REFLEXIONANT

 “No pots desar la vida en un calaix, ni esborrar les petjades dels camins que mai més tornaràs a recórrer”

La Glòria estava llegint aquella reflexió en una tarda tranquil·la de juny. Un somriure amarg és dibuixava en els seus llavis. “No pots.. no deus...” és molt fàcil de dir. Jo he tancat una part de la meva vida en un calaix amb pany i clau i voldria poder esborrar totes les vivències d’aquell temps , un camí que mai més voldria tornar a trepitjar. Cal seguir endavant i deixar-se de mirar enrere. Ara estic bé i vull continuar així.

Pocs dies més tard, un matí esmorzant fullejava el diari i va llegir una noticia la va  trasbalsar  “Avui surt en llibertat provisional J.P.R. pel seu bon comportament i penediment dels seus actes...”  No, no pot ser que el deixin sortir tan aviat... temia tant aquest dia i ha arribat. Bon comportament ... penediment... les  coneixia  tan bé aquelles paraules.. excuses... juraments que el vent s’emportava tot seguit . 

Havia estat casada 35 anys amb aquell home. D’aquell  noi jove i afable que la va enamorar no en quedava res. Molt aviat s’havia convertit en un home gelós, amargat, dèspota i cruel ....Deixar de treballar  ho havia considerat una prova d’amor, ell guanyava pels dos, només havia d’estar per la casa i per ell; aviat em vaig adonar que això era només per tenir-me sota el seu domini. Una forma  de presó per poder-me controlar del tot. Em controlava els diners, les sortides de casa, les amistats, que  aviat van desaparèixer totes.

Els maltractaments primer eren només psicològics, no feia res bé,  em cridava per tot. Quan va néixer l’Andreu em vaig bolcar amb ell, però aviat fins del nen   estava gelós. Als deu anys el va posar  en un internat, dient que era pel seu bé, per tenir una educació brillant. De res va servir la meva negativa, ni els meus plors. Als dotze el va enviar a un a l’estranger.  Em va anul·lar com a mare i com a persona. Vaig  arribar creure que jo era la culpable de tots els malts que ens passaven.

Pors, angoixes, desesperació. Esperant amb temor quan ell tornava de treballar,  del humor amb que arribava... si les coses l’hi havien anat malament descarregava la seva ira damunt meu . Després al veure els morats i les ferides em demanava perdó que mai més hi tornaria i jo me’l volia creure.

Fins que un dia vaig trobar una amiga, en aquella nova veïna  que va venir a viure al pis de sota. Em saludava , creuàvem paraules en trobar-nos. Un dia ell  ens va veure parlant, sortint de l’ascensor , ja em va escridar i després em va prohibir que hi tingués cap tracte... “no veus que és una meuca” –em deia-  No l’hi vaig fer cas i vaig seguir parlant d’amagat amb la Laura, mentre ell era al treball... havia trobat l’ amiga que necessitava; ella em comprenia també havia estat una dona maltractada...

Llavors em vaig fer forta i em vaig  rebel·lar, l’hi vaig  demanar la separació, la resposta... una pallissa colossal. Em va dir que si mai intentava deixar-lo em mataria . Estava atemorida. Sort vaig tenir de la Laura, li vaig començar a explicar tot el que em passava ...ella amb va dir que aviat ho va sospitar  i em va animar perquè el denunciés, ella m’ajudaria.  Aviat, però, ell es  va ensumar alguna cosa entre les dues, tot i que jo ho vaig negar, un dia que la vaig saludar anant amb ell, en arribar a casa  la pallissa va ser  brutal. La Laura va sentir els crits que feia i va avisar als mossos, van arribar a temps  i em van portar a l’hospital estabornida. Amb ell el van detenir i el van ficar a la presó acusat de maltractaments i intent d’assassinat.

Avui visc amb la Laura que va tenir cura de mi mentre estava hospitalitzada,  després,  com les dues vivíem soles i ens compreníem molt bé, vam deixar aquell poble i vam anar a viure a l’altre punta del país, lluny dels mals moments viscuts i per que no puguin localitzar-nos aquells que tan mal ens va fer. Amb tot aquesta notícia d’avui m’ha fet reeixir la por i la angoixa, però tinc la sort de tenir algú que m’anima i em defensaria arribat el cas.

El proper pas que penso dur a terme és localitzar el meu fill, que viu en alguna part del món, fent la seva vida. Ell, aviat es va desentendre d’uns pares que mai li’n  envien fet i l’havien deixat entre familiars  i internats. Poder demanar-li perdó,  poder reconciliar-me amb ell i si pot ser recuperar-lo.

05/06/2019/

BOIX GRÈVOL

S’apropa Nadal i el boix grèvol

Mostra els seus fruits vermells

Per alegrar-nos el cor.

És una espècie protegida a Catalunya.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CASTANYADA

RELAT RÀPID DE PARAULES CLAU: Carabassa, castanyes i moniatos

Certa vegada en un país llunyà s’havien reunit en la cuina la carabassa, les castanyes i els moniatos.

Aprofitant-se que era tard, quasi mitja nit, i la cuinera s’havia marxat a dormir, van asseure’s a la taula i van iniciar una conversació.

¾     Nois se’ns acosten mal dies.- Exclama la carabassa.

¾     Per què? – preguntà el cap dels moniatos.

¾     No heu vist el calendari? – Va indicar la carabassa.

¾     Sí, aviat serem a finals d’octubre.- replica sorpresa la castanya major.

¾     Caram! Que curts que sou. S’ha acosta la castanyada i el Hallowen. M’esgarrifo només de pensar que m’esbudellaran per treure’m la meva dolça carn, fer-me uns ulls oblics, una boca desdentegada i horrible i, posar-me una espelma encesa a dins. Quin tremolor m’agafa!!! 

Sentint les paraules de la carabassa la perplexitat envolta la sala. Tant les castanyes com els moniatos feren un somriure malèvol. Aleshores el cap moniato pica un fort cop damunt la taula i digué amb veu maliciosa.

¾     I et queixes ploraire de mena!! I nosaltres què? Com Sant Llorenç, al foc i volta i volta, la pell cremada i llavors venuts per quatre rals i després devorats per la fam dels humans.

¾     Això! Això! - Cridaren les castanyes.- i nosaltres igual i no plorem com tu. Ploramiques! Si sembles una bleda de tan protestar. És el nostre destí, noia, que hi vols fer.

Miquel Pujol Mur

CONSELLS, NO

La Míriam ja estava farta dels  consells de la seva mare: “No facis això”, “Arriba abans de les deu”,  “No miris tant la tele i estudia més”,  “No surtis amb aquell noi tant dropo”, Arregla’t l’habitació abans de sortir”... que és pensava la seva mare, que encara era una nena que li havien de marcar el camí. Quan s’hi ajuntàvem els del pare, ja era el curull  de tot plegat.

La setmana passada  havia complert setze anys i va decidir que a partir d’ara faria el que li semblés, el que li dones la gana sense escoltar concells de  ningú.

L’endemà , dissabte, van sortir d’excursió amb el noi dropo en el cotxe de segona mà i el carnet recent estrenat. Van passar un dia de meravella a la muntanya, van pujar al cim, van menjar entrepans per dinar i a la tarda van trobar-se amb uns amics d’allà. Cap al tard emprenien la tornada. Mentre baixaven per quells paratges boscans i desèrtics  se’ls va avariar el cotxe. A la una de la nit, la noia trucava als seus pares que els anessin a buscar. 

29/03/2019/

SÓC UNA BUFANDA

Sí, ho heu escoltat força bé, sóc una bufanda. Però no em mireu pejorativament, sóc una bufanda de gran qualitat. Sóc una bufanda de luxe.

La meva roba no és de tela, com l’antiga bufanda dels romans que utilitzaven per: eixugar-se la boca, les mans, la suor, el coll i protegir-se del fred. Bé, aquella bufanda servia per tot! No amics, ja ho he dit i ho remarco, jo sóc un bufanda de la màxima categoria.

Res de llana, lli o sintètica ni d’altres productes, jo sóc una bufanda “sui generis”. Jo sóc una bona peça, una prima bufanda de seda xinesa. De múltiples colors, sense pes i suau al tacte. Jo crec que ara podeu comprendre el meu “status social”. Aquesta meva posició m’impedeix abrigar els modests colls de la classe treballadora. Segurament la seva “xavalla” no podria pagar el meu preu.

Jo, una de les millors bufandes del món he de protegir i engalanar el coll d’una dama com cal. Quan la meva senyora es posa un vestit d’uns grans modistes, simplement la meva presència realça l’aparença del conjunt, i de la mestressa. Sense mi, modestament us ho dic, crec que seria com l’altra gent, malgrat els seus diners.

Acarono el seu coll, acompanyo els seus perfums, la fragància de les cremes que utilitza pel seu cos es barregen en la meva suavitat. Els seus cabells pentinats amb molta cura em freguen dolçament. Els seus collars arropats per mi mostren més clarament el seu valor. En certs moments íntims, cobreixo la seva nuesa per donar un aire més eròtic al seu cos.

Darrerament trobo que em llueix menys, ella s’ho perd. Potser li han passat els anys i malgrat la meva presència no pot amagar la seva decrepitud. Ja no em porta  a l’Opera, ni al teatre, ni al Casino ni als balls de l’alta societat, on les nissagues és barregen amb el diners. Noto des de rere les portes de l’habitació-armari que el seu pas és més lent i aquelles sempiternes companyes meves, les sabates de tacó alt, també romanen en el seu lloc.

Alguna cosa passa, el silenci és trencat per la gatzara de gent que volta per la cambra. Després res. Inquiets les seves possessions noten canvis en el comportament dels criats. Avui, han arribat les filles amb grans caixes de cartró i alguns servents. De cop i volta veig que les meves companyes les sabates són posades dins una caixa i precintades. Un mosso se les emporta escales avall. Després els vestits i la roba també són guardats en altres caixes seguint el mateix camí. La filla gran m’agafa del meu estoig, em mira, potser és recorda d’alguna cosa i diu a l’altra filla: mira la bufanda xal de seda que tant va lluir. Em gira, em plega i em deixa dins una altra caixa oberta. Les tapes és tanquen i tots els ocupants queden a les fosques.

Em trobo, de sobte, en un penjador de bufandes velles d’una botiga de roba usada. La gent passa i em manoteja. Una dona grassa i mal pintada em mira i es diu a sí mateixa: Al meu Ramon li agradarà veurem vestida només amb això.

Déu meu tan baix he caigut. Si pogués, ara mateix m’immolaria com qualsevol bonze xinès.

Miquel Pujol Mur

LES TEMPTACIONS DE MARIA

La noia, quasi una nena, era asseguda a la porta d’una humil casa. L’olor de fusta omplia tot l’aire mostrant que en aquella casa l’ofici de fuster era el “modus vivendi” de la gent que l’habitava. El cos de la jove mostrava clarament el seu estat. El seu ventre, un xic inflat, deia sense paraules que un futur nadó omplia el seu cos.

¾     Bon dia, Maria! -digué un ben vestit cavaller. La seva cara era afable i volia ser simpàtica. Un perfum massa fort s’olorava al moure’s i el seu rostre era un xic emmascarat. Es cobria el cap amb un gros barret.

¾     En que us puc servir, senyor.- Contestà vergonyosa, però amb alegria, la jove, mentre acaronava el seu ventre. 

¾     Només volia fer un tracte amb tu, Maria. Una cosa simple, fàcil, sense malícia. Una cosa petita, que quan siguis gran et permetrà viure  lliure, sense tristesa. Jo conec el teu tarannà pacífic, obert, gens complicat. Jo sé de bona mà que la passió, potser per la teva curta edat, no et domina. Tothom diu que aquest infant és fill de Déu, i el futur rei de Judà. També sé, perquè tu ho dius, que no has tingut cap relació amb cap home, i estàs embarassada. Verdaderament jo sé que el Josep és un bon jan. Gens possessiu ni terrible com altres homes vençuts per l’impuls animal. Ni gens luxuriós.

¾     Com us dieu, senyor? No recordo la vostra fisonomia.

¾     Jo, bona noia, sóc el fill predilecte del Senyor de la terra i el cel. Sóc Luzbel, el que porta la llum de Déu.

¾     Jo pensava ... que us van castigar.

¾     Culpa del Miquel, que em tenia enveja i em va fer la traveta. Deixem això en darrer terme. Mira, veus com d’inhòspit és el teu país. Veus aquell llaurador com sua per treballar la terra. Jo t’ofereixo el lloc més ubèrrim per viure, quasi el paradís, però sense serp. On seràs mestressa de tot i només, la cosa més innocent del món, només per entregar-me el teu fill. Ja ho sé, fins i tot per la teva bondat que no el vols veure sofrir com diuen els auguris. Jo el conduiré al meu regne. El criaré com a fill meu, sempre assegut a la meva esquerra, a dreta és per als de dalt. No haurà d’escoltar mai els reganys de l’Esperit Sant. El meu regne té més súbdits que l’altre i cada dia n’hi entren més. El Pare és tan primmirat que fa que Sant Miquel el pesi abans, i jo tinc la balança trucada i vinga cada nova fornada, força gent al meu reialme.

¾     Mai us donaré el meu fill. És meu i de la gràcia de Déu. Vos sou un mal home, sou el dimoni, Satan o Llucifer, tot el dolent de la terra i el cel. Mai posseireu el meu fill. Ell mostrarà al món les vostres malifetes i propagarà la nova religió per salvar els homes.

¾     Mecàsum la dona!! Si em deien que era una ximpleta.

Fent una revolada i deixant una gran pesta en l’aire desapareix en un remolí de foc. La noia somriu contenta d’haver vençut a Belcebú.

Gràcies a la força interior d’aquesta jove noia el Redentor va néixer en un portal de Betlem.

Miquel Pujol Mur

EL SENTIT COMÚ

Em d’explicar un sentit diferent dels cinc sentits comuns. És veu que ni ha molts d’altres de sentits, diuen que n’hi ha fins a vint... uf! No sé pas quin escollir. Bé, ho intentarem. Algunes vegades he pressentit alguna cosa fora del comú, una sensació ,el que sovint he pensat que seria el sisè sentit .

Estant sola a casa, sense ningú més, he sentit que hi ha quelcom o algú més a l’habitació que a vegades et fa companyia,   et vigila d’altres, o senzillament hi és. Una cosa que no pots explicar però notes que és allà. A voltes et fa sentir basarda i altres tranquil·litat. 

Sovint si quiet escoltes el silenci, pot ser que t’ajudi a resoldre una situació difícil o a prendre una decisió vital davant una cruïlla de camins, fer que escullis el mes encertat .

Per algú potser  seria l’esperit d’algun difunt, per d’altres l’altre jo que tots portem dins o la consciència... per altres l’energia que desprenem...

Ves a saber. Encara que jo sempre he pensat i cregut que això no és res més que el sentit comú, sovint el menys comú de tots el sentits.

20/02/2017/