D’UN TEMPS, D’UN PAÍS, D’UNA GENT.

La parella, un home i una dona, tots dos grans, pràcticament passada la vuitantena, són asseguts en dues cadires de braços en un petit i blanc menjador. La sala és petita i recollida, només el més imprescindible per viure. El mobiliari es compon d’una taula plegada a la paret amb dues cadires i les dues cadires de braços on són asseguts la parella. Un rellotge, clavat enmig de la paret, damunt la taula, marca lentament el pas de la vida, que mai tornarà enrere. Les busques caminen endavant inexorablement marcant sense pausa el temps segon a segon. Sota del rellotge, com si la paret fos l’apartat de diari traginar, hi ha un calendari d’una marca de supermercats. 

Enfront una cuina moderna de vitroceràmica i un luxe inesperat, un rentaplats, regal dels fills en un aniversari, segurament més que res una necessitat als molts anys de la dona. A la sala hi ha quatre portes que porten: una al carrer i les altres dues a les més necessàries dependències, el lavabo i el dormitori. La quarta porta duu al rebost on hi ha una nevera i el congelador. A la resta de la casa, de dos pisos, s’arriba per mitjà d’una estreta i empinada escala que arrenca graons amunt a partir de la porta d’entrada. Tot és molt senzill, però net. 

L’altre paret està mig tapada per un televisor de darrera tecnologia i al seu costat un telèfon blanc. L’aparell és engegat i transmet un partit de futbol que a cap dels dos interessa, abstrets com estan en les seves cabòries. Han passat tants anys junts que saben perfectament el significat de qualsevol moviment. 

Així, si ell és remou, la dona ja li pregunta amb sol·licita atenció, que vols aigua o anar al lavabo. Hi ha cops que s’equivoca només és un moviment del cansament de l’estar tant temps immòbil. 

De sobte ella, amb la veu ja una mica escardada degut a l’edat, li fa aquesta pregunta:

¾    Te’n recordes del pare? Josep. 

L’home continua rumiant les seves coses, malgrat que en aquests moments ignora de que li han de servir tantes idees, fins que la dona impacient al no obtindré resposta li dona un lleuger cop de colze dient-li:

¾    Josep, que no m’escoltes?

¾    Sí, que deies? Estava...

¾    Sí, ja ho sé molt lluny d’aquí. Et preguntava si te’n recordes del pare.

¾    Del pare, dius! Del teu o del meu?

¾    Coi d’home! Del meu, es que no m’escoltes?

¾    No he sentit que em diguessis res.

¾    Devies estar en les boires.

¾    Boires, dius! Si el de la tele ha dit que faria sol.

¾    Ai, senyor quanta paciència hem de tenir les dones! Si te’n recordes del meu pare?!

¾    Clar que me’n recordo fins hi tot de la xerrada que em va fotre quan vaig demanar-li la teva mà.

¾    Però era un home ferm, veritat? 

Però l’home ja ha abandonat la conversa i el seu cap és en un altre cosa que ningú pot saber quina és, potser ni ell mateix sap en què pensà. Mira el televisor de davant sense prestar-hi gens d’atenció com si amb la mirada seguis només el moviment de la calorejada pantalla.  

La dona sacsejant de costat el cap, com qui diu no hi ha res a fer, s’endinsa de nou en el seus pensaments i els records del seu pare. 

Retrocedeix en els anys i rememora la seva infantesa amb els pares i les germanes vivint en una casa de pagès fora del poble. El pare treballava la terra, fent de masover, per un amo de fora del poble que tot just venia en l’època de la collita per saber com els hi havia anat i la part que li pertocaria per emportar-se als seus magatzems.

Anys de nena, però ajudant a la casa ja que havia nascut un germana petita. Havia de cuidar-la, perquè la mare a més de la casa també tenia molta feina amb el animals, i quan no, havia d’ajudar al pare en el camp. No anaven sobrats de diners i no podien llogar a cap jornaler. La feina la feia la gent de la casa.

 

Però eren els anys infantils i recorda quan cada matí fes fred o calor pujava a l’escola, mitjà d’hora per anar i el mateix per tornar, no els hi treia ningú. Total per aprendre les primeres lletres i rebre moltes ensenyances que enjogassada com era no entraven gaire bé en el seu cervell. 

Recorda també les raons amb el pare quan portava les notes de col·legi i amb cara trasmudada li entregava.

¾    Tingui vostè pare, les meves notes no són molt bones, però la monja diu que sóc una bona noia.

¾    Maria, - a la mare- mira quines notes ens ha portat la Mercè.

¾    Ah, són bones o dolentes? Ja saps que jo no entenc de lletres. De treballar i fer anar la casa, sí. En el meu temps els pares deien que fer estudiar a les noies era una ximpleria.

¾    Doncs no! No són bones, la seva germana les porta millor.

¾    Perdó, pare! És que la Marta té més memòria.

¾    Sí, i estudia més. Tu sempre estàs corrent camp amunt, camp a avall, com una cabra boixa. No sé si farem alguna cosa bona de tu.

¾    Pare, vostè ja sap que jo treballo força, faig tot el que em manen vostè i la mare.

¾    Com les teves germanes. Ja saps que qui no treballa tampoc té gaire dret a demanar. Ho entens?

¾    Sí, pare, el que vostè mani.  

Recorda encara amb admiració aquell homenàs, sí el pare era un home alt i ple, enfortit pel treball al camp. Un home fort a qui no havia matxo que si li aixeques ni li donés mai cap guitza. Ho coneixia des de petit a casa l’avi, que era tractant de bestiar, com dominar aquestes bestioles i les sotmetia fàcilment.   

Al pare, poques bromes,  poca xerrameca ni cap explicació. Quan la mirava a ella o a les altres, tothom callava, abaixava el cap i corria a fer el que li havien manat. Mai havia sentit una mala paraula ni mai els havia donat un mal cop perquè amb la seva mirada era suficient. Les seves treballades mans, grans i endurides per la feina imposaven molt respecte. La casa funcionava gràcies a les instruccions de la mare però mai havien sentit que el pare li digués cap cosa. La sacrosanta alcova, sense  sorolls, era el lloc on  havia el repàs del dia a dia familiar.   

Ben plantat, amb la cara bruna del sol, feia molt goig. Generalment els festius vestia de negre, amb la faixa ben cordada, i atreia la mirada de moltes dones del poble, fet que enrabiava a la mare.  

El recorda amb admiració quan anaven a missa el diumenge, primer marxava la mare i les noies. A l’església els homes a la dreta, les dones i les criatures l’esquerra. Sempre es creuava més d’una mirada i un somriure entre el jovent d’ambdós sexes i més d’una mà femenina rebia una forta estreta d’avís per part de la matriarca, mentre murmurava a l’orella de la pecadora.

¾    Què pensaran de tu! Que n’ets de ximpleta!

 

Després anàvem els homes ja casats i pares que és posaven a la part de darrere de l’església per sortir els primers. La dubte era si sortien per parlar de la feina i de la collita o per mirar a les dones endiumenjades quan sortien per la porta. La majordoma del rector que vestia de forma força cridanera es portava la majoria del comentaris masculins i les males mirades de l’element femení. 

També en el record el dia que va complir dotze anys i el pare va venir a felicitar-la a la seva habitació i li digué:

¾    Noia, felicitats. Avui has complit dotze anys, ja ets gran. Ben bé una dona. Aixeca’t que m’has d’ajudar a treure el carro.

¾    Gràcies pare, com vostè mani. 

Els anys van passar però el pare amb el cabell tot blanc i la seva bruna cara sempre feia goig. Un home enfortit per un treball dur. El puntal indestructible damunt el que girava una família i una casa. Quan va morir el metge va meravellar-se que mai no hagués emmalaltit, fins el darrer moment ni denotés cap senyal de la seva malaltia. Allò que antigament es deia un mal dolent. 

El recorda moltes vegades i el compara amb els d’ara i veu els fills, els seus néts, tan enfeinats amb estris electrònics que no compren, i dubte pesarosa quins temps eren millors.  

Recolzant-se sobre els braços de la cadira s’alça lentament, posant les cames rectes i dient.

¾    Redimonis, ara veig que si que sóc vella. Vaig a fer el sopar. 

El sempitern company, girant el cap mira el rellotge i només comenta:

¾    Uff, sí potser sí, que es l’hora de sopar. Què tard se’ns ha fet!

¾    No et preocupis en un moment estarà a taula. 

A una dona que aprecio molt, de sempre, el puntal fort d’una casa, malgrat el temps ho ha canviat tot tant que res sembla el mateix. M

 

Miquel Pujol Mur.