diumenge, 12 de febrer del 2017

VA PASSAR EN UN PETIT POBLE

"El meu poble és tan petit que no surt mai als diaris , ni la TV, ni als mitjans de comunicació...”   per això aquell matí em vaig sorprendre quan en posar la televisió, vaig veure el nom del poble  i una panoràmica dels carrer principal; mentre  la veu del presentador donava detalls de no sé què succeïa allà.


El cor em va fer un salt. Què hauria passat. Vaig parar atenció al que deien i aviat em vaig assabentar que un perillós terrorista estava amagat al poble. Havien trobat el cotxe abandonat en un carreró . La policia, els Mossos d’Esquadra i la Guardia Civil li seguien la pista. És recomanava a la gent del lloc que no obrissin la porta a cap estrany i que no sortissin de casa, ja que podia estar amagat en qualsevol lloc i era molt perillós.
Valgam  Déu! Un terrorista al poble –vaig pensar- aquí que sempre tot eés tan tranquil. Tot seguit vaig mirar per la finestra i és veia un moviment inusual al carrer. Cotxes de policia, els mossos armats rastrejant bars i portals,  ambulàncies estacionades... Els mitjans de comunicació que retransmetien en directe des de la petita plaça, molt a prop del lloc on vivim...

Deien que escorcollarien totes les cases i demanaven a la gent que col·laborés per la seva seguretat. El Jan es va aixecar cap a les deu, sort que era dissabte i no hi havia escola. El primer que em va dir era que havien quedat amb el Ricard per anar a jugar a futbol a la plaça a les onze i ja quasi les eren. Quan li vaig explicar la situació ho va entendre i es van trucar amb l’altre noi i van comentar  l’enrenou que hi havia al poble...

Cap a les dues del migdia, el Jaume, un xicot del carrer de sota, va sortir de casa, fent cara d’acabar-se d’aixecar del llit, amb la son encara enganxada als ulls i se’n va anar cap al cotxe del terrorista aparcat prop de casa seva. Quan anava a obrir la porta es va veure envoltat d’armes apuntant-lo, i cridant que no és mogués i aixeques les mans,

      ¾    Què passa? –va dir aixecant els braços.
      ¾    Perquè obres aquest cotxe –li va dir un Guàrdia Civil que el coneixia.

Uns Mossos d’Esquadra que arribaven, eren amics seus s’hi van apropar, i li van comentar,

      ¾    Que tens el terrorista a casa teva?
      ¾    Quin terrorista?
    ¾    Seguim a aquest cotxe des d’ahir a la tarda. Hi anava un terrorista que fa dies li seguim la pista.
      ¾    Em sembla que us heu equivocat.
     ¾    No, que va;  ahir al migdia van llogar aquest cotxe a Manresa i després de voltes i   parades per despistar-nos, al vespre al vam  seguir fins aquí.

El xicot estava tot confús, però estava segur que la persona que el conduïa  no era cap terrorista i així els ho explicava. El portava una noia molt eixerida. Ahir al vespre vam sopar plegats a la gasolinera de la collada. Li va dir si podia tornar el cotxe  avui a Manresa, que li faria un gran favor. Li pagaria bé, a més podia utilitzar-lo fins avui a la tarda. Com tenia el meu a reparar em vaig creure que feia un negoci rodó.

      ¾    Con era aquesta noia? Quin aspecte tenia? Era estrangera?
      ¾    No, no, crec que era d’aquí, parlava català molt bé i anava molt moderna.
      ¾    Que ets babau. Ella que... va quedar-se a dormir al bar de la gasolinera?
    ¾    No. Havien quedat amb uns amics per anar a esquiar a la Molina. La passarien a recollir més tard. No tenia temps de tornar a Manresa i em va demanar el favor.

S’havia format una corrua de gent al seu entorn, des de periodistes amb micro, altres filmant, curiosos i policies miraven al xicot que no entenia que passava. Mossos i policies van quedar de nou amb un pam de nas.

      ¾    Ara cap a la Molina – va comentar un sergent de la Guardia Civil.
      ¾    Si...si ... a la Molina. Segur que ja són a França, a Andalusia o camí del Marroc.
    ¾  Una altre vegada se’ns han tornat a escapar – Va afegir el cap del mossos amb les mans al cap.

  19/10/2016/


divendres, 10 de febrer del 2017

UN PRAT D’HERBA.


Cau la tarda i el sol inicia el camí per amagar-se rere les muntanyes. L’herba és blana. El verd joiós de la primavera llueix tot ple de vivor. Les flors grogues i blanques ressalten damunt el prat. El color ocre de les carenes destaca amb força contra el cel encara blau. En les esquerpes canals destaca el blanc de la darrera neu, que continua, encara, amiga de la muntanya.  

La tarda és alegre. Els ocells piulen mentre es recullen als seus nius. Estirat damunt l’herba sento l’olor de la vida que traspua el pur aire muntanyenc. Poc a poc em tanco en mi mateix, deixo fora meu la gent que m’envolta  i els ulls se m’acluquen malgrat la bellesa del moment.  

En el meu somni tinc vint anys. Tot al món em somriu. Els estudis mai han presentat problemes en la meva carrera. Gràcies a uns pares treballadors de classe mitjana, no em falten diners. Què més puc demanar a la vida als meus anys. 

Noto la sang circular briosa impulsada pel meu jove cor i tots els meus pensaments són vius. Aleshores la veig córrer con gasela jove portada pel vent en direcció a l’estany situat enmig del verd prat.
¾     Qui és?- va ser la meva primera idea.
¾     Ella!- em contesta una veu dins el meu cervell.
¾     Què faig?- vaig dir sense paraules.
¾     Coi, què vols fer?- m’insta aquella veu interior.
¾     No sé. No la conec- responc.
¾     Babau! Tu dius que ets jove.
¾     Clar que sóc jove i, a més, sóc valent.
¾     Però d’atrevit, res! No pensis, actua.
¾     Però! I si em refusa?
¾     A tu! Tan ben plantat com ets.
¾     Però a vegades tartamudejo i se’n riurà.
¾     Però si no li has parlat mai.
¾     Però...
¾     Mira s’està traient la roba. Vol ficar-se a l’aigua. Va quasi nua. 

Aleshores observo la perfecció del seu cos. La juvenil esveltesa de la seva figura. Els seus moviments incitants, i la seva llarga cabellera onejant alegre al vent. El desig m’obliga a aixecar-me. Sentint tota la força juvenil del meu cos de vint anys i desitjant-la  intensament corro també cap l’estany. 

Un rumor estrany sona molt a prop meu. Unes paraules s’introdueixen en les meves oïdes pertorbant el miratge, millor dit el miracle del cos juvenil i temptador.
¾     Avi Ramon, desperta que el teu nét s’ha ficat al bassal. Treu-lo si us plau. 

Les paraules de la meva filla han trencat el somni daurat. Recolzant-me torno a guaitar el formós prat. La Carme, la meva dona està preparant el berenar-sopar en el jardí. El meu nét corre fent tombarelles i ensopegades cap un bassiol. 

On ha marxat la nimfa dels meus somnis? On era aquella força dels pocs anys? M’aixeco i corro vers l’indisciplinat nét. Noto la feixuga càrrega dels anys. 

Somnis de joventut. Desitjos i anhels guardats entre els fulls del llibre de la vida. 

Tal vegada, va ser, però la Carme no es correspon a la mossa lleugera i gràcil somniada. Camino i ensopego en una pedra. Poso un genoll a terra i m’adono que jo tampoc tinc res a veure amb el jove del somni. 

Els anys no han passat en va. Les quimeres del que volíem ser, del que de veritat érem, també han voleiat portades pels vents del temps. 

Som el que ara som. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 7 de febrer del 2017

ANUNCI D’UNA MOTOCICLETA MONTESA.

Rebia per correu aquest antic anunci d’una motocicleta Montesa. Aquells records oblidats tornaven a ser presents a la memòria. Quants anys han passat? Tal vegada molts, posar massa, no és la paraula adequada, malgrat sigui la millor per definir la realitat. Part de tota una vida seria més adequat però per què penedir-se d’haver viscut quan gran part dels successos han estat força agradables.

Sempre tot el que recordem ha de ser bo i aprofitable. Aquella cosa tan dolenta que ens va passar en un moment indeterminat més val ignorar-la.  Mirar sempre endavant és la premissa, ja que les equivocacions només formen part de l’ensenyança de la vida.  

En comenten molts errors a la vida però no han de omplir cap racó amarg a la memòria. Només han de ser una dada que roman guardada en un arxiu intern i és necessària per intentar no fer-ne cap més . Però sempre sonarà a les nostres orelles les sabudes  paraules que diuen: “el ser humà és l’animal que ensopega sempre amb la mateixa pedra”. I ho hem d’assumir,  som imperfectes, errem i caiem una i altra vegada en el mateix pecat.  

Aixequem-nos, lluitem i sortim endavant. Malgrat sigui posant els genolls a terra. Cada matí, hem de  renovar els nostres pensaments i alçant la cara i el cor iniciar el nou dia.

Després d’aquesta sèrie de pensaments que segurament no sóc la persona més preparada per recomanar al no tenir suficients estudis torno al principi.
 

Paso a recordar dos instants on una moto Montesa Brio 80/81 em van fer ser feliç. Dues en el meu pare: Una sortida a Santa Fe del Montseny i un viatge a la Vall d’Aran. A més hauria d’afegir la tercera, quan vaig ser posseïdor d’una d’aquestes motos i em va ser força útil.

Sempre quan parlo de vehicles majoritàriament  és de màquines de segona mà. A més, no són gens comparables a les actuals.  

Els records a la distancia del anys sempre han de tenir la seva part positiva, malgrat a vegades deixem un sabor agredolç a la memòria. 

També va servir com a mitja de transport en aquells temps en què no anàvem sobrats de diners.  

Un hurra emocionat per una motocicleta que va fer història i va omplir de somnis el jovent d’aquella època. 

VISCA LA MONTESA Brio 80!
Miquel Pujol Mur.

diumenge, 5 de febrer del 2017

EL TITELLA XIM-XAM


“Va pare afanyat, no agafis  gaires coses, que el pis es petit” deia el Vicenç a aquell home gran que caminava lentament  amb l’ajuda d’una crossa. Mentre  li agafava una capsa que duia a les mans. Com la tapa anava baldera la va obrir i ... el va sorprendre i trasbalsar el que hi havia a dins... una titella!  La seva titella, el Xim-Xam. La torna a desar, l’agafa curosament junt amb l’altra bossa que portava l’home, mentre l’ajuda a baixar l’escala i a entrar al cotxe.

Mentre conduïa al Vicenç se li amuntegaven al cap un munt de records,  de tot aquell temps  de la malaltia; la tuberculosis, que va agafar als vuit anys. Metges, hospitals, tractaments i la llarga recuperació en aquell poblet perdut del Pirineu, amb els tiets. Aïllat d’altres nens per por del contagi  i la titella, la seva titella, que li va comprar la mare, perquè li fes companyia.

Aquella titella, que abans en dèiem un putxinel·li , "el pallasso Xim-Xam,"  que entre els dits de les meves mans feia moure amb agilitat i gràcia. És va convertit amb el meu íntim i gran amic. Li explicava les meves cuites , el meu desànim , l’avorriment en aquell  lloc sense veure cap nen. Ell m’animava, m’explicava acudits, em feia pessigolles a la cara i al cos fins que em feia riure. També m’explicava coses series , com ho havia de fer per sortir-me’n , posar-hi esforç i fer el que em deien els tiets, sobretot la tieta Remei, que jo veia serruda i malcarada i m’obligava a fer exercicis a l’aire lliure, i dutxes acabades amb aigua freda, el Xim-Xam em deia,

¾    Ho fa pel teu bé. Perquè et posis bo aviat.
¾    No; és dolenta i una amargada; per això no té fills.
¾    Fa el que li diuen els metge i els teus pares.
¾    Estic trist i avorrit . Vull tornar  a casa .
¾    Aviat, aviat... Veus aquella aranya d’allà dalt aquell raconet... saps que li va passar...

Llavors començava una historia sobre aquell animalet, mentre l’explicava la meva ment anava sortint dels pensaments foscos i  els meus llavis començaven a somriure.
De cop els cotxes del davant queden aturats, obres a la carretera;  aquella frenada en séc amb retorna al temps real. Veig  aquell home gran i malalt al meu costat, llavors  girant-me cap a ell li dic,

        ¾    Pare, perquè guardaves i  vols la meva titella?
        ¾    La teva mare la guardava. Sempre deia que va ser la teva salvació, que gràcies a ella t’havies recuperat del tot.
        ¾    Ella fa tres anys que és morta, perquè la vols ara?
        ¾    Al quedar-me sol, ella em va servir de consol, em va alleugerir la pena. Saps , li parlava, com feies tu, li explicava la meva soledat i angoixa;  ella em consolava.
        ¾    T’havíem dit moltes vegades per venir a viure amb nosaltres.
        ¾    Pensava que ja arribaria l’hora, com ara.

L’home  no es podia creure el que li explicava al seu pare. Sembla li havia semblat tan insensible i despreocupat per les seves coses.

       ¾    Com saps tu que jo parlava amb la titella. No ho havia explicat mai a ningú.
      ¾    Ai Vicenç. La teva tia us havia escoltat tantes vegades. A la nit quan et venia a veure com dormies te l’havia desenredat del cap i te la posava al costat.

      ¾    La tia Remei feia això?
      ¾    Això i moltes coses més va fer, per  tu i per nosaltres.

    El xicot va quedar parat , escoltant al seu pare parlar d'unes coses i d'una època que ell sempre havia intentat oblidar i va descobrir la sensibilitat d'un vell xarux, com ell i la seva dona creien que era.

      ¾    Tu, tu també parles amb el Xim-Xam? I et  contesta?
      ¾    És clar que si, igual que a tu. Et respon l’altre jo que tots portem dins i t’obliga a encetar aquest diàleg amb tu mateix, que sovint volem evadir.

Van continuar el viatge en silenci. El Vicenç va pensar que potser era molt tard per retrobar-se de nou amb el pare, però es va prometre descobrir l’home bo i desconegut , en aquella última etapa d’ell, que passarien plegats.

30/01/2017/


divendres, 3 de febrer del 2017

LA GRUTA DE FONT-RABIOSA. CAPCIR. CATALUNYA NORD

Portats per la nostra curiositat hem aprofitat aquests dies de bon temps per visitar les terres de la Catalunya Nord. Majoritàriament (és la nostra afició)  per fotografiar esglésies (n’hi ha moltes), més en aquesta ocasió i portats per la publicitat (havien sentit parlar-ne molt) vam decidir conèixer la cova-gruta de Font-rabiosa (Fontrabiuose).
 

El poble de Font-rabiosa es un bonic indret, el dia de la nostra visita molt animat, i passat uns metres, està ben senyalitzat, arribàvem a la nostra meta: el punt d’acollida per entrar a la gruta. 

  
Una ben presentada sala amb molt detalls per observar, tant de la part de la gruta (mineralogia) com dels productes del terrer. Vam adquirir les nostres entrades i poc després, sortíem a l’exterior i pujàvem un centenar de metres fins a l’entrada de la cova. 

 
Com és habitual la guia s’expressa en francès, sempre donen una fitxa en català, també hi ha en altres idiomes segons les diferents nacionalitats. 

 
L’explicació que poso ha continuació és només una còpia de l’escrit de la fitxa de visita. Serien moltes dades a recordar i per més exactitud creiem més val així. Tampoc, tenint unes dades tan verídiques, és necessari copiar res de Viq.
 

1.   Antiga cantera de marbre blau utilitzat a la construcció de la presa de Matamala (Matemale en francès). La gruta va ser descoberta l’any 1958 a causa de la detonació d’una mina. Va obrir-se al públic l’any 1983 (uns 350 m.) i el 1991 (uns 600 m.) que es la part visitable. 

2.   A la gruta es troben dues classes de minerals: la Calcita, que forma les estalactites, les estalagmites ... i l’Aragonita 

3.   L’aigua de la pluja i de la neu, carregades de CO2  esdevenen acides i dissolen el calci que troben. Així al voltant de la gota d’aigua es deposita un anell de carbonat que forma progressivament la fistulosa o macarró. El seu creixement té un ritme de 2 a 3 cm. cada 10 anys. La fistulosa pot embussar-se i llavors deposita la calç al voltant, engrossint-la o convertint-la en una estalactita. La gota d’aigua que cau a terra forma l’estalagmita. Estalactites i estalagmites creixen entre 1 i 2 cm. per segle i quan es troben formen una columna. 

4.   El llac. De 2 m. de profunditat i aigües cristallines. Al seu interior es troben les concrecions anomenades “coliflors”. A la superfície es troba un dipòsit de calcita flotant, que en caure la gota aprofita l’ona per dipositar-se a les vores. El color blanc prové de l’aigua que ha dissolt el calci. El color vermell, a més del carbonat de calci té òxid de ferro. 

5.   El túnel de marbre blau, explotat a la cantera. 

6.   La torre de Pisa, l’orgue. Esteu a punt de baixar a 80 m. de profunditat. 

7.   La “papallona”. Símbol de la gruta. 

8.   Els “mocadors”, l’aigua fa lliscar la calcita al llarg de la paret i forma un dipòsit. 

9.   La “sala de les fistuloses”. Al damunt hi ha el llac, l’aigua es filtra permetent la formació del també anomenat “macarró”. 

10.   La gatera és l’accés dels espeleòlegs. Han recorregut prop de 12 km. i baixat fins als 360 m. 

11. “El mur de colors” a més dels colors vermells i blanc vistos a la galeria precedent, es pot observar un color que es troba en els tons de gris negre que prové del diòxid de manganès. 

12.  L’arc elevat és l’indret per on es va descobrir la gruta, us trobeu a una vintena de metres sota terra.     

Finalment sortim a la superfície, al sol. Què n’és de bonica la part alta de la terra amb els seus arbres, les seves muntanyes i un cel blau.

 

La visita ha esta força interessant, recomanem fer-la i conèixer aquest fenomen de la capa que trepitgem i moltes vegades ni ens fixem.
 

Una darrera recomanació quan la vulgueu visitar porteu roba per abrigar-se: fa fred a l’interior de la terra. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 1 de febrer del 2017

EL MEU POBLE ÉS TAN PETIT....



Que no surt mai als diaris, però aquell dia em vaig sorprendre, al veure el telediari, que donaven com a titular una notícia del poble.
Començaré per explicar-vos  una mica com és el meu poble.

És petit però hi ha de tot. Arresserat al  Nord per altes muntanyes, gaudim d’un agradable clima a l’hivern, encara que estem al bell mig del Pirineu.
Al Sud un pantà que rep les cabaloses aigües de dos rius. Al fons planúries d’ametllers i oliveres.
Muntanyes i paisatges es reflexen a les aigües tranquil·les del  “lago”-com diem aquí-.

Doncs bé, un pescador aficionat que freqüenta sovint el llac va capturar una criatura de grans dimensions, meitat truita meitat granota.
Algú, va enviar unes fotografies d’aquest animal excepcional a TV3, i els de la tele van  fer un reportatge.
La bestiola que vaig veure a la televisió, era un peix amb ulls i extremitats de granota.i cos de truita.

Quina llàstima que sortim només a la tele per un cas insòlit!
Sí, realment un fenomen. Ara tots ens preguntem, que més hi pot haver sota les aigües tranquil·les i transparents?

Tant de bo la publicitat repercuteixi al poble i faci conèixer a molta gent aquest raconet encisador del nostre Pirineu!

Com us puc explicar lo bonic que és. Mireu:

La Pobla de Segur és com un niuet
Al mig de dos rius posadet,
Al Nord està Sant Miquel
Que ens protegeix i guareix
Per Sossis i Claverol, cada dia surt el sol.
A l’Oest hi ha Sta. Madalena,
Que de pins i alzines n’és plena
I aquest paisatge exultant
De bellesa excepcional
Es miralla i es complau
En les aigües del llac blau.



Mercè López Gasulla


RELAT DE 115 PARAULES

 


Baixo per les escales de La Ribera i m’omplo de l’olor de la bidauva i la pólvora.
Sento els batecs del cors que pugen cap a la Plaça.
                 
                                                          ------------------------------------

Avui que hem parlat d’escales, també vull dir que les parets també fan pensar. De fet hi ha una dita: Les parets parlen.

Qui no s’estima les parets de casa seva? Que de tantes vivències han estat testimoni!.
¿ Qui no entra en una habitació que ha vist patí o morir a un ser estimat i esgarrifar-se li la pell?
¿ Qui no s’ha emocionat amb la grandesa d’un castell o esglésies mil·lenàries?

Com no es pot  pensar en els homes valents i intel·ligents que amb minsos recursos van fer aquelles muralles i campanars que desafiaven la llei de la gravetat?.
I els ponts?  dels ponts podríem parlar-ne, no 100 paraules sinó 1.000 paraules PARAULES








Berga 07-06-2016
Mercè López Gasulla