dissabte, 6 de desembre del 2014

LA CASETA DEL POBLE



L’home estava assegut davant la llar de foc de la casa de pagès, la casa que tant s’estimava,  d’aquell poblet de l’alta muntanya; escoltant el crepitar dels troncs que cremaven. L’escalfor de la llenya encesa li treia el fred del cos i li enrogia la cara. Havia fet una parada en el tràfec de casa que l’ocupava des de bon matí i esperava a la Marta, que encara feinejava, per esmorzar.

Aquella escalforeta el retornava del fred de fora, en aquell dia del començament d’hivern, on la neu ja havia fet acte de presencia arribant fins els entorns de la casa. Des de la finestra s’albiraven les muntanyes nevades que envoltaven el poble, un paisatge de postal, que anunciava que l’hivern havia arribat.

Aquella tebior l’ablania els pensaments mentre recordava els fets passats en els darrers anys. Aquella casa on va néixer i créixer , on havia viscut amb el pares, avis i germans, on tants records guardava en cada racó;  ara per fi era seva. Després de tants anys abandonada, havia aconseguit ser-ne l’amo i en podria gaudir i passar-hi moltes temporades ara que aviat es jubilaria.
La casa estava semi abandonada des de feia deu anys, quan  va morir el seu pare. Per herència va correspondre al germà gran, a l’Antoni. Tant la Carme , la germana, com ell, li vam proposar que l’arregles , que tots poguéssim continuar  pujant-hi,  conservar-la i gaudint-ne. Si va negar en rodó, la casa li pertanyia a ell i ja pensaria que en faria, segurament la llogaria perquè no quedés buida, en volia treure uns bons calerons.

Ni la va llogar, ni la va arreglar; la casa va anar decaient. De primer , ell amb la Marta i els nens  encara hi havíem pujat algunes vegades, amb el permís de l’Antoni, però es passaven el dia arreglant i apuntalant  coses, que si la teulada, que una finestra que no ajusta, a l’hivern es glaçaven les canonades, al final es van cansar,  els nens van créixer i amb recança van deixar de pujar-hi.
Per això no es podia creure quan un dia, aquesta primavera, l’Antoni va anar a veure’l i li va dir  si encara l’interessava la casa. Ell va fer “buf” i va arronsar les espatlles, tampoc tenia els calés per comprar-la. Davant la seva sorpresa aquest li va dir que no volia diners, que si la volia i l’arreglava,  la casa era seva. Ell estava malalt i la seva dona era gran, com que no tenien fills, qui millor que ell podia encarregar-se de no deixar perdre  el llegat familiar. La germana que viu a França també hi estava d’acord. Només li va demanar  poder anar-hi  algun dia de visita, o fer-hi alguna trobada, recordant aquelles reunions familiars que fèiem abans, això si encara hi eren  a temps. Mentre un calfred li recorria l’esquena, ell  que tota la vida havia somiat en tenir aquella casa, la seva casa.
 
 La Marta va arribar i li va donar les llesques de pa per torrar, mentre ella preparava el cafè, després es van asseure plegats davant el caliu del foc i van gaudir junts de les torrades amb all, llonganissa  i del cafè amb llet,  mentre comentaven els preparatius per  l’endemà.
 
Doncs si, demà era  la inauguració oficial de la nova caseta arreglada. Després de tot l’estiu de treballar-hi, havia quedat molt bonica i acollidora, encara que sense perdre aquell antic estil rústic i camperol de la casa de la seva infantessa .
 
Demà si reuniríem tots els tres germans, amb els fills i nebots i els dos néts. Altre vegada la casa s’ompliria de vida,  de rialles, es tornarien a sentir el soroll de nens jugant com abans, que amb els seus crits alegrarien aquelles parets  centenàries.
Aquell gest, del germà gran, també els havia tornat a unir a tots els germans, havia retornat l’harmonia familiar, que havia quedat tocada arran de l’herència del pare.

24/11/2014/

 

2 comentaris:

  1. Que bonic Anna, les cases de pagès tenen una màgia especial, que en aquest cas ha fet que els tres germans es retrobin en pau i harmonia...M'apropo una mica a la llar de foc a escalfar-me les mans, balbes pel fred!
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les cases de pagès amb la natura que les envolta, realment tenen aquesta màgia que dius, que a vegades passa als que les habiten. Avui fa un dia per passar-lo vora la llar de foc.
      Petonets per tu M. Roser

      Elimina