QUAN LES COSES ÉS CAPGIREN

“L’home està davant el mirall: s’acaba d’afaitar i dutxar, amb una mà s’agafa el petit mixelí de la  cintura, el mira al mirall i fa espetegar la llengua: no tinc res per posar-me! “  (Quim Monzó)

No pot ser! Aquest  sacsó ahir no li tenia, aquest altre de més amunt  tampoc. M’estic posant gras com un porc. Com han canviat les coses des de l’any passat. Jo, que tenia tant bona figura,  era alt i prim, ben musculat , sense cap gram de grassa sobrera enlloc. No suporto aquest sacsons.

Fins l’any passat era model, em guanyava la vida a les passarel·les, provant-me i canviant-me de roba contínuament , passejant modelets a les desfilades , la roba més guai  dels millors modistes les mostrava a  les més importants  passarel·les  del país . Tant lluïa roba elegant, de vestir, com informal,  d’esport  o de carrer.

 

M’agradava vestir be  també en el dia a dia, tant si anava informal com d’esport. Viatjava per arreu del país , als millors hotels , gaudia de les millors companyies. Tenia les dones que volia, joves, més grans, super jovenetes... cada dia una de diferent. Era com tastar la mel dels millor rusc  i de les millors flors.

Era un personatge conegut i popular. Tenia tot el que volia, diners, fama, dones... com pot ser que tot se’n hagi anat en orris ?

Bé, no hauria d’haver-me  enrotllat amb aquella dona, la meva jefa. És, clar que no vaig se jo, ella em va tirar la canya, després jo la vaig seduir, encara que era una mica madureta. Mentre per mi era una més, sense cap mena d’importància, ella es va penjar de mi, em volia tenir només per ella, i jo per aquí no hi passo. Suposo que aviat m’hauria dit per casar-nos. El dia que em va enxampar amb una altre, es va enfadar molt i com jo no vaig voler baixar del burro, llavors em va acomiadar de la feina.

Jo vaig marxar tranquil, amb el meu currículum podria anar a treballar on volgués;  però el cas és que ja tenia uns anys i a tot arreu volien gent més jove (penso que ella també i va tenir quelcom a veure) . Em vaig trobar sense feina, sense masses diners, i sense la colla de noies que voleiaven al meu entorn . Em vaig enclaustrar a casa, d’això ja fa més d’un any i encara no he remuntat.

I ara aquests mixelins . Regiro entre l’armari ple de roba,  mentre penso – No tinc res per posar-me. Tot això d’aquí no em va bé res.  M’he engreixat uns quilos, i he perdut la figura. No pot ser,  a partir de demà començo a fer dieta, torno al gimnàs, vaig a natació,  em poso en forma;  a cremar grasses i tornar a recuperar el tipus esvelt i àgil  que tenia abans.

Cansat , deixa de buscar, s’enfunda un vell xandall i unes espardenyes. Es prepara un gros entrepà amb xoriç, agafa unes bosses de patates xips i cacauets, s’espatarra al sofà amb el  menjar,  encén la tele i pensa   -demà serà un altre dia.

 28/11/2014/