La
festa és la celebració del 50è. aniversari de l’holding d’empreses. Primer, els
responsables de direcció fan els habituals discursos, elogiant els bons
resultats econòmics dels diferents departaments. Després, dels consegüents
aplaudiments, el manager general dóna la benvinguda als membres de dos nous departaments
annexionats. Provenen d’una empresa subsidiària, recentment adquirida pel grup.
Ja
acabada la part oficial i seria de l’acte, tothom s’escampa pel saló cercant
beguda i coneguts amb qui xerrar, segurament per fer una mica de politiqueig
empresarial. Alguns mal pensats això li diuen: fer la pilota. Cerquen relacionar-se
amb altres components de l’empresa i per què no, si es troba parella que també
ho desitgi ballar en el saló contigu. Toca meravellosament l’orquestra
contractada per l’esdeveniment.
De
sobte la Query i el Fred és troben al recollir unes begudes en la barra oberta.
Sorpresos es miren i es reconeixen l’un a l’altre. Amistosament és fan dos
petons a les galtes. Estan molt contents de tornar-se a veure.
Recorden
temps enrere, mentre amb paraules trivials es saluden. Junts havien estudiat la
mateixa carrera a la Universitat. Havien format part de la mateixa colla, que
resseguien els locals de moda, bars i discoteques. Fins i tot, havien estat en
algun “botellot”. D’aquells organitzats
en descampats on tothom feia gatzara. Per cert, bastant desordenadament.
Però,
en acabar el estudis havien agafat diferents camins. El Fred, havia marxat a
l’altra punta del país atret pel sol d’Andalusia. Ella, la Query, així fa dir-se fugint del seu nom real -un vulgar
Caritat-, va seguir a un xicot que li va fer creure li donaria, com a penyora,
totes les estrelles del firmament.
Han
passat quinze anys i cap dels dos ha trobat un punt d’ancoratge. Tant mateix
sembla que tots els ports recorreguts en aquest temps, tinguessin els norais
compromesos per a embarcacions de llarga estada.
El
Fred es sorprèn de l’agradable encontre i s’adona que aquella noia més o menys
agradable, potser un xic tímida i no gaire graciosa, no té res a veure amb
l’actual. Recorda amb desgrat unes gruixudes olleres fosques que li emmascaraven
el rostre, que ara compren era simpàtic i alegroi.
Aquell
cabell curt i mal tallat, ara és una cabellera llarga que li cau en una suau
melena per damunt l’esquena. El serrell ben tallat li espurneja la cara donant
encara més vivor als seus ulls. També li dissimula el front, potser un xic gran,
com a mostra de la seva capacitat intel·lectual. Les ulleres han desaparegut i
els ulls emmarcats per les pestanyes i les celles són d’un verd lluminós. Com
si fossin el verd del fons del mar en una cala profunda. El vestit li cau com
un guant, oferint a la seva mirada especulativa, tota una simfonia engrescadora
de formes suggestives.
La
Query, observa els canvis que la vida han operat en el noi. Ha perdut les
marques d’aquell acne que transformava el seu rostre. Agreujat, sobretot, per
la mania de prémer els granets purulents. Curiosament els cabells resten
indemnes al vici de passar-se repetidament les mans i estireganyar-se’ls. Porta
unes ulleres de pasta modernes que deixen veure uns ulls negres que regiren el
seu cos, adorant la seva figura femenina.
L’alegre
i bulliciós ambient de la festa va que el calor sigui asfixiant. Tampoc permet
el mantindré cap conversació per saber noves dels antics companys. Agafant
cadascun un got llarg de beguda surten a la terrassa. El cel esta il·luminat
per la llum dels fanals de la ciutat que és reflexa en el cel donant-li una
tonalitat rosàcia.
Poc
a poc, tenint com a teló de fons la llum de la sala. Escoltant la música que
vibra melodiosa i travessa un finestral, que algú a obert a la nit. Aleshores,
lentament van desgranant, confidència rere confidència, les seves respectives
existències.
Els
llavis de la Query són molsuts, i mig oberts ofereixen la visió d’una blanca
dentadura i la punta d’una llengua rosada. Un glop, una confidència, un altre
glop, i una nova confidència. Fins que finalment s’acosten les cares i amb els
llavis aspiren l’aroma de l’altre. Després, primer un lleuger petó, suau com la
carícia d’una aura. Després un de més fort, com una glopada de vi dolç. Tot
seguit un d’absorbent, com si la vida fos donada pel frec a frec dels llavis.
Això, els fa adonar-se que aquella alegra camaraderia de joventut, encara porta
a dins i amagada una llavor encara viva i que resta ansiosa a provar un nou
món.
El
Fred diu:
¾
I
si...
La
Query contesta:
¾
Ara,
a bé de...
Ell
respon:
¾
Tal
vegada, potser...
¾
Tal
vegada, creus què...
¾
Sí...
¾
Ara,
amb tants anys viscuts...
¾
Sí,
però encara som vius... què vols esperar?
¾
Res!
serem prou francs?
¾
Sí?
¾
Sí!
Aleshores,
deixen els gots. S’agafen de la mà i marxen dissimuladament de la festa vers
una il·lusió pels anys vinents.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada