VOSTÈ PERDONI...

El Jan és un home, sobre la quarantena, que fa poc temps va divorciar-se de la seva muller. Havien anat junts a l’Institut, i aquella coneixença juvenil va derivar en amor. Després van casar-se i durant molts anys van viure sense problemes. Potser no era un amor passional, però si una agradable convivència. Feia uns tres o quatre anys van coincidir, casualment en unes vacances a Madeira, amb una altra parella que també havien estudiat en el mateix institut. La serp de la passió va enroscar-se pels cossos de la seva dona i de l’altre  home. Amor i sexe, en aquest i altres casos, són una dualitat de significats que viatja conjuntament. Malgrat siguin dues paraules, que tenen unes percepcions morals diferents segons qui les pronuncia. Però, a la fi, entre els humans acaben les dues al mateix lloc: el llit.  

Va haver el consegüent escàndol dins el grup de coneguts. La nova parella enamorada va saber marxar a un altre país en el moment adequat. Les altres dues meitats, com dues taronges partides i menyspreades, van quedar soles i exposades al comentaris, servint de befa, davant de tothom. Com succeeix a vegades van intentar relligar els fils trencats, teixint una nova peça, i crear entre ells una nova il·lusió. Però s’interposaven sempre paraules i records que no feien possible la vida en comú. 

Ara ja dissolts tots els llaços, tan els antics com els més recents, el Jan ha marxat amb dos amics, també de les mateixes condiciones, a passar uns dies a les illes Afortunades. Més que res, amb la intenció d’oblidar-se del passat.  

Són asseguts en una taula de la discoteca i fan entre si divers comentaris, totes més o menys del mateix tipus.

¾    Què et sembla la morena de la taula del fons.- pregunta l’Albert.

¾    Uf, quina dona! És maca però que ens dius del “maromo” que la acompanya.- comenta el Pere.

¾    Va, que parleu molt i feu poc.- contesta el Jan.  

¾    Sí tu ves dient, que fa anys que no et menges un rosco- interromp l’Albert.

¾    A mi m’ho dius i tu què? Si et poses vermell, només que una noia et pregunta el nom.

¾    Vaja Jan! Tu, fins i tot,  tartamudeges.

¾    Jo?- respon el Jan, i fent el desentès, mira a la porta, agafa el got llarg i fa un glop.  

Però sobtadament veu entrar a la sala una noia eixerida, formosa, alta i amb la melena voleiant com un estel resplendent. Porta una espècie de brusa blanca amb el coll tancat i al voltant llaçat amb molta gràcia una espècie de corbatí negre brillant. Damunt el top, ara s’ha adonat que no es una brusa, una armilla marró curta com si fos de pell d’isard que deixa a la vista la nua cintura. Uns pantalons negres i amples tapen les seves llargues cames. Per sota s’albiren uns tacons altíssims que la fan més esvelta i fimbrant. El Jan mig s’ennuega i deixa el got damunt la taula. Es desentén completament de la conversa dels amics i quan té a prop seu la figura femenina que l’ha impressionat tan vivament, li demana amablement:

¾    Senyoreta, en pot portar un altre gin tònic.

¾    Escolti que jo no sóc cap cambrera! Això ho demana al cambrer!- i continua caminant, com qui dansa, entremig de la gent que omple la discoteca. Finalment, s’asseu amb altres noies a una taula no gaire llunyana.

¾    Va, Jan! Tu deus estar torrat, quan comença la nit. Què no has vist que no era cap cambrera?

¾    Ho sabia de sobres, però volia escoltar la seva veu. Us heu fixat quin monument de dona?

¾    La veu dius? Això és el que t’ha cridat l’atenció.

¾    Si la veu i tot el demès. La té un xic aspre i passional. D’aquelles veus que quan et parlen te travessen i arriben a allò més recondit del cos. Aleshores et tornes boig, amanyagat i amanyagant-la amb fruïció.

¾    I ara què?- pregunta el Pere.

¾    Ara tinc una excusa, per anar a demanar-li perdó i començar una conversa. Després ballarem i si tot va bé finalment gaudirem de l’amor.

¾    Ui! El conte de la lletera. Encara creus en l’amor després del desastre del teu matrimoni.

¾    I els vostres, què? Bé, deixeu-vos d’orgues. Si tot va bé ens veurem a l’hotel. No sé quan! En aquesta ocasió em deixaré portar lliurement per l’aventura. 

Decidit s’aixeca i marxa cap a la taula de la seva futura conquesta. S’acota i parla a l’orella de la dona. Aquesta s’aixeca, sembla escoltar graciosament les paraules de disculpa de l’home i seguidament surten a ballar. Volten alegrement per la pista i el Jan gosa a posar la cara tocant a l’altre cara. Tot just acaba el ball, sobtadament la deixa abandonada, quasi enmig de la pista. Es marxa molt de pressa, quasi corrent. Sense ni tan sols acomiadar-se dels amics i surt de l’establiment. 

El Pere i l’Albert, sorpresos, s’aixequen i marxen rere seu. El trobem un tros més avall assegut davant del mar. S’ha deixat caure abatut en un tros de muralla i respira profundament. Mentre unes llàgrimes de ràbia i  desesperança regalimen de la seva cara.

¾    Que té ha passat, Jan? Si semblava que anava tot bé. Us hem vist ballar ben arrapats.

¾    Què, què ha passat?

¾    Sí, explicant-nos.

¾    Merda, tampoc us heu adonat. Era un home. N’he caigut per la barba. Rascava!

¾    Caram quina merda!!!

¾    I jo que havia cregut trobar l’amor de la meva vida! M’atreia totalment! Em sento tant desgraciat que em llançaria al mar. 

Miquel Pujol Mur.