EMMIRALLANT-SE. Relat negre.

L’Eduard fa poca estona s’ha dutxat i encara el blanquinós baf omple el bany. Despullat davant el mirall intenta esbrinar, entremig del vapor enganxat al vidre, la seva figura. Finalment, un xic frissós al veure la tardança en quedar net agafa una tovallola i la passa repetidament per sobre la superfície. Poc després la claror del dia entra gràcies a la finestra i es reflecteix en el cristall. 

Observa la seva figura, sense cap falòrnia per amagar els defectes que tot cos humà té. Tampoc llueix cap adorn que embelleixi les seves tares corporals. Més el seu cos, és com molts cossos d’home. Més o menys peluts, més o menys fibrosos, tret d’un petit sacsó que li envolta la cintura.

Sabia molt bé, que a la seva cinquantena, la perfecció dels anys joves havia desaparegut de la seva persona. Un estomac, lleugerament prominent, mostra la seva gormanderia. Cert aspecte flàccid de les carns indica sense enganyar la seva edat. 

Però mirant-se el pit, veu el tatuatge, com una senyal que li porta molts records. Aleshores, alça la cara vers el mirall. 

Sí, allà on es reflexa la marca del cos, existeix una altra senyal en el vidre. Més aviat una petita esquerda de la superfície vítria. 

Curiosament s’acosta mirant repetidament la marca del seu cos i alçant la cara al punt gravat del vidre. 

Poc a poc l’esquerda s’obre mostrant un negre camí que s’aprofundeix en un nou espai. Sense adonar-se camina pel viarany com fugint de la vida diària. La noia i el noi morts, queden enrere en la seva memòria, jeuen entre els llençols tacats per l’abundant i vermella sang que ha fet vessar dels seus cossos joves, ara inanimats. L’arma, un gros ganivet, reposa damunt el tocador com esperant una nova víctima. 

El seu cos, ara rentat, ha oblidat la sang que l’embrutava. Ara és net com un infant innocent que corre rere una joguina. Camina amb presa com si al final del camí hagués una nova vida, una nova gent i noves passions. 

Ha oblidat el passat fins i tot el més recent, avança pel camí deixant enrere la seva existència. Cap remordiment per la nena petita, quan ell era encara un infantó. Amb una lleugera empenta des de dalt del penya-segat va ajudar-la a capbussar-se en el mar, per sempre. Ja de més gran, la mare i el pare, que volien ordenar la seva vida, els va assassinar amb gas a la habitació. Un suïcidi va dir la policia i així va sortir en els mitjans de comunicació. 

Ell, un pobre i indefens adolescent sense pares, va recórrer varies cases d’acollida. Fins anar a fer companyia a la velleta amable que, desgraciadament, va sofrir un accident de transit. Ningú va veure qui conduïa el cotxe sobre el que pesava una denuncia per robatori.  

Corre, corre pel senderó, fugint de la seva imaginació que li porta a la memòria altres fets comesos. De tant en tant troba osques en el camí que com les marques en una arma li mostren, una a una, les moltes malifetes del transcurs de la seva vida. 

La seva cara bondadosa, ingènua, el seu somriure captivador, la seva bona planta l’han protegit de qualsevol problema. 

Finalment s’adona que malgrat el seu esforç per allunyar-se torna a reviure els actes criminals malgrat els records satisfan la seva ment. Aquesta, no li retreu cap dels assassinats, com si fossin uns elements naturals en la seva vida. 

Ja cansat de córrer veu que sempre torna al punt d’inici, davant el mirall amb una petita esquerda, quasi només un punt en la límpida superfície. Crida, amb tota la desesperació d’un home atrapat davant el cristall, meitat fiscal del pas dels anys, meitat rellotge del temps.   

AH, AH, AH, AH,.... udola estentòriament l’Eduard  i l’habitacle continua fosc. Fins que darrere l’últim crit, s’encén una llum blanca que il·lumina el petit espai.

Les mans agafades i lligades rere el cos. Els peus anellats per impedir-li fugir. Un home de blanc entra i el mira, seguidament, li posa un casc blanc per evitar es doni cops amb les parets. Per acabar un tros de goma, com una pilota, que li posa amb molta precaució, a la boca, per eliminar la possibilitat de mossegar-se i de cridar. 

En marxar, el visitant tanca la porta amb un soroll sec dels pestells que s’aferren al marc de la porta per fer-la infranquejable i la llum s’apaga bruscament. 

A les fosques l’Eduard observa com el mirall se li apropa novament i veu la senyal, com una esquerda que s’obre. Com s’obre la senyal del seu pit. El seu cor martelleja per uns moments amb molta força. La taca del pit s’obra del tot i el cor es detura sobtadament. 

Aleshores lliure del cos l’anima fuig per la esquerda del vidre i marxa camí enllà en recerca de la pau o el càstig. 

Dins l’oceà de l’energia que segons els filòsofs antics és on neix l’esperit, van a parar totes les animes, bones i dolentes. També la de l’Eduard hi corre a integrar-se. 

Miquel Pujol Mur.