien en directe des de
la petita plaça, molt a prop del lloc on vivim...
Deien que escorcollarien totes
les cases i demanaven a la gent que col·laborés per la seva seguretat. El Jan
es va aixecar cap a les deu, sort que era dissabte i no hi havia escola. El
primer que em va dir era que havien quedat amb el Ricard per anar a jugar a
futbol a la plaça a les onze i ja quasi les eren. Quan li vaig explicar la
situació ho va entendre i es van trucar amb l’altre noi i van comentar l’enrenou que hi havia al poble...
Cap a les dues del migdia, el
Jaume, un xicot del carrer de sota, va sortir de casa, fent cara d’acabar-se
d’aixecar del llit, amb la son encara enganxada als ulls i se’n va anar cap al
cotxe del terrorista aparcat prop de casa seva. Quan anava a obrir la porta es
va veure envoltat d’armes apuntant-lo, i cridant que no és mogués i aixeques
les mans,
¾
Què passa? –va dir aixecant els braços.
¾ Perquè obres aquest cotxe –li va dir un Guàrdia
Civil que el coneixia.
Uns Mossos d’Esquadra que arribaven,
eren amics seus s’hi van apropar, i li van comentar,
¾
Que tens el terrorista a casa teva?
¾
Quin terrorista?
¾
Seguim a aquest cotxe des d’ahir a la tarda. Hi
anava un terrorista que fa dies li seguim la pista.
¾
Em sembla que us heu equivocat.
¾
No, que va; ahir al migdia van llogar aquest cotxe a
Manresa i després de voltes i parades per despistar-nos, al vespre al vam seguir fins aquí.
El xicot estava tot confús, però
estava segur que la persona que el conduïa no era cap terrorista i així els ho explicava.
El portava una noia molt eixerida. Ahir al vespre vam sopar plegats a la
gasolinera de la collada. Li va dir si podia tornar el cotxe avui a Manresa, que li faria un gran favor. Li
pagaria bé, a més podia utilitzar-lo fins avui a la tarda. Com tenia el meu a
reparar em vaig creure que feia un negoci rodó.
¾
Con era aquesta noia? Quin aspecte tenia? Era
estrangera?
¾
No, no, crec que era d’aquí, parlava català molt
bé i anava molt moderna.
¾
Que ets babau. Ella que... va quedar-se a dormir
al bar de la gasolinera?
¾
No. Havien quedat amb uns amics per anar a esquiar
a la Molina. La passarien a recollir més tard. No tenia temps de tornar a
Manresa i em va demanar el favor.
S’havia format una corrua de gent
al seu entorn, des de periodistes amb micro, altres filmant, curiosos i
policies miraven al xicot que no entenia que passava. Mossos i policies van
quedar de nou amb un pam de nas.
¾
Ara cap a la Molina – va comentar un sergent de la
Guardia Civil.
¾
Si...si ... a la Molina. Segur que ja són a
França, a Andalusia o camí del Marroc.
¾ Una altre
vegada se’ns han tornat a escapar – Va afegir el cap del mossos amb les mans al
cap.
19/10/2016/
