AQUELLA ABRAÇADA

La vaig recordar molt temps aquella abraçada. Durant molts anys al recordar-la se’m posava la pell de gallina. Amb els anys es va anar difuminant en el record. Avui l’he tornat a sentir amb força, com si no haguessin passat més de 50 anys.

Teníem dotze anys i érem amigues íntimes . Ens ho explicàvem tot, però el destí ens va jugar una mala passada. Als pares  de la Betlem els va sortir una feina a Melbourne , a Austràlia,  i cap allà van decidir anar a viure tota la família. Allà a les antípodes del nostre país , a l’altra punta del món, havien de marxar.

Quan m’ho explicava la Betlem , estava ferida, dolguda, disgustada, empipada... sabia que ens hauríem de separar i potser no ens veuríem mai més. Això no podia ser... s’acabaria la nostra amistat. 

Aquells últims dies d’estar juntes, ens van  prometre que ens escriuríem cada dia. Que la nostra amistat continuaria en la distància , esperant quan poguéssim tornar-nos a reunir. Ella tenia molt clar que no volia viure allà per sempre. Una cosa és el que vols i una altra les circumstàncies  que t’empenyen.

Aquell vespre ens vam acomiadar. Ens vam fondre en una abraçada. Aquella abraçada va ser molt llarga. Les dues  plorant, no podíem separar-nos. Els nostres cors tremolaven al mateix batec. Aquella abraçada que tants anys vaig guardar viva dins el meu cor i el meu cervell.

Ella va marxar. Aviat vaig començar a rebre les seves cartes, que jo contestava tot seguit. Em deia com de lleig era aquell país. Com s’enyorava d’aquí.  Després que havia fet amics i que es començava a adaptar. Durant dos anys ens vam escriure molt sovint. Després es van començar a espaiar les cartes.

  

Al cap d’uns anys només ens felicitàvem per Nadal. Un dia em va fer saber que es casava, l’any sobre que havia nascut el primer fill. Després ja silenci  i ja no em vaig saber mai més res. La vaig escriure unes quantes vegades més sense obtenir resposta, vaig pensar si no hauria mort.

Jo aquí vaig fer la meva vida, em vaig casar, vaig tenir dos fills . Ara tinc quatre néts preciosos. Un dia d’aquests parlàvem amb la meva néta sobre l’amistat, li vaig parlar d’aquesta amiga tant particular i ella m va dir,

¾   Àvia, si vols podem buscar aquesta teva amiga.
¾   Això és impossible
¾   Amb les noves tecnologies,  avui,  això és molt fàcil.

Ja ens teniu fent-me un perfil al  Facebook  i després d’agregar alguns coneguts, la néta es va posar mans a l’obra. Amb els noms i cognoms que li vaig donar la va buscar . Durant uns dies no vam trobar cap resposta.

Avui ella ha contestat. Ha estat molt contenta de saber de mi. La causa del seu silenci havia estat una depressió molt forta. Quan va voler contactar de nou amb mi, jo ja vivia en un altre lloc.

Fa una estona que ens hem vist. Hem parlat per l’Skype. Tot i el pas dels anys, té la mateixa mirada i el mateix somriure.  Ens hem posat al dia de les nostres vides. Segur que mai més coincidirem, ni ens farem una abraçada com aquella, però hem recuperat la nostra amistat.

 

 

06/10/2014/

 

L’AMIGA DE LA MARE. IV

El jove no pot ni parlar, la dona li ha posat un dit als llavis, després d’un absorbent i recargolat petó. Va a buscar la roba, es vesteix i agafant els patracols d’estudi marxa tancant suaument la porta. Ha vist com la dona, completament nua damunt el llit, dorm satisfeta o ho fa veure.  

Aquell vespre durant el sopar escolta les beatifiques paraules del seu pare, sobre la no sexualitat dels àngels, com en un núvol allunyat de l’astre rei. La mare mira al seu fill amb un somriure misteriós. El Roger, afamat  observa que en el seu plat hi ha més quantitat de menjar que mai. El jove, somrient sota el nas, sorprèn la mirada entremaliada de la seva mare i  comprèn que el seu pare s’haurà d’oblidar de la seva xerrameca sobre els àngels i tal cop esforçar-se aquesta nit un xic més amb l’esposa.  

El Roger, ha tornat moltes vegades a la casa de la seva professora de l’art amatori, fins a saber i comprendre totes les lliçons i els secrets de la nova ensenyança. Els acaronaments, els petons, els llocs amagats, els punts febles, com aprofundir i vibrar en l’interior i exterior del cos fins aconseguir l’èxtasis final. Tot ha estat assimilat i practicat fins l’extenuació. Els altres temes del curs escolar han fracassat solemnement. La qual cosa causa l’estranyesa dels seus professors i ha d’oir més d’una vegada els reganys del seu pare. Mes la mare somriu dient:

¾    Ja sé sap, la joventut a certa edat... Pardalets al cap! - disculpant-lo davant de tothom. 

Poc temps després en el transcurs de les vacances la Irene li parla així:

¾    Roger, les meves classes l’has après totes, si es pogués et donaria una matrícula d’honor. Si d’això se’n podes donar. Ara has de buscar altres camins, conèixer altra gent de la teva edat i posar-les en pràctica amb la xicota que triïs i si potser estimis de debò i per sempre. No vull que tornis més a aquesta casa i aprova el curs de l’Institut que amb ell si que hi haurà oportunitats a la teva vida. -Donant-li un petó l’empeny cap a la porta.- Si tornés, que sigui com a fill de la teva mare, mai com amant. 

El sobtat acomiadament deixondeix l’ànim del jove. Però la joventut ho supera tot i poc després és el bon estudiant de sempre, ara envoltat d’amics i amigues. Sense por ni amagar-se de res. 

Un dia, no gaire lluny de l’afer final, tornant a casa, en la terrassa d’un bar veu a la seva mare i la Irene. Immediatament pels seus gests i moviments, sap que ell és el motiu de la conversa, i aleshores comprèn que no sol ha estat l’irrefrenable passió d’una dona sensual, sinó que la relació ha servit per frenar els amagats mals pensaments de la seva mare. El somriure satisfet de la seva cara la delata. 

Miquel Pujol Mur.

L’AMIGA DE LA MARE. III

El Roger s’absorbeix en l’assignatura de filosofia, amb el llibre davant seu i recolzant el cap entremig de les mans es posa a estudiar. El Roger s’ha isolat de tot el que l’envolta. Els seus ulls són fixats en les pàgines escrites i no escolta cap soroll de l’anar i tornar de la Irene.  

Sobtadament nota uns dits que acaronen el seu clatell. Saben fer una agradable i suau pressió, al mateix temps, que fan que un corrent engrescador travessi la seva esquena i el seu cos com un rampell fins a perdre’s a ...   

El Roger gira la cara sense deixar de sentir la carícia. Alça els ulls per saber quina és la raó del frec quan uns llavis molsuts i ardents es posen damunt els seus, sorprenent-lo  i deixant-lo sense força per separar-se, tan gran, sobtat i fort és l’impuls carnal.  

Posa una mà damunt la taula i amb l’altra ensopega amb el cos femení mig nu, mig cobert, per unes negres picardies. La carn és suau i càlida al mateix temps. El petó és continuat, profund i humit. Sense voler una de les seves mans, mentre es posa dret, agafa al coll de la femella per fer-lo encara més intens mossegant-li lleugerament els llavis. 

L’altre mà, rodeja la cintura femenina i inquieta acarona, amunt i avall, cercant totes les rodoneses i racons de l’ofert cos. El Roger no es resisteix al desig i com; malgrat els pares no ho sabem, ignorància dels que no volen veure; també ha fet les seves incursions, via internet, en més d’alguna pàgina prohibida,  prova a practicar allò que ja ha après visualment. 

Però ella, mestra en la matèria, sap buscar on s’ha de trobar i baixant-li els pantalons homenatja la seva virilitat. En acabar, el Roger ja sense esmà, tal ha estat la sensació, pren al jove de la mà i el porta al llit dient-li amb veu fosca de desig:

¾    Fins ara has rebut plaer, però no n’has donat. Jo també necessito sentir-ne. 

Portat per la mà de la Irene, el Roger acarona, petoneja i humiteja valls i cimes de l’ardent cos, sempre dominat per la sensual guia femenina. Fins que la veu arquejar-se, tensa com l’arc en l’instant de soltar la sageta, i acompanyat de tot de gemecs i sospirs arriba al súmmum dels sentits i  trencant-se, queda tota blana i sense forces damunt el tàlem. 

El Roger resta al seu costat, dominat, però content d’haver satisfet a la muller. La Irene obrin les parpelles li diu amb veu càlida:

¾    És tard, has de tornar a casa teva. Avui hem començat un nou camí, però l’ensenyança ha estat minsa. La sexualitat, l’erotisme de la relació humana ofereix molt més. Però això, ja és voluntat teva de tornar a veure’ns. Penseu-ho! 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur

BOLETS I MÉS BOLETS A BERGA

Aquest cap de setmana  a Berga s’ha celebrat la ja tradicional Festa del Bolet, el Berga-bolet, i aquest any, degut a l’abundància de  pluges han sortit bolets per tot arreu. Rovellons, llenegues, pinetells,   camagrocs, molts camagrocs... i altres espècies.

Tant el dissabte com el diumenge, les parades amb cistelles bolets omplien els principals carrers de la ciutat. Aquest any va canviar l’emplaçament de la festa a la ciutat i en lloc de ser al passeig de la Industria, va ser el Carrer Major, i els laterals i places fins al passeig de la Pau, que van acollir els esdeveniments boletaires.

El dissabte ja va començar la gresca i es va omplir el Carrer Major i places de jocs infantils, per la mainada,  tallers d’oficis, la exposició micològica al Casal de la Gent Gran i tasts de degustació.  Encara que la pluja va deslluir una mica la tarda, al vespre  la gent no va faltar al tast de degustació boletaire que va acumular una llarga cua de gent  i va acabar en música en viu a la plaça.

El diumenge al mati, al pla de Puigventós, com cada any es va dur a terme el concurs boletaire. És va omplir el pla,  de boletaires i espectadors  que van poder gaudir d’un bon esmorzar de tastets i botifarres i cansalada a la brasa.  Uns buscaven bolets , altres passejaven o escoltaven la missa.; el concurs de dibuix infantil de bolets, tenia els més petits ocupats. L’humorista Toni Albà va ser nomenat boletaire d’honor i li van regalar la tradicional camisa dels boletaires, mentre ell ens delectava amb els seus esquetxos humorístics. L’expectació va créixer en arribar les primeres cistelles plenes de bolets. La cistella guanyadora del concurs portava 50m kg. de rovellons. Van arribar uns 150 kg. de bolets en total, el rovelló era el protagonista, però també hi havia llenegues i fredolics. Tots els participants van tenir premi.

Mentre a Berga es preparaven unes grans paelles d’arròs amb camagrocs i tastets, a les places de Sant Joan i Sant Pere, perquè a la tornada dels boletaires cansats de buscar i tothom pogués apaivagar la gana i degustar aquestes  delicioses menges de tardor. Es van repartir unes 600 racions entre les quatre paelles.

A la tarda va continuar la festa pels carrers, sardanes, concerts, passa carrers, que va finalitzar amb un espectacle pirotècnic i la crema de la tradicional falla boletaire, que feia uns dies lluïa al Passeig de la Pau, davant d’una gran gernació. Així  va acabar la festa i  el Berga-bolet d’enguany.

06/10/2014/

  

L’AMIGA DE LA MARE. II.

Parlar amb el seu marit, el Joan, ho veu impossible, no ho entendria, diria que això no entra en la religió o potser nerviós provocaria una discussió familiar que portaria encara més problemes. Segurament s’enfonsaria psíquicament agreujant més la qüestió, per després caure en una depressió i culpant-la de la perversió del fill. Desesperada planeja una estratagema per sortir de dubtes, però evitant al mateix temps se n’assabenti el seu home. 

Avui el Roger, com tots els dies després de dinar, marxa a la seva habitació a estudiar. Més tard anirà al gimnàs. La Núria pica a la porta, l’obre i des de la llinda diu al noi:

¾    Roger, fill, aquesta tarda he organitzat una reunió amb dones de la parròquia per parlar dels nou vinguts. No poden fer-la al Centre per manca d’espai lliure. Ves-te’n a casa de la Irene, la meva amiga.

¾    Però mare, jo estudiant no faig gens de soroll.

¾    Tu no fill, però no tu no saps com ens posem les dones quan podem parlar i discutir sobre el be dels demès. També hem de fer preparatius per la tómbola benefica. 

El Roger, obedient com sempre, agafa la carpeta amb les lliçons i un parell de llibres, que posa en la bossa d’esports i donant-li un petó a la galta s’acomiada sense problema. Sap que la Irene és una bona amiga de la mare i a més clienta de la farmàcia. Moltes vegades les ha trobat parlant a casa i pel carrer. 

Al seu pare, la Irene no li cau gaire bé, com qualsevol persona que no acudeixi regularment a les cerimònies religioses. No es mereixedora, segons l’opinió paterna, d’un lloc en l’apartat de la bona gent. 

La Irene, una dona rossa, és una mica més jove que la mare i a més es pinta i vesteix un xic provocativa per semblar encara més a una joveneta. De mitja alçada va sempre amb uns tacons altíssims per veure’s més estilitzada. El seu home contínuament és fora de casa i males llengües comenten que la Irene sap com entretenir-se i tenir parella sovint. 

Truca la porta de pis, poc després escolta un soroll de tacons i la dona obre, mira al Roger, li fa un amistós petó i agafant-lo per la mà el fa entrar rere seu.

¾    Sí! Ja m’ho dit la teva mare. Passa, passa aquí els deures els hauràs de fer al menjador. Les altres habitacions el meu marit les té plenes de coses, mostres, maletes  i no sé què més de la feina. 

En entrar al menjador treu una font de vidre del centre de la taula deixant-li tota lliure.

¾    Posat còmode i treballa. Jo aprofitaré per fer una cosa a la cuina i després... 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

L’AMIGA DE LA MARE. I

Els Sunyer són una família de classe mitjana on el pare i la mare treballen en diferents feines. La Núria, la mare, a més de la seva tasca familiar, fa de dependenta en una farmàcia. El Joan, el pare, exerceix de bidell en un centre oficial. El fill petit, el Roger, un noi de setze anys, estudia a l’Institut.  

La família tenia dos fills més, noi i noia, que ja han marxat de casa. La noia va casar-se molt jove i el noi gran va voler veure món, enrolant-se en un vaixell del Green Peace, per salvar la Terra de la inoperància dels polítics, vers el mitjà ambient.  

El pare, el Joan, és un home molt religiós, quan acaba el seu treball dedica el seu temps voluntàriament a l’església del barri. Col·labora en diferents tasques eclesiàstiques: com ensenyar la catequesi, els cursets de formació pels nous matrimonis i també en llegir l’Evangeli a la missa dominical. 

La religió és la seva vocació, no complida, però no li fa cap recança ja que  la família que ha format supleix els beneficis de la fe. Però té un gran sentit de la moralitat i en les seves paraules flueix sempre el missatge evangèlic. 

La Núria, és una dona que malgrat segueix les idees del seu home, no hi està tan obsessionada. La seva feina la porta a veure els vicis del comportament de la naturalesa humana. El Joan, no, el seu món, és a més del treball i complir mínimament amb la seva dona, i totes les altres coses es fonen en el núvol de la religió.  

Malgrat la seves vides llisquen per un món sense trasbalsos, seguint el camí marcat per l’espòs, la Núria està neguitosa i la raó de la seva frissança és el Roger. Malgrat la influència religiosa del seu pare, quasi més per això, observa que el Roger viu en un llimbs celestial. No entén que no surti amb els amics i que no hagi noies al seu voltant, essent com és un noi ben eixerit. 

El Roger és alt, està ben format, és guapot i afectuós, i a més sap com saben les mares, que calça una bona mida de membre. Alguna vegada l’ha sorprès dutxant-se i ha comprès que els nou mesos d’embaràs van servir per donar finalment  un bon resultat.  

Hi ha moments que això la frisa, no serà què els seu fill, malgrat totes les perfeccions que ella li troba, s’inclina per persones del seu mateix sexe. En els seus mals somnis s’imagina al seu estimat fill abraçant-se amb alguns d’aquells individus que venen a comprar a la farmàcia. També sap que n’hi ha de respectables, però aquests es confonen amb la gran massa. L’horroritzen els altres, els que es destaquen provocant a la gent.  

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

RECICLAR, SI, PERÒ RECICLEM BÉ.

Avui he anat a tirar una ampolla d’oli reciclat al seu contenidor i he quedat astorada davant la inconsciència que tenen algunes persones per fer les coses malament.

De reciclar, ja fa temps que ho faig:  que si una bossa pels envasos, un altre pel vidre, una caixa pels cartrons i papers , la bossa de l’orgànica i la del rebuig. Amb això ja ens hi em acostumat tots els de casa,  però reconec que quan ens van donar l’embut per reciclar olis bruts, m’hi vaig negar, no em venia de gust fer-ho. Ja està bé de tanta tonteria –vaig pensar. Tampoc en gastava tant d’oli per fregir i no en tenia massa per llençar.

 

La meva filla em va dir que ho provés, -no costa res – em va dir. Hi fas un gran servei a l’ecologia i  contribueixes a no contaminar més  les aigües residuals. Bé, potser més  per quedar bé davant fills i néts ho vaig provar . En una ampolla gran de refresc  vaig posar l’embut i vaig començar a tirar-hi l’oli sobrer de la paella. S’omple molt a poc a poc, però cada tres o quatre mesos en porto una ampolla de dos litres al seu contenidor. Agafo una ampolla nova, canvio l ‘embut i amb el tap de la nova tapo la plena, i a llençar. Reconec que no costa massa i és una contribució  a la millora del medi ambient.

Fins ara, a dins els contenidors veies les altres ampolles totes plenes i tapades, però avui he vist el container ple d’ampolles grans obertes, posades dretes , però sense taps, primer he pensat que eren buides, però no estàvem plenes fins a la meitat d’aquest oli brut i llefiscós , i eren ampolles, més bé garrafes de cinc litres.

M’imagino el que passarà quan passi el   camió de la recollida, si no s’adona de la situació, el xafarranxo que s’armarà quan l’oli s’escampi per tot arreu. Llavors he pensat  que potser era un sabotatge al reciclatge, una burla o una broma de  mal gust, encara que segur que tot  es més simple,  senzillament que el cap d’algunes persones no dona per més, o no saben llegir els rètols que hi ha damunt del contenidor...   “NOMÉS ENVASOS BEN TANCATS.”

 

Amb tot dic que si,  que  CAL RECICLAR, PERÒ RECICLEM BÉ.


 22/09/2014/