CAMINANT PEL RIPOLLÈS: CAMÍ VELL DE NÚRIA.

Sempre parlem de les magnífiques caminades que fem i el nostre gaudir del paisatge; de la companyia, malgrat siguem pocs; i de tantes coses que ens fan passar un bon matí o en alguna ocasió un agradable dia. Més, aquest grau de sempitern triomfalisme hi ha cops que manca, i aquesta crònica va ser d’un jorn que va fallar. 

Havíem començat el dia molt d’hora, com sempre quan volem allunyar-nos del nostre Berguedà, i replets de bon humor. 

La nostra arribada fins a Queralbs va ser correcta i animada. Sense esperar-nos gens en el mateix pàrquing vam esmorzar. Eren dos els motius: el primer, per gana de menjar, i el segon, purament més pràctic, per no haver arrossegar muntanya amunt l’entrepà i la beguda. Ai, a certes edats, el mínim pes molesta!

Ja en una altra ocasió havíem fet el camí vell o camí dels Pelegrins, que des de Queralbs puja a Núria seguint la riba del Fresser. 

Aquesta vegada teníem en la memòria el que ens va costar la primera vegada, el què van patir, seria millor dit, la pujada anterior fins el santuari de la vall però com els humans som moltes vegades reiteratius i tossuts van decidir fer la caminada pel mateix lloc. 

Però aquest cop va ser diferent, l’anterior vegada fa dos anys, pujaren per la mateixa època però, - Ah, Senyor!- la climatologia ha fet un canvi transcendental. Recordàvem els 831 m. de desnivells com una dura prova, però en arribar al pont del Cremal i canviar de riba el dia va ser fresc i la pujada la vam realitzar amb un forro polar posat malgrat fos estiu. Aquesta cop, no, amb màniga curta i endavant.  

A mi, particularment, va passar-me com als corredors de bicicleta, vaig portar fins dalt a la vall una “pajara”, més aviat, pel que vaig sofrir devia de ser un estruç gandul a sobre meu. 

No tothom li succeïa el mateix molta gent, si molta gent, pujava i baixava per la contrada sense contratemps. Però a mi quan veia pujar al cremallera per l’altre vessant de la vall em penedia de no haver comprat un bitllet i ascendir pel mitjà mecànic.  

Però no hi ha mal que cent anys duri. Poc a poc, passa a passa, centímetre a centímetre, no escurço més la mida per què ja no puc precisar-ho, vam arribar al mirador i davant nostre s’obria meravellosament la vall amb el monestir tancant la panoràmica. 

Després d’un reparador dinar, del que tampoc vaig aprofitar gaire cosa, adquiríem els bitllets de baixada com ja era la nostra intenció al planificar la sortida. 

Bé aquest va ser una caminada una mica malastruga però que va acabar bé. Satisfets d’haver complit el nostre propòsit i amb aquella dubte sempiterna, són els quilos o els anys.  

Però en el nostre pensament una paraules sonaven instintivament , tornarem a pujar, tornarem a sofrir però complirem el nostre camí. 

Al cap d’uns dies tornàvem a preparar una altra sortida a Núria. 

No sé que teniu muntanyes que ens agradeu tant.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia:  M. Rosa Planell Grau