LA TENDRESA

La noia mirava amb ulls tendres la seva criatura. Sí, era seva sola. Aquella nena l’havia volgut per voluntat pròpia. Mai havia volgut a cap home. No li agradaven els seus modal, almenys els que voltaven al seu voltant en aquell perdut poble de muntanya.

Feia anys havia pujat a exercir el treball de mestra. Però mai havia pensat que aquella gent fos tan allunyada mentalment de la civilització.

Ja més gran va voler tenir un fill, però no havia cap home que li fes el suficient pes. A més, els que coneixia li haguessin demanat la paternitat de la criatura. Això li semblava que era com prendre-li la meitat del seu fill.

Finalment va consultar a una clínica de la capital i va aconseguir la fecundació mediant un donant desconegut.

Ara tenia en els seus braços  aquella criatura petita i de galtes rosades. La seva filla sense que ningú pugues reclamar-l’hi res. Aquestes hores fosques i plenes d’esgarips periòdics que havien precedit al part l’havien fer pensar en l’esdevenidor.

No tornaria al poble, demanaria una altra destinació. Potser el primer a fer és aconseguir unes vacances o una excedència, durant cert període de temps. Quan tornés a fer classes aquest petit ésser fruit del seu desig maternal ja serà una mica més crescuda.

La tendresa del moment va fer que unes llàgrimes rodolessin del seus ulls.

Miquel Pujol Mur

XEMENEIA DE LA TEULERIA . AGRAMUNT URGELL.

Restes de l’antiga Teuleria, mostra de l’arquitectura industrial del segle XX.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ORQUIDEAS SILVESTRES

Després de les pluges dels últims dies , avui el sol brilla i escalfa aquest bonic mati d’un diumenge de maig,  per això decidim pujar a Queralt per fer una petita caminada i gaudir del plàcid dia i de l’esplèndid paisatge que des d’allà s’albira en els dies clars.

Passem a  fer una vista a la  Verge  de Queralt , com sempre que hi pugem. Admirem una vegada més la bonica vista que el gran mirador ens brinda  i fem la petita caminada del dia, on sempre trobes gent que puja a caminar per aquells entorns.

Una altre afició que s’ha posat de moda ara per aquests vorals és l’escalada. Parelles i pares amb nens petits , comencen a iniciar-los en aquest esport d’aventura per les roques de mitjana alçada que voregen el santuari i els miradors . Veus menuts que s’enfilen roques amunt sense por, davant la mirada i les instruccions dels pares.

Avui el que m’ha sorprès és la verdor de l’entorn  i la quantitat de flors silvestres que lluïen per tot arreu , adornant  els vorals i els marges  dels camins. No en va som els més de maig, el més de les flors i de les pluges freqüents..

Una mostra és aquesta bella orquídia silvestre, de color rosat, que  en mig d’altres, creixien i  donaven vida i color a la cinglera, entre esbarzers  i altre flors més petitones,   sota la barana del mirador de la plaça de dalt del santuari.

26/05/2019/   

OLIVERES

Oliveres quants anys és marquen en els vostres retorçats troncs.

Quants amors i quantes guerres han passat al vostre redòs.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

AL BON GELAT DE VAINILLA

Sempre he estat un bon noi. Vaig néixer en un petit poble de muntanya. La meva vida la vaig passar rodejat per la meva protectora família. El poble on vivíem, a poc a poc, va quedar abandonat per la gent jove. Per sort l’avi havia exercit de mestre, quan era jove, i va saber donar-me els primers valors de l’ensenyança i certa cultura.

Però finalment vaig cansar.me d’estar tancat de muntanyes, malgrat eren un tresor per la vista i la pau de l’esperit. Impulsat, per què negar-ho, pel desig de tenir una xicota vaig baixar a la capital.  

De feina em vaig trobar de seguida. Fort, educat i sincer en pocs dies treballava de valent en una empresa. Però allò que no em funcionava, era relacionar-me amb noies.

Jo era amable i considerat. Sempre quan anava a veure-les els hi portava un cucurutxo de gelat de vainilla. Conversava seriosament  amb elles de molts temes transcendentals, era galant, m’ha aixecava i els obria la porta. De veritat, actualment, crec que era un “plasta”.

La darrera mossa, molt simpàtica, em va tornar el cucurutxo de gelat, sense ni tocar-lo i va dir-me :

¾     Hauries d’aprendre alguna cosa més.

Aviat la vaig veure acompanyada d’un xicot, no tan amable ni tan simpàtic com jo. Vaig veure com l’agafava per la cintura i li donava un petó, Al poc temps van casar-se i al complir l’any de les seves noces tenien un infant que els acompanyava per tot arreu.

I jo què? Jo res! El meu únic plaer era menjar un cucurutxo de gelat de vainilla cada dia. O dos! Finalment un company de feina va dir-me:

¾     Noi, que ja no vius dalt de les muntanyes amb els pares.

I em va recomanar, i em va convidar, a fer un viatge a un país de  Sud-Amèrica, a allò que li diuen fer turisme sexual. Vaig acompanyar-los, érem una bona colla. En un local van presentar-me una noia bonica, agradable i fàcil d’estimar. Vam acordar un preu i va conduir-me a un hotel.

A l’entrar el conserge va cobrar-me l’habitació. Al veurem un xic nerviós va dir-me a cau d’orella.

¾     On porta el cucurutxo? Porti’n més d’un, de vegades ...

Vaig quedar bocabadat. Què volia dir? Tant es notava el meu delit pel sabor de la vainilla. Vaig mirar-me’l sorprès i aleshores vaig adonar-me que m’assenyalava una caixa de profilàctics.

En aquell precís instant vaig comprendre que no tot el cucurutxos serveixen per posar-hi gelat de vainilla.

Miquel Pujol Mur

RECONCILIACIÓ

Micro-relat (30 paraules)

)

Estava tant desesperada que no es va adonar que ell entrava per la porta amb un gran ram de roses a la ma i una disculpa dibuixada en la cara.

20/03/2019/

HISTÒRIA D’UN COLOR

La caverna està de festa, els homes han tornat de cacera i un gros animal és enmig de l’espai lliure. Els homes, les dones i el nens ballen joiosos per què la fam és foragitada durant un cert espai de temps. Mentre la gent jove festeja la caça un grupet d’ancians s’ho mira des d’un racó. Saben que també en menjaran de la presa i que serà repartida entre tots. Però saben, per què també ho van fer quan eren joves  que les seves minses forces no els hi permeten ballar fins l’esgotament. Entre aquests homes i dones un home ja gran, però malferit en alguna batalla que l’ha deixat baldat, raona per ell mateix.

Estic desesperat, ploro ple de ràbia. Ja ho sé que no tinc el vigor dels joves. Ni actualment l’astúcia per perseguir els animals que serveixen per alimentar la tribu. Ploro de pensar que tampoc puc ja ballar per celebrar la bona cacera. Ara els envejo quan tots i totes salten al voltant del foc, tips de menjar i plens de desig.

Actualment ho he de mirar acompanyat de homes i dones tan desdentegats i cansat de viure com jo.

Déu, no sé quin nom donar-te ajudem per aconseguir el meu desig. Ja he aconseguit l’ocre més o menys fosc , el negre i el vermell em serveixen per fer ratlles i traços als dibuixos. Però digueu-me els minerals, els greixos, les plantes per aconseguir plasmar dins les coves aquest reflex que em manca.

Ja pinto destrament els animals, les persones, les danses i mil coses del nostre temps, són com un llegat a la història. Però per ser de veritat un transmissor de la nostra realitat i de la vostra obra em manca un color. Sabeu de sobres el meu desig per aconseguir pintar en les parets aquest cel blau que en il·lumina cada matí.

A veure,  un xic d’això , una mica de pols d’allò altre, ho barrejo i afegeixo llimona. Maleit sia!! No és això!

Sembla ser que finalment l’artista no va acabar de complir el seu desig.

Miquel Pujol Mur