ANUNCIS PER GUARIR EL COLESTEROL.

L’Egus assegut com sempre a la seva habitual tauleta del bar mirava amb cara sorpresa els mots encreuats. No entenia que aquelles paraules, de les qual tenia molt clar el seu significat, no quadressin en el caselles. Feia pocs dies havia comprat; amb l’ànim de treure, almenys una estona, els pensaments inoportuns del seu cap, uns mots encreuats de mida gegant sobre muntanyisme.  

Li havien costat diners, però la plana ocupava tota la taula per a quatre persones del bar. S’havia comprat també un diccionari en català, més gran del que tenia a casa, una goma i un llapis nous. A més portava un bloc on apuntava les paraules quan li semblàvem adequades. Però, amb això i tot, no havia forma humana de posar-les bé. Ni bedoll, ni faig, ni muntanyenc, ni fondalada, ni esbarzer i  ni molt menys giragonsa, lligaven en els blancs quadrats de la pàgina. 

Feia dies que no havíem parlat d’ell, però han estat uns dies amb moltes peripècies a la seva ben ordenada vida. Bé, ordenada fins que van passar el successos que van fer un daltabaix a la seva tranquil·la existència.  

Primer el seu metge li va dir que tenia una mica de colesterol a la sang i que no havia de preocupar-se, però si fer una mica de bondat. El seu intel·lecte ho va assimilar força bé i com normalment el televisor està en plena campanya d’anuncis del producte, va lligar ràpidament una cosa i l’altra, preguntant amb veu de qui té solucionat l’entrebanc.

¾    Quants D...... prenc al dia? 

La mirada compassiva del metge el va pertorbar encara més i la resposta també:

¾    De moment cap, però faci exercici diàriament. Camini, sortí a passejar amb la dona. Vagi a un gimnàs, nedi i sobretot mogui’s. Per la seva resposta ja veig que mira massa la televisió. – I donant-li una còpia de l’anàlisi on havia marcat amb asterisc el punts febles i amb un retolador vermell el més greus, l’acomiadà donant-li la mà. 

L’Egus ja és normalment un home aprensiu i baixà per les escales capcot. No va voler esperar l’ascensor, no sortís mentrestant el metge i al veure’l fent cua, llavors li recriminés davant de tothom la seva manca d’actitud esportiva i preventiva. Mentre baixava mirava el blanc paper i només veia les marques vermelles del retolador, li semblava que eren les signatures de la seva pena de mort.   

És que l’amic Egus fa una temporada que té els ànims, vulgarment direm, per terra. La seva filla, un dia es presentà a casa amb el xicot. Aquell noi que a ell per fer-li alguna cosa és que no li fa, ni fu ni fa. La parella, bé el noi callava i només parlava la filla per dir-los-hi, com si no fos res de greu, que estava embarassada d’un mes i es volien casar abans que la panxeta fos massa prominent.  

Ja ho sap que això de ser avi és un pas més a la vida humana i que un nen alegra molt la vida dels pares. I la dels avis, als quals a més els ocupa molt temps. Però ha estat una bogeria. La Marta va fer un bot de la cadira que una mica més la trenca, no una mica més no, el crec del seient va ser espectacular. Això que quan les van comprar el venedor els hi va dir que  eren molt bones. Una mica més es desmaia, però com sempre ha estat una dona pràctica ho va entendre de seguida i va posar- se a arreglar-ho tot. Semblava ben bé que fos la culpable i no de la parelleta.

 

Buscar un pis, un sarau impressionant, a més amb pocs cales. Sort de l’avia del noi que viu en un pis del temps de la quica. Tant gran, que actualment els nous arquitectes en farien quatre. Els hi deixarà una habitació espectacular amb bany, que s’ha hagut de fer nou, també era dels temps de la quica com tota la casa. Clar, com encara estudien, malgrat treballin una mica amb aquests nous contractes del govern, es repartiran vindré a menjar a casa dels pares, això si per torns, un dia a casa d’uns i l’altre a casa dels altres. 

Ja posat en marxa la solució als problemes dels fills, l’Egus amb la sentencia del metge damunt seu, com l’espasa de que només s’aguanta per un pèl, ha volgut fer una mica d’esport. Un amic li ha deixat una bicicleta per començar a moure’s. Bicicleta, exercici, equilibri, suar, casc, el selló insofrible, quin mal. Total una setmana de prova i tornar l’aparell que el “trasero” ja no el deixava asseure’s.  

En pla esportiu el Egus ja ho ha provat tot, la piscina, no li satisfà exageradament l’aigua, millor dit no li agrada gens.  Això d’aguantar el tub i tirar-se la piloteta ho troba massa infantil. Caminar o córrer per la ciutat amb calces curtes ho considera massa naif. Amb pantaló llarg molt aparatós i calorós.  

Anar a la muntanya encara recorda quan va anar a buscar bolets i va tornar esgarrinxat per tot arreu. A més tindria que llevar-se d’hora i agafar el cotxe. 

Finalment ha decidit dedicar-se a l’esport intel·lectual, llegir, jugar a escacs, fer mots encreuats i ara està dubtant si jugar al tuti o al bridge, que no sap ben bé que és.   

A l’altre filla, se li va ocórrer dir que anés a jugar a petanca. A petanca si amb les boles, a tirar les boles apropant-se al bolig i separant les altres dels contraris. Hi va anar una tarda a veure una partida i va tornar esmaperdut al veure a dos avis que una mica més arriben a les mans per que un havia tret la bola de l’altre. No, no, discussions, no. 

La Marta, la seva Marta amb els preparatius del casament, la gimnàstica i berenar amb les amigues, sembla que també l’ha deixat al marge. 

L’Egus tanca amb cura el full dels mots encreuats, recull els estris, paga el cafè al sempre atent Marcel i marxa a dinar a casa.  

Al sortir del bar ensopega una noia jove que li va una mitja rialla com a disculpa. L’Egus somriu també, pot ser uns records l’han tret del núvol de quimeres de dintre el cap. Observa poc després un nen, un infant que camini bambolejant-se en les seves infantils i tendres cametes. Serà així el seu nét? Poc després passa per davant d’un supermercat i malgrat les paraules del metge entra i compra el producte magistral que cura d’arrel el seu mal i malgrat sap que la Marta no estarà a casa embolicada en el seus quefers de mare i futura àvia. Que tindrà que escalfar-se el dinar i que romandrà sol  prem el paquet com si fos salva-vides i somriu alleugerit dels seus problemes. 

No pot ser d’altre forma, una rialla, un somriure, les insegures primeres passes d’un infantó serveixen per trencar en moltes ocasions el mals pensaments. L’esperança també. 

Miquel Pujol Mur.