LA NEVADA DEL SEGLE.

La parella amb el cotxe s’allunya del poble i pren una pista de terra que els ha de portar, bastants quilòmetres enllà, a un paisatge fabulós enmig de les muntanyes nevades. 

Els pares d’ella els han deixat un refugi prop del llac on poden passar uns dies amb tranquil·litat. Fa dies que ho necessiten, ja què a causa del neguit de la feina, tot just és veuen en algun moment escadusser del dia i encara amb preses. Tenen dos treballs que pràcticament són incompatibles d’horari. El Jan treballa en uns laboratoris d’investigació mèdica i la Liz fa un torn de nit en una clínica de maternitat. Aquest forma de vida provoca que quasi no tinguin intimitat. Saben més coses intimes els companys de feina, que ells mateixos, de les seves pròpies confidències i temors. 

Això ha fet que la relació travessi un mal moment i aquestes vacances nadalenques són un marc apropiat per refer el seu matrimoni. Els pares s’han adonat, i prefereixen que marxin sols, abans d’una forçada relació familiar amb el germans i els seus nens. Si, els nens, quan són petits, fa molta gràcia escoltar les seves alegres veus cantar nadales i altres cançons. Sobretot recitar el poema que han après a col·legi. Veure la vergonya escrita en la cara d’alguns, les ganes de passar-ne via d’altres o purament aquell interès econòmic per la butxaca dels avis dels més grans. Però mai poden arreglar els problemes de parella. 

El paratge és esplèndid. Els darrers raigs de sol al vespre intenten acomiadar-se damunt els alts cims de la muntanya. Aquest raigs tornassolen les aigües del llac en un sense fi de transparències lluminoses. 

S’està fen de nit i el Ian recull ràpidament quatre troncs i branques dels arbres per fer foc a la llar. La neu cobreix una mica els camins mes el cims estan encara coberts de la nevada caiguda la setmana passada. Els serveis meteorològics han comenta que la setmana serà de dies tranquils, més o menys calorosos per l’estació de l’any. 

El vespre ha estat entranyable, tant com per recordar el temps de promesos. Una vegada aïllats del món, recollits dins el refugi i reben l’escalfor del foc de llenya han retornat al principi. La moixaines i els petons han deixat pas a tot un món de carícies que feia temps havien oblidat. Han tornat a viure aquella passió primera, lligada amb la camaraderia que els unia sempre. 

L’endemà de bon matí han sortit a passejar pels voltants i remar un xic en la barca pel llac. Mentre la Liz fa el dinar el Ian s’ha entossudit a buscar les provisions del cotxe i buscar llenya al bosc proper. La Liz li diu que amb la previsió del servei meteorològic és innecessari anar amb tantes preses. Però com el Ian ha volgut fer-ho, una causa tan nímia no ha de trencar la felicitat retrobada. Però això, ha estat la causa que el dinar és demores massa. Una vegada dinat, la Liz és una mica enfadada perquè el menjar, per culpa del retard del Ian, havia perdut el punt precís de cocció. 

Com les tardes són breus a l’hivern, havien decidit voltar una mica amb el cotxe per veure els animals del bosc en el seu ambient. Però aviat retornen a  la cabana perquè el cel s’ha enfosquit ràpidament. 

Poc després de sopar decideixen anar a dormir ja que el temps està tèrbol i amenaça pluja.

¾    Veuràs quin dia més maco tindrem demà!- diu la Liz engrescada per la bellesa que els envolta.

¾    Tu creus?- respon una mica inquiet el Ian.

¾    Com és veu que tu no ets d’aquestes terres- remarca la Liz.

¾    Val més que anem a dormir. De totes formes aquest és el teu país. Tu el coneixes més bé de jo.  

Dormir, estimar-se i finalment arraulir-se junts sota el pes de les mantes. A la matinada la Liz desperta embalbida de fred. Veu al Ian al costat de la llar encenen altre cop el foc que s’havia apagat mansament.

¾    Quin fred que fa, ni què hagés nevat.

¾    Nevat dius, mira la porta a veure que pots fer.  

La Liz obedient i estranyada l’obre i horroritzada veu davant seu un mur de blanca neu que cobreix tota la sortida. Enmig un forat indica el lloc on el Ian ha enfonsat un pal sense arribar al l’altre cantó del mur glaçat. La Liz tanca al porta amb molta cura per que la neu no entri dins la casa. Corre al costat de l’home, i observa que el foc no tiba perquè la xemeneia també deu ser colgada per la nevada.  

Finalment aconsegueix encendre-la, malgrat tota la sala queda plena de fum que els fa tossir.  Acostant els sacs de dormir i les mantes, fins i tot, aquell joc de taula de l’àvia es tomben als costat de la llar. Qualsevol roba que pugui donar calor és bona per abrigar-se en l’habitació convertida en un congelador. El Ian, tot just, treu de tant en tant  les mans per afegir llenya al foc. 

Ha passat molta estona és quasi la tarda i sobtadament se escolten uns sorolls al costat de la porta i unes veus que els criden. Corren, però abrigant-se previsorament, i s’acosten a la porta i amb terror veuen un ós que intenta obrir-se pas amb una pala. Queden esmaperduts fins que enmig del pelatge de l’animal veuen aparèixer la cara enrojolada per l’esforç i el fred del pare.

¾    Hem vingut a buscar-vos des de primera hora del matí. però la nevada ha emmascarat tots el camins. Gràcies al fum de la xemeneia us hem pogut trobar. Agafeu ràpidament la roba, els del servei de protecció del parc ens baixaran a casa. Com esteu?

¾    Gràcies pare! Nosaltres estem força bé.- contesta la Liz recolzant-se al costat del Ian que l’envolta amb el braç.  

Al pare un somriure li omple la boca al veure’ls altre vegada com anys enrere. Fins i tot, malgrat la nevada i els treballs per trobar-los havia volgut la pena.  

Aquet relat ve donat per la tempesta de neu que ha assolat recentment el nord dels Estats Units i que ha donat una empenta a la meva imaginació. 

Miquel Pujol Mur.