Bé,
però no hi ha que fer-se quimeres, hem de gaudir del nostre caminar a l’aire
lliure i també aprendre a esbrinar on ens hem equivocat. La nostra vida humana
està generalment curulla d’errors i no per això hem de caure en falses
depressions per causes ínfimes.
D’hora,
ben d’hora al matí començà la nostra sortida, diu el refrany: a qui matina Deu
l’ajuda. L’ajuda m’agradaria fos una mica més tardana.
Primer
pas, pujar fins a Ansovell, poblet construït en el vessant de la muntanya al
entorn de l’església de Sant Martí. Des de Arseguel la pista asfaltada és
revoltada però com perseguint esglésies, ja hem pujat en altres ocasions, les
revoltes i les pujades no ens són novetat.
En
arribar a aquesta població, deixarem el cotxe i ens enfilarem carregats en les
nostres motxilles i bastons costa amunt per un senderó ben senyalitzat i
fressat on era fàcil pujar fins arribar al dipòsit d’aigua. Tot el camí és amb
marques blanques i vermelles de ruta de Gran Recorregut – GR.
Poc
després en un replà paràvem i esmorzàvem. Des aquest lloc podíem visualitzar-se
el poble de Cava a la altre cantó de la fondalada de la riera del mateix nom.
També veiem la casa forta de Vinyoles i creiem entreveure l’ermita de Sant
Cristòbal.
Llastimosament
l’esmorzar s’acaba en un moment o altre, i novament empreníem el nostre camí. Seguin
costa amunt passàvem per uns prats i entre l’herba endevinaven la presencia
d’uns quants bolets. Simplement uns humils cama-secs que la Rosa, boletaire
consumada, va recollir per aprofitar-los per donar sabor i aroma a plats
cuinats.
Uns
quants metres més amunt, ja superat el punt més elevat ,trobàvem el camí de la
nostra perdició. No vaig fer cas del rètol, vaig confiar en la meva lectura del
plànol i vaig errar la caminada.
Poc
després seguint la pista que davallava fins el santuari ens trobàvem davant del
Boscalt.
El
Boscalt és un antic monestir molt apreciat per les persones dels voltants i
està en bon estat de conservació. D’anterior visites hem de dir que el seu
interior és ben engalanat i cuidat.
El
santuari va ser un dels indrets on es va rodar la pel·lícula Solitud, basada en
l'obra de Víctor Català.
Una
idea dins la sortida era conèixer el boix de Boscalt, que segons he llegit té més
de dos-cents anys. Una tanca de fusta l’envolta per protegir-lo dels ramats que
en alguna ocasió entra en el recinte. També hi ha una tanca de fusta però
aquell dia era mig caiguda. La tradició diu: Al vell boix del Boscalt se li atribueix
la llegenda de trobar parella o casar-se el mateix any a la muller que li doni
la volta.
Caram!
Una antiga manera, avançada en el temps, de trobar parella. Després diuen que
fer-ho per internet és signe de modernitat!
Al
santuari de la Mare de Déu del Boscalt es celebra un aplec el 1r. diumenge de
setembre (o 8 de setembre si s'escau en diumenge).
Ja
seguint ruta, purament per caminar i preparar futures caminades agafarem la
ruta de la sal, camí que ens portaria de seguir-lo a Adraén i finalment
Cardona. Aquest camí servia antigament per pujar la sal a les zones de Cerdanya
i Conflent.
En
poca estona estàvem davant d’una zona de roca negra i trencadissa que la pluja
havia esculpit en variades formes. Segons he pogut aclarir és una mostra, ja al
final de la serra del Cadí, de la força tectònica que aixecà les nostres
muntanyes.
Ja
passat un matí a la natura i fent una mica d’exercici retornarem a la nostra
llar.
Excursió
fàcil i curta, apta per fer en família i amb gent menuda.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada