Sir Winston
Churchill.
L’home mira, amb bon humor i una mica de sornegueria, el desfilar dels
participants de la marató des de la vorera del passeig.
Encara manquen una trentena de quilometres a fer pels
corredors que ja donen mostres de ser assedegats i suats. Repassa els atletes
participants i jutja la mostra de les formes més aberrants que poden vestir a
l’esser humà.
Una bigarrada confusió de samarretes de diferents
colors, mides i formes.
Pantalons curts, pantalons mig curts i i mallots
equipen els corredors i per què no també a les corredores si no què en elles
els equips semblaven una mica més xics i més ajustats com si volguessin mostrar
la bellesa de la figura femenina envers de la musculatura dels homes.
Les sabatilles també són un “tutti colore” de l’arc de
sant Martí i fan una composició tan colorista com les samarretes. Quins colors
són els més portats: el verd més llampant, el groc cridaner i àcid, aquell
blau: quin blau? el fosc, el clar, el celest,
i com no, uns conjunts en negre que semblen més aptes per recollir el
premi que per esforçar-se.
I quan passen les formes de córrer també criden la
atenció, aquell ha començat i semblà que va cansat potser els nervis l’han
traït durant la nit i el descans no ha estat l’oportú.
Aquella noia no sembla prou concentrada i va saludant
a tothom per fer notar la seva presència, i l’altra que vesteix tota ella de
vermell i el seu caminar és ondulant com el d’una ballarina.
L’home alt que corre fent gambades i porta un mocador
al cap com si vingués de l’hort de recollir tomàquets. I el petitó que semblà que
el persegueix però ha de triplicar les seves passes per atrapar-lo.
Ara refan el camí de tornada els primers s’estiren i
lleugers com un llebrer estenen les cames en un darrer esforç mentre contenen
la respiració per l’esprint final.
La noia simpàtica ha quedat molt enrere i sembla està
pagant les salutacions i els somriures de la primera part. Ara la seva cara
suada mostra el cansament i el somriure s’ha convertit en una ganyota de
l’esperit amb la intenció d’arribar a meta.
Caram- pensa l’home- la noia flama vermella ha perdut
l’ondulació de malucs però segueix corrent eixeridament. Aquesta mossa arribarà
a la final.
Ja arriben l’alt i el baixet encara corrent junts però
la distància ha minvat la força del gran, les seves camades ja no són tan
llargues i el petit continua però el sofriment es marca en la seva cara
enrogida de tensió.
La parella del conjunt negre van al seu pas sense
perdre el control i tant corren ara com al principi. Segurament sense ser
guanyadors saben córrer sense extenuar-se. Esport per fer esport.
Ha passat una estona agradable veien passar
esportistes i jutjant la forma de competir de cadascun dels participants.
Ai, ell en el seu temps també corria però el destí en
forma d’accident l’ha lligat a la cadira de rodes.
¾ SI SABES QUE EL MÓN S'HA D'ACABAR
DEMÀ, JO AVUI ENCARA PLANTARIA UN ARBRE. Martin Luther King.
Si jo hagués sabut a quin arbre havia de xocar el meu
cotxe l’hauria tallat abans. Comenta per si mateix l’home mentre amb les mans
fa girar les rodes del nou vehicle sense motor.
Miquel Pujol Mur
Berga, 24/10/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada