ST. JOAN I ST. VICENS DE BANYERES.. ALT URGELL

Crònica d’una sortida de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur per conèixer un poble oblidat.

Moltes vegades a la anar a la Seu d’Urgell per la carretera de Gósol m’havia fixat, quan arribava al coll d’Adraén, d’un cartell que anunciava el poble de Banyeres. Impel•lits per la curiositat aquesta vegada van decidir arribar-nos.

Del plal del coll arrenca una pista de terra amb mal estat que ens portarà fins el coll de Creus i seguint-la un tros més avall vam arribar a uns plans on vam deixar aparcat el cotxe.
Aleshores perpetrats amb les nostres eines de caminar van emprendre l’anadura per la pista que al cap de una hora aproximadament ens portar al poble de Banyeres.

Un vell tractor estimbat i tres cotxes desballestats va ser la primera impressió que ens cridà l’atenció en arribar a les cases del poble. El silenci imperava en tot el terme trencat de quan en quan per l’esquella d’algun cavall. Abans d’arribar al coll de Banyeres la Rosa va fotografiar una casa derruïda i en ser al poble totes les edificacions eren ruïnoses.
Observant la fotografia de l’església en Catalunya Romànica ens adonen que el temps i l’abandó a fets els seus estralls en l’edificació.

La notícia més antiga de l’església de Banyeres és del 849, quan en el judici celebrat en presència del bisbe Beat d’Urgell i altres, l’abat Guisamon de Sant Andreu de Tresponts reconeix a favor de l’arxiprest Froilà la possessió de les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Joan a la vall de Lavansa. La parròquia de Banieras apareix esmentada en l’ACCU. A la vall de Lavansa que es conegui, amb l’advocació de Sant Joan tan sols hi ha l’església de Banyeres, per tant és de suposar que es tracta de la mateixa església.
El topònim de Banneres o Banneires és esmentat en dos documents del 986 i el 1092, com pertanyent al comtat d’Urgell.

L’església és annexa a la parròquia d’Adraén.

És un edifici d’una sola nau, antigament coberta amb volta de canó, ara caiguda. L’absis és semicircular però els arbres i les mates ens van impedir-nos fer cap foto.
L’interior de la església, on es manté en peu, conserva l’enguixat i decorat amb pintura de color blau. Segons comentaris moltes esglésies eren pintades de blau en el seu interior en representació del cel i així evitar la presència del dimoni.

El porta, en arc de mig punt dovellat s’obre en la façana de ponent on també ja un ull de bou. El campanar mig derruït era d’espadanya d’un sol ull. Al seu costat es veu el rodet de la campana.

L’aparell és de carreus irregulars i tot fa pensar cronològicament en una construcció tardana potser dins el s. XIII.
A observar un porta d’una casa mig en runes.

Res més que tornar a caminar una altra hora més fins arribar al cotxe.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 gener 2012

ACOMIADAMENT

Te n’has anat. Un viatge com un altre?. No. Aquest que ara has emprés no té res a veure amb els altres que feies. Aquest no té tornada.
Viatgera incansable, marxaves alegre, a qualsevol racó del ample món, per temps indefinit, a veure aquells amics o amigues, que per tot arreu tenies. Mesos sense saber res de tu, de cop un dia trucava el telèfon i ja sentia ... Cosina!!! Ja torno a ser aquí, un dia d’aquests vindré a veure’t, tinc un munt de coses per explicar-te. Venies, estaves un parell de dies a casa, i xerràvem, em parlaves de les noves amistats que havies fet i dels nous projectes que tenies, també parlàvem de temes diversos, encara que teníem punts de vista diferents sobre moltes coses sempre acabàvem entenent-nos, doncs l’honradesa i la lleialtat eren la teva base en l’amistat i les relacions humanes, sense deixar de banda la bonhomia i el bon humor que tan et caracteritzava.
El temps que va durar la teva malaltia, vas intentar viure amb la màxima normalitat, no volies que la gent et compadís, ni et tingués llàstima, per això penso que molts no van comprendre que quan necessitaves estar sola, calia que t’ho respectessin. Al estar una mica millor, ja de nou feies plans per noves sortides, que si al Marroc, a la Trobada Internacional de periodistes, o al sud de França amb una amiga, que al final vas haver de deixar per més endavant, però de mica en mica t’anaves recuperant.
Per això quan la setmana passada em vas trucar per dir-me contenta, que marxaves un mes a Canàries, no vaig entendre que era l’ acomiadament, la teva manera de dir-me ADEU!!!!el teu a Adéu definitiu.
Adéu Mony!!! Sé que allà on siguis, continuaràs fent i trobant amics amb qui compartir la travessia.

Anna - 15 de gener de 2012-

SANT SALVADOR D’ADRAÉN O EL SANT EMBOSCAT. ALT URGELL

Sortíem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur amb la idea de passar un matí agradable cercant un lloc que per certes informacions creiem eren fàcilment trobable. Teníem en les nostres mans la reproducció impresa de la fotografia d’un planell indicador del Parc Natural i innocent que és un, malgrat l’edat, vam caure en el parany de la candidesa.

Segurament penseu que cercar un lloc, fer unes fotografies, buscar informació i publicar un breu resumen de la història i condicions de l’edifici per conèixer una mica més dels múltiples testimonis de la nostra Catalunya sembla un treball fàcil.

Buscàvem l’ermita de Sant Salvador d’Adraén. En cap mapa havia un itinerari assenyalat només una pista de terra indicada a la carretera de Gósol a la Seu d’Urgell i en cert punt dels Plans de Sant Salvador el dibuix d’un monument religiós.
Vam seguir la pista fins un punt que porta a una, suposem, antiga pedrera on ens va semblar que perillava la integritat del cotxe i per suposat la nostra. Fem marxa enrere i tornem per la pista. Preguntem a una parella que feien fotografies i ens diu que pel camí fet per ells, venien d’Ortedó, no hi ha cap ermita ni res que s’hi sembli.

Aleshores vam decidir endinsar-nos en el bosc i regirar entre els arbres on podia ser l’ermita. Finalment quan cansats de caminar entre mig de pins, pinassa, troncs trencats i ressecs, soques mal tallades i punxes de rosella érem a punt de deixar-lo estar vam entreveure entremig de d’uns arbres l’aparença d’una paret. Decidits ens hi vam aproximar i al•leluia davant nostre regia la petita ermita de Sant Salvador i també una pista no assenyalada amb cap nom que hi conduïa.
Buscar documentació també ha estat una altra aventura. Segurament no té res a destacar. Parets de pedra amb argamassa i ciment i de forma rectangular. Sense absis ni campanar. La cobreix un sostre de teules de diferents formes i època.
Una finestra il•lumina l’altar i ens meravellem perquè a la porta hi ha un finestró que ens permet fer una fotografia del seu interior. Dins, les parets destaquen pel seu color blanc i el conjunt és molt net i polit. Flors i espelmes acompanyen la imatge del Sant.

Exteriorment té tot l’aire d’una antiga capella, potser romànica? que va engrandir-se i reforçar posant un contrafort en l’inicií de l’obra nova. Una pedra negra en la paret prop de la finestra de l’altar porta una data 1908 i una creu. Creiem és la data de la reforma.

Hem trobat dades que parlem d’aquest lloc com una part de l’itinerari de la “Ruta de la Sal” que des de Cardona i passant per Sant Llorenç de Morunys, Fórnols, Sant Salvador i el Santuari del Boscalt abastia en el sud de França les comarques del Capcir, Conflent, Vallespir i Rosselló arribant fins a Perpinyà i Carcassona.

El diumenge abans del 5 d’agost es celebra un aplec.

He de parlar de la tranquil•litat i la pau d’esperit que ens envoltava.

En aquest cas podríem reformar la frase i dir: El bosc no ens deixava veure l’ermita.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga 16 gener 2012.

LES FONTS DE LLÍVIA. BAIXA CERDANYA.

Seguint la nostra ruta la nostra colla van continuar la nostra sortida. Després d’Iravals i Sedret, ens vam arribar fins a Llívia a conèixer les seves fonts.

Llívia és un enclavament de la Baixa Cerdanya dins l'Alta Cerdanya i, per tant, de Catalunya en l'Estat francès, produït com a conseqüència dels acords del Tractat dels Pirineus entre França i Espanya. El terme de Llívia és separat del de Puigcerdà, en el punt més proper entre ambdós, per només 1,8 km.
Dins el terme de Llívia hi ha dues fonts famoses: una d'aigües ferruginoses i l’altra d’aigües sulfuroses. Són la font del Ferro, a la confluència del torrent del Tudó amb la riera de les Valls o de Targasona, i la font del Sofre a la valleta d'Estaüja, totes dues rere la carena del puig del Castell i del Tudó.

El dia era apropiat per caminar, un aire fresc per la neu que cobria les muntanyes, no gaire pels amants de l’esport de l’esquí, però agradable perquè al mateix temps lluïa el sol i ens animava amb la seva escalfor.

Des de l’aparcament de rere l’església van marxar en direcció al nord fins a trobar el camí que passa per davant de la pedrera. A la nostra dreta hi ha la muntanya on al cim hi ha l’emplaçament de les ruïnes del Castell (ara en reconstrucció).
Envoltant la pedrera arribem fins el collet de Rocacanals i davant nostre veiem el poble d’Estavar. Poc després de l’entrada de la pedrera hi ha unes escales de pedra a la dreta que condueixen a la font de Sofre. El seu raig és pobre però segurament també el seu conducte deu estar glaçat com el torrent que corre als seus peus. El seu gust i la seva olor a ous podrits en confirmaren que havíem aconseguit el nostre propòsit tan o més que el cartell que deia les particularitats i els seus beneficis per la salut.
Com teníem certa fam vam aprofitar-nos de les taules i bancs del lloc per fer un petit refrigeri ( a tots en arriben les retallades, sobretot en l’esperit de tan sentir-ne enraonar)

En acabar vam continuar la camí. Què malament es camina després de menjar, sembla que el cos té una lluita en les cames. Al cap de poca estona veiem un canal al costat del camí i arribem a la vista del pont del Carrasut.
El pont de Carrasut és un exemple de la importància dels sistemes de reg a les terres de conreu. No és gaire antic, de finals del s. XIX més hi ha elements amb més antiguitat com són la paret, i l’arc que pertanyen a un antic aqüeducte. Aquest fou substituït aprofitant-ne aquest elements arquitectònics.
Ja només ens mancava una pujada entre pins, una mica costeruda i ombrívola per arribar a la font de Ferro. El seu sabor ens ho confirma immediatament malgrat solament sortia un pobre rajolinet. Impressionava per la seva agresta situació i el proper barranc de roques retallades del seu llit. Banyant-se amb aquestes aigües el trencalòs tenyeix el seu plomatge blanc d’un color ataronjat característic.

I ja només el camí de retorn abans que el sol perdés la seva força i notéssim la fredor del vespre.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia; Rosa Planell Grau
Berga 14 gener 2012

SANT FRUITÓS D’IRAVALS. ALTA CERDANYA

Anàvem la nostra petita colla a seguir l’itinerari d’Iravals a St. Pere de Sedret. Caminada més aviat suau i curta. Vam aparcar a Iravals , poble a un km. de la Tor de Querol. Us volem comentar l’església de St. Fruitós, una petita joia que hi van trobar.

Iravals ( Isavals) es troba a 1240 m. d’alt. S’emprava el nom, en ocasions per designar tota la vall del riu Querol. El topònim sembla de ser d’origen preromà bascoide però no resta clar el seu significat. Sembla procedeix d’Isabal, d’on deriva zabal, “ampli, obert, abundós”.
S’esmenta per primera vegada en l’ACCU al s. IX- X, i fou la parròquia més important de l’anomenada “Vallis Eravals” ( Vall Iravals)

Edifici romànic d’una sola nau amb absis semicircular i campanar d’espadanya de dos ulls. Catalogada com monument històric és una església d’estructura molt senzilla. Davant del portal hi ha un atri i també el cementiri.

Sembla probable que antigament existissin diverses esglésies, potser de fusta, al voltant dels habitats de diferents llogarets esmentats al final del segle IX (Cedret i Iravalls en l’a. 862 o Llinars en 1159)
En febrer de 1838 s’agrupen tots aquets petits pobles formant el municipi de Querol.

La part frontal de l'altar data segle XII- XIII. Per comparació d’estil s’atribueix al mestre d’Avià, pintor d’art romànic tardà que va treballar al Berguedà, el Ripollès i la Cerdanya. Algunes de les bigues que havia davant de l'altar van ser utilitzades per construir els altars barrocs de l'església St. Etienne de La Tor de Querol.
Les talles del Crist i de la Mare de Déu són de finals del s. XII i començament del XIII.

Altre de les joies de l’església és el retaule de Santa Marta pintat als voltants del 1348 per Ramon Destorrents, pintor oficial de la Corona. Té forma de tríptic i es composa de vuit taules. Representa escenes de la vida de Santa Marta talment com van ser recopilades en el llibre “La Llegenda Aùria” (La Llegenda Daurada)pel beat Jacopo da Varazze o Jacopo della Voragine (en llatí Jacobus de Voragine) (Varazze, 1230 - Gènova, 1298), hagiògraf dominic italià. Fou bisbe de Gènova entre 1292 y 1298. Va escriure una crònica de la ciutat de Gènova, y es considerat com autor de “La Llegenda Aùria”, la més cèlebre recopilació de llegendes piadoses a l’entorn dels sants y també la més influent en la iconografia pictòrica i escultòrica.
El retaule ens explica que després de mil peripècies marítimes des de Terra Santa a la Camarga les Santes Maries i els seus germans arribaren a prop de les boques del Roine. Santa Maria Sara va quedar-se a les vores del mar i es venerada a Santa Maria del Mar. Maria Marta va recorre quilometres cap l’interior per alliberar Tarascon del drac que atemoria a la població. Maria Magdalena va prosseguir el seu camí fins el massís de Santa “Beaume” on va finir la seva vida en penitència. El seu germà Maximino fundà el monestir del seu mateix nom i Llàtzer es convertí en el primer bisbe de Marsella. Llegenda?

Tingueu en compte que no és freqüent trobar tanta riquesa en un edifici religiós de mida tan modesta.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 14 gener 2012.

PIAZZA NAVONA

Era un matí de final de març, d’aquell cap de setmana que vam passa a Roma, el fred era viu, però feia un sol reconfortant. Estem passejant per la Piazza Navona, al bell mig del centre històric de Roma. La plaça plena d'animació, artistes pintors i pintures, així com també els bells monuments i fonts que hi ha a la mateixa. Ara estem davant de la Font dels Quatre Rius, gaudint de la magnífica obra escultòrica del gran Bernini, amb les quatre figures monumentals que representen els quatre grans rius del món, i serveixen de base al gran obelisc egipci que s'aixeca al damunt. També hem admirat la monumental esglèsia de santa Agnès, al davant de la font, amb la façana còncava, que li dona moviment i realça la gran cúpula, sense envair la plaça, obra del gran mestre Borromini, i etern rival de Bernini.

S’acosta un venedor, que ens vol encolomar alguns souvenirs, li diem que no, però és pesat i va insistint. Quan finalment ens el podem treure de sobre, entrem a un café per pendre alguna cosa m'adono que m'han sostret el moneder de dintre la bossa. Gran enrenou!!! la tranquil·litat i placisesa d'aquell matí de diumenge ha quedat estroncada.

SANTUARI DE SANTA MARIA DE BELL-LLOC. ALTA CERDANYA

Seguint la nostra afició habitual, mentre puguem, de sortir a caminar una mica, la nostra petita colla van decidir fer una sortida per terres catalanes de l’altre costat de la frontera. L’Àngels, la Rosa i el Miquel van veure plausible de fer un nou itinerari del llibre- guia “Passejant per la Cerdanya”

Bastant d’hora al matí van iniciar la nostra sortida. No tan aviat com altres cops ja què la temperatura hivernal i la previsió de vent no convidava a ser molt matiners per caminar per la muntanya (respectant totes les opinions)
Vam travessar la frontera per Bourg-Madame (La Guingueta d’Ix en el nostre idioma) anant en direcció a Enveig. Una mica més amunt de l’església d’aquest municipi vam prendre el trencall a la dreta senyalitzat amb el nom de Brangoly. Per una carretera costeruda, mal asfaltada i estreta on quan venen altres vehicles en direcció contraria és obligatori parar i arrambar-se a la cuneta. Un camió ens va fer amagar en l’entrada d’un camp. Passades aquestes anècdotes van seguir fins arribar al llogaret admirant els seus prats i muntanyes.
El llogaret de Brangolí (1.521 m) del municipi d’Enveig, és situat sota la muntanya de Bell•lloc, a l’esquerra del riu Brangolí que neix al massís del Carlit i s’uneix a Ur al riu d’Angostrina, i formen el Raur. El seu nom podria derivar d’un genitiu germànic d’on evolucionaria vers Vilangolí, Verangolí i finalment Brangolí. Es relaciona amb un fundus o propietat rural romana.
Vam deixar aparcat el cotxe a l’entrada del petit poble i agafant els nostres habituals estris muntanyencs van començar la nostra caminada.

Primer vam passar per davant de l’església de Sant Fructuós d’origen romànic i parròquia que integra els altres dos nuclis propers de Bena i Feners. Actualment és un edifici d’una sola nau totalment modificat l’a. 1850.

Aleshores començarem a pujar, uns cops la pujada era forta i altres la costa era més suau i pujaves sense esforçar-se, admirant les grosses roques escampades en profusió per diferents llocs de la muntanya. L’aigua de la riera que baixa fent sonar la seva cantarella mentre salta els petits desnivells del seu ràpid curs. En les raconades quedava presa l’aigua com llàgrimes de gel. I arbres, una gran quantitat d’arbres ens acompanyaven en la nostra ruta, llàstima que a hivern els arbres de fulles caduques ens priven de la bellesa de la verdor. La vessant de la muntanya ens emparava del vent, quan al cap de 40 minuts van arribar al coll de Juell (1632 m.) ens va deixar notar la seva presència. Però mig protegits pels arbres, aquest cop pins i ginebrons van continuar el camí per la carena de la muntanya fins arribar a Santa Maria de Bell•lloc.
Una gran panoràmica és va presentar als nostres ulls: Canigó, Puigmal i més allunyades les serres del Cadí- Moixeró. A sota les valls de la Cerdanya amb els seus innumerables pobles.

Santa Maria de Bell-lloc és una antiga església romànica al terme municipal de Dorres (Alta Cerdanya). Està situada a 1.685 m. d'altura, en un planell a prop del pic de Mollet, contrafort del massís del Carlit.
La menció més antiga és del 14 de setembre de 1260, data en la qual el veguer de la Cerdanya restituí un camp al rector. Es creu que va tenir annexa una domus hospitalis o casa de viatgers.

En l'any 1579 els trinitaris construïren un convent proper, que hagueren d'abandonar aviat per manca de recursos. Posteriorment, de la fi del s XVII al 1793 (data de la Revolució Francesa) hi hagué un convent de servites. El convent i una gran part de l'església van ser destruïts.
Pel seu privilegiat emplaçament hom creu que Santa Maria de Bell-lloc seria un exemple de sacralització d’un indret de culte pagà molt arrelat. Pertanyia al pagus liviensis

L’edifici és del segle XIII i consta d’una única nau encapçalada per una absis semicircular. Malgrat reformes posteriors, part de la nau conserva la volta de canó la resta actualment és coberta amb encavallades de fusta. L’absis és cobert en volta de quart d’esfera.

A la façana sud trobem una porta amb arc apuntat i a la de ponent el campanar d’espadanya amb tres ulls.

A Sant Joan de Dorres es conserva una talla de la Mare de Déu, potser del segle XI, força singular i sense comparació amb les altres romàniques per la seva simplicitat i exotisme. Hom parla d’un estil escultòric arrelat en la tradició del treball de la fusta dels pastors.
Va ser declarada Monument històric de França el 31 de desembre del 1980. S’ha editat un llibre per recollir diners per reconstruir el temple.

Un detall ens va cridar l’atenció, malgrat el materialisme del món actual i la generalitzada perduda de fe damunt de l’oblidat i dessacralitzat altar, d’aquesta perduda església damunt d’una muntanya havien dipositats un munt d’exvots de diferents motius. Entre ells un ram de roses naturals encara fresques. Segurament un acte d’una fe més elemental e intima que la que es proclama a la sortida de missa de 12h. del diumenge.
Entre Brangolí i el poble de Feners, no gaire lluny del camí que hi mena, uns 50 m. aproximadament, trobem el megàlit conegut per la cova del Camp de la Marunya, situable a uns 2.000 anys aC i considerat com un dels més bells i espectaculars de la Catalunya Nord.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 7 gener 2011