EL NINOT DE NEU

Nevava i nevava. Aquell matí de diumenge al despertar-se el petit Francesc i la Maria estaven meravellats contemplant com queia la neu des de darrera la finestra. Estaven entusiasmats. Va caure un pam ven bo de neu. Llavors, de cop i volta va deixar de nevar i va sortir el sol.



El Francesc i la Maria, bessons de cinc anys, mai havien vist una cosa semblant, amb la seva mama van baixar al jardí i van començà jugar amb la neu a tirar-se boles, abans els l’havien ben abrigat i posat uns gruixuts guants .Que bé que ho passaven. Llavors va arribar el pare i va comentar que podrien fer un ninot de neu. Els petits no sabia pas que era això però va dir que si, que molt bé. Era tan divertit jugar amb la neu, encara que fos una mica molla.

 

Primer van començar a fer una bola petita de neu i la van anar fent rodolant, rodolant fins que es va anar fent grossa, grossa molt grossa, després en van fer una de més petita i la hi van posar a sobre, per cap. Amb una pastanaga van fer el nas, també li van posar orelles, ulls i una boca i també uns cabells fets amb herbes, llavors amb uns troncs li van fer uns braços. Faltava vestir-lo, van buscar una bufanda de quadres verds i la hi van posar, també un barret negre i uns guants grocs van acabar de completar la indumentària i ja van tenir el  ninot fet, però per acabar-ho d’arrodonir van col•locar-li una escombra entre els braços

. - Caram! quina patxoca que fa. -va dir la mare.
 

Els nens estaven al•lucinats, amb aquell personatge blanc que havien fet junt amb els pares, encara que el fred es començava a sentir i aviat es faria de nit. L’àvia que aquell diumenge era amb ells, els va tirar unes fotos des de dalt de la finestra, que macos estaven tots quatre, el fill, la nora i els bessons. Volia conservar un record d’aquell dia en aquell marc nevat, de les persones que tan estimava, per contemplar els vespres,en la solitud del seu pis
 

. L’endemà la primera cosa que va fer els menuts és sortir a la finestra per veure com estava el ninot que els mirava divertit. El dimarts al matí va començar a ploure i ploure i el ninot anava desfent-se. Els petits quan va sortir a la finestra, van veure que només hi havia un munt de gel amuntegat i brut, el seu ninot havia desaparegut. Es van posar molt tristos, volien el seu ninot de neu. La mare va tenir treballs per explicar-los-hi que la pluja fon la neu i els ninots es desfan... “Un altre dia que torni a nevar en farem una altre” - va dir- però els nens estaven tot desconsolats.
 

En aquell moment arribava l’àvia amb una carpeta sota el braç, d’on en va treure unes fotos grans de dintre i les hi va mostrar. Eren ells, el Francesc, la Maria, amb els seus pares i el ninot de neu.

- Que bé, que bé! –cridava el nen- Puc tornar a veure el meu ninot de neu.

- No m’ho puc creure –deia la nena.

Aquelles senzilles fotografies havien tornat l’alegria als infants, havien immortalitzat aquell dia. Sempre que volguessin podrien tornar veure i admirar aquella petita obra d’art que havien construït el dia que va nevar.
 

-gener de 2007-

AMOR IMPOSIBLE.

La safata amb dues copes i una ampolla de vi és damunt la tauleta de l’alcova. Les copes entelades pel color del vi són creuades l’una sobre l’altra. L’ampolla de vi negre del Priorat, encara oberta, deixa escapar el efluvis perfumats del vi que encara la mig omple. Se sent soroll al dormitori  separat per unes portes corredisses.

Un home mirà amb fàstic l’ampolla i les copes mentre es posa la camisa, es gira per emmirallar-se i posar-se la corbata. Torna dins el dormitori agafa la jaqueta de damunt d’una cadira i torna a l’alcova.

Engega el televisor i mira les clàssiques escenes del dia de Reis. La mainada amb joguets rialles i cares vermelles per l’excitació dels obsequis rebuts i també pel fred que fa al carrer. Tot nadalenc, bonic i ple de felicitat. Però íntimament enrabiat, sense pensar-s’hi pren una de les copes sense mirar quina és, i aboca dos dits del vi vellutat i espès. Fa un glop i degusta el sabor intens i de paladar sec que li deixa un agradable sabor mediterrani a la boca.

S’asseu i pensa que va ocorre la nit passada. Havia acabat la feina. Malgrat la crisi no eren poques les entregues que fa fer. Cansat conduïa el furgó buit cap l’hotel on passava aquests dies i en un pas zebra per poc l’atropella. Ella cau a terra atemorida i ell salta del vehicle per ajudar-la a aixecar-se i comprovar no havia pres mal. Tenir un accident de circulació en un país estranger porta un gavadal de problemes.

Per sort la noia no tenia cap senyal d’haver-se fet mal. Només la roba un xic bruta del paviment del carrer. Galantment s’oferí a portar-la al seu hotel per què es neteges i pugues recompondre el vestit. Ella graciosa i mallerenga respongué amb un sí, dolç com la mel, dit en la seva boca molsuda i prometedora.

Poc després en arribar a la recepció l’home demana que el servei d’habitacions pugui una ampolla i dues copes. El conserge li pregunta quin vi vol i ell no dona resposta però assenteix al primer nom.

Ja a l’habitació mostra el bany a la noia i espera al cambrer. Firmar la nota, donar la propina i agafar la safata són qüestió de breus moments. Posa la safata a la tauleta i omple dos mitges copes. Pensa: Massa vi tampoc es ben mirat a una primera cita, no cregui que la vull emborratxar i aprofitar-me de la seva embriaguesa.

La noia surt del bany, s’ha recompost el cabell, rentat les mans i ell no pot evitar mirar-la admirativament. Li sembla una odalisca movent-se ondulatòriament com una serp que el volgués hipnotitzar.

S’asseuen al sofà, ell de blanc cutis i ella de pell morena fosca. L’home inquireix el nom i li dona el seu. Ella respon el seu, però se’l mira estranyada pel seu.

 - Nicolas?- repeteix ella.

 - Sherezade?- pregunta ell.

 - Sí- responen tots dos a l’uníson.

Es miren mútuament, les cares series, abatuts els ànims, ja lluny de la primera atracció.

  - Dels Reis Mags, oi?- diu desanimat ell.
 - Santa Claus, ets tu- indica la noia.

Aleshores s’alcen i ell galant però decebut l’acompanya fins la porta. Ella marxa dreta i sense ni girar-se per acomiadar-se.

Tanca la porta i mentre torna a l’alcova es diu a si mateix:

- Què desafortunat que sóc! Una vegada que havia trobat un bon pla resulta que és dels contraris.

Nord o Sud, Santa Claus o els Reis Mags d’Orient o andalusos mai poden compartir adeptes.

Imagineu-s’ha un dia veure a Papa Noel abraçant-se amb una patge del Rei Baltasar. Un escàndol digne de sortir a primera plana de qualsevol mitjà de comunicació.

Miquel Pujol Mur.

Berga, 16/01/2013.

Publicat EB 18/01/2013.

PRESONERA DE LA SEVA CAMBRA.

Madeleine és a la seva cambra asseguda davant del petit escriptori i intenta asserenar-se per repassar les lliçons de demà al matí. En aquests exàmens s’hi jugà molt ja que poden ser l’ocasió per obtenir una beca extraordinària, escapar-se de la casa materna i volar a una universitat del sud del seu país.

De l’habitació del costat traspuen els moviments i els sospirs de la seva mare que s’allità amb un dels nuvis que troba tan sovint. Ara ja ha deixat de preocupar-li quin home és l’actual parella de la seva mare. Com també ha esbrinat que a la seva partida de naixement no consta cap pare. La seva mare, filla d’una casa de bona posició com recorda molts cops, va casar-se molt jove, però el seu matrimoni durà molt poc. Des d’aleshores ha conegut molts homes que duraven més o menys temps, però malgrat tot ha estat prou intel·ligent per salvar el pis, herència del seus pares, i mantenir la seva plaça de mestra d’escola malgrat els diferents affairs sexuals. Això que més d’un dels seus “estimats amants” semblava disposat a invertir els diners de la muller per fer grans negocis, tot posant les seves urpes avaricioses en els seus diners.

La Madeleine pensa: cuita, cuita, acabeu ja. Mentre el plom, plom, indiquen la fogositat del moment malgrat les parets no siguin primes com als pisos moderns. Finalment un crit, un sospir i un gemec de satisfacció acaben el rítmic soroll de la cambra veïna.

Ho sap de moltes vegades però la sensualitat de la seva mare la molesta i al mateix temps la priva de moltes coses que faria si sabés que no es presentarà amb algú. La llibertat de moure’s tranquil·lament per la casa.

Mentre el seu cap barrina una i altre qüestió pren una infusió, quasi freda, que creu la farà assossegar i ja acabada la festa materna poder entaforar el cap dins els llibres i estudiar. Pensa dins seu: I jo fent d’eremita, en silenci i pregant que tot acabi, aproví els estudis i pugui volar terres enllà. Canviar de vida.

La Madeleine, té tota la raó del món, per evitar qualsevol insinuació o mal pensament d’aquests homes que omplen la vida de sa mare, sap que la seva joventut pot provocar més d’un mal entès i sempre va mal vestida amb quatre draps mal girbats i no s’arregla gens. No voldria mai haver de oposar-se a intencions obertament sexuals, perquè hi ha cops que dubte de la seva pròpia mare ja què algun cop ha pujat al dormitori amb més d’un home i algunes amigues.

En altres ocasions ha posat la seva espatlla per escoltar les llàgrimes de penediment i de bones intencions de la mare de deixar aquest tipus de vida. Sobretot quan la parella o la darrera troballa ha deixat senyals en la seva cara i en el seu cos. Més l’afany de millorar i no caure altre cop en el vici no duraven gaire temps només mentre no havia cap home que li digués quatre paraules encisadores i la roda tornava a començar.

Presonera per la forma de viure de la seva mare viu mig reclosa en la seva habitació i al matí surt espaordida per fugir sense veure a ningú. Va a l’institut guarnida amb jaquetes deformades, pantalons amples que amaguin la seva feminitat de noia de 17 anys. El cabell laci i un xic brut tallat de qualsevol forma. Els ulls amagats rere unes ulleres negres. No vol relacionar-se tampoc amb les companyes de classe i fuig de reunions i balls on puguin haver nois. No, el seu cap només somnia en acabar els estudis, la beca i volar. Sí diu volar com un ocellet lliure, cap el sud.

Ser lliure i viure la pròpia vida sense pressions i sense plors. Deixar el bromós París i marxar a la Provença on el sol fa fugir els núvols i on somnia trobar un nou camí per a la seva vida.

ALGUNA VEGADA CREIXEN FLORS EN UN JARDÍ PERDUT.

Miquel Pujol Mur.

Berga, 15/01/2013.   

PRIMERA EXPERIÈNCIA

Paraules: Impassible, tanmateix, sospitós, silenci, traster, retret, esborronar, experiència, evidència, desencís.

 

 Va ser tota una experiència la que va viure la Berta aquell matí. Un matí, que va començar  com qualsevol altre, després d’esmorzar i de deixar els nens a l’escola va anar al banc, on havia de fer algunes gestions. El banc estava tranquil a aquella hora, el silenci només era trencat pel tènue soroll dels ordinadors. Quan va entrar aquell individu, ja tenia una mica la pinta de sospitós, però ningú li va fer gaire cas, fins que va treure la pistola i apuntant al pit de la Berta, va cridar

―   Que ningú és mogui. Això és un atracament. Ara tots estirats al   terra 

Amb la Berta encanonada va dirigir-se al taulell del director i li va donar una bossa. 

―   Depressa tots els diners de les caixa, aquí, i sense cap alarma o aquesta noia és la primera que mato. Els demés no us moveu del terra

 

Un altre individu a la porta del banc barrava el pas a qui volgués entrar, la Berta se’l va mirar de reüll i va veure que també duia una pistola una mica dissimulada, que no veiessin la gent del carrer. El director astorat s’afanyava per complir les ordres del lladre, per evitar que ningú prengués mal, però amb una mirada de retret fulminava l’agressor.
 

La Berta, restava impassible, sentia la punta del canó apuntant-la, ara per l’esquena, mentre l’aler  pudent  d’aquell individu era una clara  evidència de que duia més alcohol del compte a sobre . La noia és valenta ha fet classes de defensa personal, i d’altres.... Espera que el  lladregot és descuidi una mica...

 

Algú prova d’entrar al banc i discuteix amb l’atracador de la porta. El director anava lent, romancejant,  mirant de passar temps, en posar els diners a la bossa, l’altre ja començava a impacientar-se i de sobte, dirigeix la pistola cap a ell.

―   Au! Apressat, que no tenim tot el dia,

Aquell gest va ser aprofitat per la Berta, que girant-se d’una revolada, li va fer una clau de taekwondo amb el braç i la cama, el cop de puny al braç i la cara , i una  potada ben donada als genitals el van fer cargolar de dolor, i amb una altre clau li llençava lluny la pistola i el va mig estabornir..

 

L’individu que hi havia a la porta va reaccionar  i va disparar un parell de trets a l’atzar, sense ferir ningú,  i quan anava agafar d’hostatge al pobre que havia entrat al banc, unes mans el sacsejant fortament, el desarmen i sense saber com es troba emmanillat. Els mossos d’Esquadra  acabava d’arribar en aquell moment. El director havia activat una alarma secreta que estava connectada amb els mossos. Mentrestant havien lligat al primer atracador amb un cable metàl·lic  trobat a un traster  pròxim.

 

La gent al carrer s’apilava al costat del banc i una senyora gran explicava la seva versió dels fets, el que havia vist i sentit , parlava dels ferits i d’algun mort i tot, que feia esborronar, els que l’escoltaven ; ja se sap  la inventiva que tenen les persones quan poden ser una mica protagonistes dels esdeveniments.

 

 Dintre el banc tot eren felicitacions per la Berta,  per la seva actuació, però el director del banc, tanmateix estava força seriós i va comentar que li agraïa el que havia fet, però si la cosa no hagués anat bé hauria posat en perill la vida de les persones que eren al banc. Això va causar un petit desencís a la Berta, però aviat es va reposar i va contestar al director,

―   Si he fet això no ha estat per vostè, ni pel banc ni pels seus diners  si no per tota aquesta gent que hi ha aquí, perquè precisament pel la forma que anaven els delinqüents de beguts i drogats, la cosa hagués pogut acabar molt pitjor del que es pensa... a més, m’he adonat  que només eren uns aficionats, tot i que aquests a vegades són els més perillosos.

―   I vostè  com sap totes aquestes coses?

―   Perquè estic acabant les proves  i aviat serè mosso d’esquadra, aquesta ha estat la meva primera experiència.

 

En aquell moment arribaven periodistes, les càmeres de televisió, i tot un gran enrenou, es  va muntar al entorn del banc, quan l’única  cosa que van veure va ser com treien i s’enduien els dos atracadors.  Gràcies a la Berta la cosa no havia passat de ser un simple cas anecdòtic

 

A la tarda quan aquesta va anar  buscar els nens a l’escola, tothom se li atansava per preguntar-li com havia anat, dons tot anava ple del que havia passat, des que havia sortit el cas per la televisió. Els seus fills estaven tot cofois que la mare fos la protagonista del dia.

 

En el fons del fons la Berta havia tingut una mica de por , però també sabia que a partir de que ja fos Mosso d’Esquadra, aquestes coses i d’altres potser més perilloses serien  el pa de cada dia. 

 

 -8 de juny de 2010-

 

 

EL VELL AMIC DE CADA HIVERN

Paraules: Infusió, cuitar, eremita, plom i traspuar.

El cap em pesa com un plom, tinc un fred horrorós i estic amarat de suor. Tot el meu cos traspua aquesta mena d’humitat enganxosa que s’adhereix a la roba, i amb una olor putrefacta que inunda les narius. Tinc la boca seca i empallegosa, els ulls inflats, em fan mal i ploren , els pulmons tapats, respiro amb dificultat i al coll com si mil agulles es clavessin per torns fent una comparsa. Els ossos em grinyolen tots a la vegada, no sé ni com posar-me, ni com moure’m. Que malament que em trobo!

Una infusió calentona, que una ma amiga m’acosta a la boca –Què bé! -penso mentre bec a poc a poc aquella tisana amb mel, que momentàniament m’alleuja el coll adolorit, però tot seguit, uuuffff... ... una grossa pastilla antitèrmica s’entafora a la meva boca i ha seguir gola avall; amb grans escarafalls, i basques intento que baixi, gairebé vomito; però el que es necessari, es necessari i cal fer un esforç, encara que no m’agradi prendre píndoles.

Després d’estona de donar voltes al llit , es comencen a notar els afectes de la pastilla i em mig endormisco, un seguit de somnis estrafolaris s’apoderen de la meva ment... “sóc un eremita que viu en un indret inhòspit, estic sol, vestit només amb parracs, camino en mig d’un bosc i plou; l’aigua es fica per entre els forats de la roba, aquesta està xopa. Estic cansat, però he de continuar endavant, mentre l’aigua regalima per tot el meu cos i tinc fred, molt fred...” Un atac de tos em desperta ... i em trobo altre vegada al llit, amarat de suor i tremolant...

Aquest vell amic de cada hivern, no ha volgut passar de llarg i ha vingut a fer-me una visita, m’ha dit que estava molt bé amb mi i que es quedaria uns quants dies a fer-me companyia. No es que vulgui fer-li cap lleig, però ja n’estic ben fart que estigui aquí, només desitjo que se’n vagi per on ha vingut i estigui molts anys a tornar-me a veure .

Va cuita, corre, grip... marxa! Ves te’n ven lluny que t’esperen a un altre lloc; aquí ja fa masses dies que hi sojornés.

 – 10 de gener de 2013-

LA DONA DE VERD.

Aquest escrit no vol donar cap judici sobre el valor artístic ni literari del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú també l’ha llegit conèixer el seu parer.

He llegit el llibre “La Dona de verd” de l’autor islandès Arnaldur Indridason publicat en català per RBA Llibres, SA. i traduïda per Maria Llopis.

L’autor va néixer a Reykjavic el 28 de gener de 1961, fill del també escriptor Indriði G. Porsteinsson. Llicenciat en Història, és periodista, crític de cine i autor de novel·la negra. És l’autor més conegut de les lletres islandeses, traduïdes les seves obres a 37 idiomes i amb més de 7 milions d’exemplars venuts a tot el món a octubre de 2011.

L’any 1997 va crear per les seves novel·les el personatge de l’inspector Erlendur Sveinsson. Obsessionat pel seu treball i amb la càrrega d’una vida depriment tant pel seu fracassat i curt matrimoni com amb el tracte posterior amb els fills.

Amb els seus ajudants investiga un crim comès a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Al mateix temps pateix per la seva filla en coma i amb la qual va a parlar quan pot escapar-se del treball.

He de dir que la novel·la està molt ben escrita i mostra els problemes personals de l’inspector i les dificultats d’aclarir un crim quan la majoria de les persones són molt grans o pràcticament han desaparegut morts per l’edat i la guerra.

Unes paraules de l’autor afirmen: “Una bona novel·la policíaca explica un país... i a ell no li agrada embellir res”, “mai ens lliurem del passat” i “el sentiment de culpa és una força molt poderosa, que erosiona com res la vida”

L’autor descriu perfectament els personatges i el país mentre aprofundeix en la investigació. He hagut de deixar el llibre un parell de vegades impactat per les descripcions del mal tracte, violència de gènere, narrat a les seves pàgines.

Només copiaré unes paraules no les més crues però molt aclaridores dels pensaments de la dona maltractada: T’acabes avergonyint de ser la víctima d’un home així i t’abandones a una solitud total i no deixes que els altres se t’acostin, fins i tots els propis fills, perquè no vols que ningú no mogui ni un dit, i encara menys ells.

Malgrat la crueltat d’algun capítol val la pena llegir-lo i potser entendre com la societat d’aquests països nòrdics no és tan civilitzada com ens creiem. De tot hi ha a tot arreu.

“La Dona de verd” quart llibre de l’autor va aconseguir en 2005 el The Gold Dagger Award, el premi més important de la novel·la negra en el món anglosaxó.

Miquel Pujol Mur.

Berga 04/01/2012.

EL PETIT PRÍNCEP.

Aquest escrit no vol donar cap judici sobre el valor artístic ni literari del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú també l’ha llegit conèixer el seu parer.

L’obra “El Petit Príncep” va ser escrita per Antoine de Sant Exupéry. He llegit el llibre editat per Empúries / Emecé en la seva cinquena edició publicada l’any 2000 i traduït per Anna i Enric Casassas. Els dibuixos que acompanyen els capítols pertanyent al propi autor. La coberta ha estat dissenyada i realitzada per Enric Jardí a partir de dibuixos originals.

Antoine Marie Jean-Baptiste Roger de Saint-Exupéry néixer a Lió el 29 de juny de 1900 en una família procedent de la nobles francesa i va morir en desaparèixer en accident d’aviació a poques milles de la costa de Provença, sud de França, durant la guerra el 31 de juliol de 1944 va ser escriptor, poeta i aviador. El vol en què va morir havia de ser el seu darrer vol. El 1948 va ser reconegut com a “Mort per França”.

El 1904, a l’edat de quatre anys va perdre el seu pare al morir accidentat en ser atropellat per un tren. Malgrat tot la seva infància era el tercer de cinc germans va transcorre feliç en el castell de la Môle al departament de Var, propietat de la seva àvia materna.

El 1912 dient que la seva mare l’havia autoritzat a fer el bateig de l’aire va aconseguir volar i portat pel seu entusiasme va escriure un poema sobre la seva passió de volar:

                   Les ales tremolaven sota la brisa de la tarda

El motor del seu cant gronxava l’ànima perduda

El sol s’apropava al seu color pàl·lid.

Durant la Primera Guerra Mundial va ser intern del col·legi jesuïta de Notre Dame de Mongré on malgrat uns estudis mediocres es dedicà a l’escriptura amb intensitat guanyant el premi de narració per una de les seves narracions.

Ja desenvolupant la seva afició per l’aviació, l’any 1931 va casar-se a Agay amb Consuelo Suncin Sandoval de Gómez escriptora i artista salvadorenca.

Hia tot un seguit d’obres de l’autor com Correu Sud, Vol de nit Terra d’homes, Pilot de Guerra, Carta a un Ostatge i El Petit Príncep. Posteriorment a van ser publicades Ciutadella i Cartes de Joventut.

Vaig llegir l’obra en la meva jovenesa i ara m’ha agradat tornar a llegir-la. Tot ella es un missatge escrit en prosa però amb  en un fons poètic i de joventut. Encara llegeixo amb plaer les darreres paraules: Si passeu per aquí, us ho prego no aneu de pressa, espereu-vos una mica just sota de l’estrella...

I prou per què hi ha una informació molt extensa sobre l’autor i l’obra i segurament amb opinions i veus més informades sobre l’obra. Només dir que m’ha encantat retrobar els seus paisatges, les seves paraules i al Petit Príncep.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Berga, 05/01/2013.