LA VALL DEL RIU GROC

Havia passat una tarda terrible, el maldecap no li marxava amb res, al arribar a casa es va prendre dues aspirines i es va estirar al sofà. Res,  cada vegada el malestar anava en augment. No va tenir altra  opció que estirar-se  al llit amb la cambra ben fosca. Finestres i persianes ben tancades, que ni el més mínim soroll pertorbés la seva  alterada ment.

Encara que se li va alleujar una mica, el mal  no li acabava de marxar, volia dormir i no podia... un martell colpejava sens parar les seves témpores. De sobte es va trobar caminat per una vall, on transcorria un petit rierol, estava cansada, encara li durava el malt de cap  i es va deixar caure sobre l’herba, però quina cosa més estranya l’herba era groga, fa temps que no deu ploure  -vaig pensar-  però el cas es que no estava seca sinó fresca i humida. Quina cosa més estranya, no havia vist mai aquest tipus d`herba. Llavors es va adonar que l’aigua del riu també era d’aquell color grogós transparent, igual que les pedres que envoltaven el riu i les del prat. Aquella grogor li donava una estranya calma, el mal se li anava alleugerint i es trobava rarament bé i es va abandonar a aquella placidesa i laxitud. Va intentar caminar per aquell prat, però es deixava caure de nou. S’estava tant bé estirada damunt l’herba.  Mai m’havia sentit tan bé.

Llavors va mirar el cel, no era blau, sinó que tenia aquell color groc ataronjat de les postes de sol dels dies clars, quina meravella potser contemplar aquestes imatges. Mentre per llevant, la fosca ja començava a estendre’s damunt la vall, ennegrint  una part d’aquesta. Es va adonar que el silenci era total, no es sentia ni el mínim remor de l’aigua, ni el refilet de cap ocell, tan silenci feia basarda, encara que pel seu cap era el que li convenia.  Tanmateix semblava que no hi havia cap ser ni res viu en tota aquella gran vall.

Ara es trobava  caminant per entre uns planells en aquells  indrets, un mur alt tanca aquell recinte que l’hi ha aparegut de sobte al davant. La porta està oberta. Travesso  el llindar i quedo sorpresa,  un camp ple de creus que a aquella hora del crepuscle agafaven aquelles tonalitats grogues. Quina cosa més estranya, no se on soc, ni  que m’està passant. Totes aquestes creus grogues, “m’estaré tornant boja” el dolor del cap li tornava de mica en mica. La fosca s’anava estenent  i cobrint tota aquella extensió, vaig sortir d’allà, fora dels murs encara brillava la llum groga, si bé aquesta cada vegada més esblanqueïda... va córrer cap el rierol, volia tornar  a descansar damunt l’herba humida, l’hi costava d’arribar-hi, avançava lentament.

Llavors, alleujada va respirar  al escoltar unes veus al seu costat, va intentar girar el cap ,però aquest no és movia...

¾    Mira. Mira...sembla que torna en si –se sent  una veu de dona...

¾    Si, si... Mare, m’escoltes?

Els ulls se li van obrint  lentament. Veu la cara de la  filla i el gendre  que li somriuen. Observa el blanc de les parets.  Esta envoltada de tubs, ampolles, el gota-gota. Tot seguit sap que és a  l’hospital. Que li deu haver passat? Arriba un metge amb la bata blanca, la comença a observar. L’hi mira les constants vitals. Vol parlar  mou els llavis, però no li surt cap so.

¾    Sembla que la cosa va bé. –diu a les filles- llavors  dirigint-se a ella. Vas arribar una mica fumuda, fa una setmana, Sembla que has reaccionat  bé a la medicació. Haurem d’esperar uns dies o setmanes  més per saber si et recuperaràs del tot.

Mirava les parets blanques d’aquell hospital, el groc havia desaparegut del tot, començava a comprendre el que li podia haver passat i on era el lloc on havia estat tot aquest temps,  que encara recordava perfectament. Les seves ganes de viure podien més que el seu mal i els seus temors. Ara sap del cert que se’n sortirà, posarà tota l’energia a recuperar-se per poder tornar a casa, estar bé i  poder tornar a veure i jugar amb els seus dos petits  néts.

19/03/2019/