TEMPS DE CASTANYES.

La dona és rere el finestral. Mira el jardí de la residència i entreveu un tros de la carretera que passa per davant seu. 

Els cotxes no els veu gairebé, només arriba a albirar una part de les finestres i el sostre. Els vehicles alts i els camions, si que veu als seus ocupants. D’uns s’adona del seu interès per circular correctament. D’altres en veu alguns bastants despreocupats per la conducció. 

Mira al seu voltant i reconeix, una a una, les seves companyes de residència. Les recompta per saber si manca alguna des d’ahir. Hi ha moltes que sobtadament marxen sense avisar. S’escolta alguna corredissa a mitjanit pels passadissos, si la medicació falla i costa adormir-se, i l’endemà una nova persona ocupa el lloc a la taula i al finestral. En els anys que hi és, han passat tantes que no se’n recorda de cap nom de les que van deixar buida la cadira. Tampoc, actualment, la seva memòria és tan brillant com anys enrere. No sap ben bé si és el seu cap que fa tentines o la medicació que l’adorm i no la deixà pensar. 

Mira el jardí i nota que les fulles comencen a esgrogueir-se i les flors minven la seva presència en els parterres. El jardiner, un home, és un resident com ella, que s’ha ofert voluntari per cuidar les plantes. Passa el rasclet pels camins coberts de grava fina i recull les fulles mortes. Al pensament de la dona només se li acut una frase:” temps de castanyes, he de preparar tot per marxar i torrar els moniatos i les castanyes”. 

Una espècie de neguit s’apodera de tot els seu cos. Vol fer córrer la cadira de rodes. Però les seves forces són minses i no aconsegueix fer més que un lleuger vaivé. Si l’ajudés algun home, aquests tenen més força. Caram! Per què no hi ha homes a la sala? Tindran por les monges què? Ui! Són tots tan vells! I elles, tan velles! Poc a poc, sigui per la escalfor del sol que travessa els vidres, sigui per l’esmorzar o potser per les pastilles de cada dia, cada vegada li sembla li donen més, els seus ulls es tanquen dolçament. 

En el seus somnis comença a veure’s de jove quan traginava amunt i avall amb els sacs plens de castanyes de la seva terra i de moniatos de pell carabassada. El fogó, el carbó i les pinces eren les seves eines preferides. I els seu crit de guerra per atreure als clients. “Castanyes i moniatos acabats de fer! Que en són de bons!. A la rica castanya!” Ja tenia els seus llocs triats, no més de dos o tres, segons l’any i la competència. La seva boca fa una trista rialla, un gest de desgrat, malgrat ser adormida. Els darrers anys han estat difícils. Això dels nois i noies dels col·legis fent la competència per pagar-se el viatge de fi d’estudis l’ha privat de molta feina. Què podia fer ella, ja gran i feixuga, davant d’uns nois que corrien carrer amunt i avall perseguint a la gent per vendre’ls-hi castanyes. Quan tenia la nena, aquesta si que tenia unes cames lleugeres per córrer rere els clients. La nena, un somriure agredolç se li escapa dels llavis. 

Quants anys fa que no veu a la nena? Ui! Molts, moltíssims. Sí?- hi remou els records que ballen, tots sols, en la seva memòria-. Des de quan el seu pare, el masover, se l’emporta segons deia per a que estudies. Ja la va ben atrapar, aquell vespre, a l’eixida del mas i sense mirar-se gens li va fer la criatura. Li agradava l’home, fort i valent. Feinejava tot el dia. Els animals, els camps, les collites, els comptes, tot passava per les seves mans. Pensava que si casarien però va sortir la filla de la casa, bastant lleixa per cert, dient que la perseguia. Qui sap? Els amos els van fer casar per evitar la vergonya. De quina vergonya parlarien, si mai van tenir cap fill.

Era guapot i li agradava. Per això amb quatre paraules dolces en va tenir prou per deixar-se convèncer. Després del casori, ara de l’amo, va marxar amb la nena pel món a vendre castanyes i fer feines, i tantes altres coses per malviure. La vida és una disbauxa miserable pels pobres. 

Aleshores, passats uns anys el pare va interessar-se em saber on era i si presentà amb un paperot i dos guàrdies civils. Encara veu la cara de la seva filla que mirava enrere i deia- Mamà! Mamà!-. Mentre el pare se l’han emportava  ben agafada de la mà i amb els dos números dels civils a rereguarda. Com si ella tingués forces per resistir-se. 

L’excusa: que anaven pel carrer, que no tenia feina fixa i que la filla era en edat escolar. De dins del cor desitja que tot fos per bé. No l’ha vist mai més. Només el record dels anys que van viure juntes i lliures com ocells del bosc. La veritat, va assabentar-se anys després, és que no aconseguia tenir fills amb la seva dona i volia una pubilla pel mas. 

Després rodolar per la vida, venen castanyes, demanat caritat, fregant. Fins que un dia, no fa gaires anys, va desmaiar-se pel carrer i la van recollir i portar a aquesta residència.  

Sense adonar-se una llàgrima rodola dels seus cansats ulls i de sobte nota certa vigor en els seus ossos i el seu cos. El finestral no hi és, la barana que tanca el jardí ha desaparegut, només davant seu un corriol ple de flors i plantes aromàtiques. Una nena flaca i morena que s’assembla la seva filla que li diu: Mamà, mamà, vina que hi ha un lloc molt bonic per tu a dalt. Lluny d’aquest món que t’ha tractat tan malament.  

El seu nas nota certa olor coneguda i pensa: Temps de castanyes! 

Una infermera s’acosta i li toca la front dient:

¾    Pobra dona ja ha deixat de patir. Que hi farem, en tindrem que posar una altra. Descansi en pau. 

Miquel Pujol Mur.