Ja fa dies que hi ha les
muntanyes nevades. Fa un fred que pela! Però a casa de la Rosa no es nota la
gelor, entre l’escalfor de la llar de foc, de llenya, el soroll de la reunió familiar i els nens
que juguen... més aviat es podria dir que hi ha molt caliu. L’ambient es comença a caldejar
una mica més, quan van arribant alguns convidats, que es podria dir que fan una
mica salat, i aquí comença la història.
Val a dir que en aquesta casa
pairal, per les festes nadalenques, es fa una trobada familiar on tots el
parents hi són benvinguts. Aquestes trobades van començar quan encara hi havia els besavis, en aquells
temps que s’anava a peu, amb carro o tartana. Bé, un costum de tota la vida. És
clar que ara tot ha canviat molt i també les maneres de fer i de pensar de la
gent, que no tenen res a veure les unes amb les altres.
Enguany s’ha escollit el dia de Cap d’Any. Sol ser un jorn per
assabentar-se de tot, de posar-se al dia, d’explicar les coses que els han ocorregut durant l’any: les
bones noves i les no tan bones... si s’escau.
La mestressa de la casa, la Rosa,
està una mica nerviosa perquè el seu fill que té disset anys, va sortir la nit
passada i encara no ha tornat, encara que això tampoc no és la primera vegada
que passa...
Mira que li vaig advertir cent vegades... Torna d’hora, sobretot, que demà
tenim la festa familiar! Però ell ni cas... va murmurant la Rosa mentre remena la gran cassola
d’ànec amb peres.
En canvi la noia, la Judit, és
tan diferent... ella es va casar i té tres fils. Sempre ha estat una persona
molt responsable.
El matí s’esmuny ràpidament, i la
casa es va omplint de familiars: tiets, cosins, nebots... uns porten les “nòvies”,
o les companyes i els companys... Ara no és com abans que tot s’havia de fer d’una
manera formal, més aviat tot bé tal com raja.
La taula gran ja està parada i
guarnida pels trenta comensals que avui s’han
de reunir. Sort que la casa dóna molt de sí, i també que les germanes de la
Rosa col·laboren tant com poden. Entre tots es fa tot!
El dinar familiar comença, tot i
que encara hi ha alguns llocs buits a la taula, però com que ja son les tres tocades decideixen començar
l’àpat i que cadascú s’hi vagi incorporant quan arribi. A vegades el ressagats,
ni tan sols es presenten. L’àvia comenta:
Si el meu Pepet en pau descansi fos aquí, això no passaria. Abans, quan es
començava a dinar sempre hi érem tots!
A la taula no hi falta res, els
entreteniments, el vi, l’aigua, els refrescos... i l’escudella amb la carn
d’olla. Tot fa molt de goig. Després vindrà la gran cassola d’ànec, el cava,
les postres i, arribats en aquest punt, es faran uns petits regals sorpresa, el
que s’anomena “l’amic invisible”. Mentrestant, els uns i els altres aniran explicant
com els ha anat durant l’any, i les notícies més fresques que es couen en
aquell moment.
Mentre s’estan menjant l’escudella, se sent un grinyol de la porta; arriba
el fill de la Rosa, però no ve sol. La seva acompanyant és una noia baixeta i
rodoneta. Només d’entrar, el noi deixa anar:
És l’Aina, com
que viu sola l’he convidat a dinar...
El meu Pepet
sempre ho deia... els bons cristians han d’estar sempre a punt d’ajudar als
altres replica l’àvia.
Sí, l’avi tenia
raó, potser es quedarà aquí fins els
Reis, és que està embarassada i no té on anar.
Au Maria
Puríssima! Crec que necessito una mica d’Aigua del Carme!
No exageris
iaia, tot plegat l’acabo de conèixer, vull dir que jo no hi tinc res a veure,
amb tot això!
Al seu pare, se li ha encallat un galet de l’escudella al coll, però
intenta dissimular dient:
Tinguem la festa
en pau i mirem de passar bé el dia, avui que
hi som tota la família.
El dinar segueix el seu ritme i cadascú explica les seves “batalletes”.
Encara queda algun lloc buit a la
taula... el marit de la Judit no ha pogut arribar a temps. Ara està fent uns tràmits per marxar a treballar a
l’estranger, doncs ja fa uns mesos que està a l’atur, i l’avió que havia
d’agafar, justament per arribar a l’hora de dinar, es veu que anava amb unes
hores de retard.
Així, potser
l’any vinent no podreu ser aquí per la festa anual? diu el seu pare.
Bé, hem decidit
que jo i els nens ens quedarem, de moment. Ah! I aprofito per dir-vos que
vindrem a viure aquí amb vosaltres.
Verge santa del
Pilar... Mare de Déu de Lurdes... Déu meu senyor...! va murmurant per cap baix l’àvia, mentre mira
aquells tres marrecs que són com tres dimoniets
i no paren quiets ni un sol moment.
Nosaltres també
hem de marxar del pis comenta
un dels nebots No podem pagar la
hipoteca; tenim previst un desnonament, segurament d’aquí un parell de mesos.
Menys mal que
aquest no vindran a viure aquí pensa
l’àvia només ens
faltaria això!
Aquest any, a l’hora de les postres, sembla que tothom està una mica desinflat, però els més joves, que encara no saben què és tenir mals de caps, han fet una colla a part; han portat un karaoke i comencen a animar la festa cantant, ballant i explicant acudits, mentre els altres segueixen amb el mateix rosari de les trafegaries que té cadascú.
Amb tot això s’ha fet fosc i toquen el timbre de la porta. És el marit de
la Judit.
Quina mala cara
que feu... Això és una festa? Més aviat sembla un “enterro de tercera”. Judit
que no has rebut el meu WatsApp?
Quin WatsApp?
Amb aquest xivarri aquí és impossible assabentar-se de res!
Així no sabeu què
ha passat?
Que Déu ens
agafi confessats! Crida
l’àvia que ja no pot més, pensant en un altre entrebanc.
I el noi segueix explicant...
Quant marxava de
casa, per anar-me’n a l’aeroport, abans de ficar-me al cotxe, vaig xafar una
merda de gos. Per ben poc, no em trenco una cama amb la patinada que vaig
fotre. Després, encara no sé per què... vaig decidir comprar dos dècims de la
Grossa de Cap d’Any. Jo, que mai no havia entès aquella frase de: “molta merda”.
Ara ho tinc claríssim... HEM TRET LA GROSSA!!!
Desembre 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada