L’AMOR I ELS ÀNECS DEL RIU I

La dona és asseguda en un banc a la vora del riu. El Llobregat baixa cabalós a causa de les darreres pluges. Les aigües salten en xocar amb les roques de la llera del riu, i fan mil remolins d’escuma marronosa. Una tènue calitja grisosa i els núvols anuncien, en un cel tapat, que no s’ha acabat encara el mal temps. Els ànecs han fugit de dins del  riu i volten ociosos  pel petit prat. Algun, més atrevit, es capbussa en una raconada, menys remoguda per el corrent d’aigua, cercant aliment. 

La Sílvia, una dona ja gran, vestida de negre però encara de bon veure, enraona amb el seu company evanescent.

¾     Mira, mira, te’n recordes d’aquell dia que els aneguets ens perseguien.- Sense esperar resposta, continua la seva conversa.

¾     Sí, Roger, el dia que vaig portar de casa meva una bossa amb miques de pa. Per la cara que fas, veig que sí que t’ha vingut a la memòria. Clar que ho saps, llavors encara érem promesos.- i prosseguí el seu diàleg.

¾     I quan vam anar a Venècia en viatge de noces. Asseguts en aquella tauleta del restaurant a prop del Pont de Rialto. Agafats de les mans miràvem tranquil·lament l’aigua i comparàvem els moviments dels ànecs amb el de les góndoles que navegaven pel Gran Canal. Lleugers a l’aigua i lents a terra. Recordo les petites naus negres lligades al moll. Pujaven i baixaven com presoneres dels homes.

¾     Ai, Roger! I quan vam recórrer els canals francesos del Midi. S’amanyagaven a les vores dels rius construint els seus nius. Aleshores, sorpresos per la nostra presència, sortien volant i feien mil voltes per l’aire. Més tard tornaven al seu cau, després del nostre pas.- Animada pels records continua la seva xerrada.

¾     Quants viatges vam fer i quantes terres vam visitar, a fora i a dins del nostre país. I sempre tornàvem carregats de figuretes d’ànecs, com si la fidelitat de per vida d’aquestes aus, fos un símbol per a nosaltres.

Sobtadament  el corrent del riu va créixer d’intensitat. Un ànec, agafat de sorpresa, va fer diverses tamborinades, arrossegat per la força de l’aigua. Veient-lo la dona es diu:

¾     Pobre animaló! S’ofegarà, vaig a salvar-lo.

Traient-se les sabates i apujant-se les faldilles avança per la llera del riu. Aleshores una veu juvenil i esparverada crida des de la porta de la casa.

¾     Mama, mama! L’àvia es vol suïcidar. Iaia , iaia! Surt del riu, que no veu que la força de l’aigua se l’emportarà avall.

La Núria, la filla, una dona de mitja edat corre desesperada cap el riu i agafant-la del braç la tiba cap a la vora.

¾     Que fa, mare?

¾     L’aneguet s’ofegarà.

¾     Ja torna amb els seus somnis. Miri, que pinxo que corre fora del riu.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

ENTREPÀ VEGETAL

 (30 paraules)

Quina gana, després de caminar tant. Trec de la motxilla l'entrepà que m’ha fet la Mónica. Paladejo el gust del pernil. Primera queixalada...buf...tot verdures. Oblidava que  és  vegetariana.

28/03/2019/

BAIXADOR D’AIGUA. LLAGUNES. SORIGUERA. PALLARS SOBIRA.

Aigua que salta amb alegria i ens dona la vida.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ELS PASTORETS. TEATRE D’AFICIONATS

Tothom corre per l’escenari. En un racó un és treu els pantalons (a l’improvisat espai no hi ha camerinos) per posar-se uns calçons de la disfressa. Els àngels sense ales corren a saltirons pel passadís vestint-se de blanc. Damunt la cadira, prop del penja-robes queden les robes de diari, unes penjades i les altres a mig penjar. El penja-robes és atapeït al màxim amb la roba de les disfresses. Hi ha un actor repenja’t a una taula posant-se unes espardenyes. 

La directora, amb un fals somriure als llavis, fueteja amb breus paraules a tot l’elenc. 

¾     Escolta? – pregunta l’indecís de torn- quan començo després o abans de...

¾     Noi, com sempre, que no te’n recordes anaves...

¾     A sí, després de la música i sortia de la dreta.

¾     Noooo! Després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.

¾     Ah, jo em pensava...

¾      Bé, ja tu diré quan hagis de sortir.

¾     Tu, Pere, com està l’escenari, Nooo!!! Així no, les bales de palla enmig i la Verge Maria asseguda a sobre.

¾     Diu la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.

¾     Quina Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vols dir l’Esther, la que fa de Verge.

¾     Clar, la Maria...

¾     Va deixeu-m’ho estar. Digues-li que el vestit és de faldilla llarga. Ostres, com estic avui, la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.

¾     I la música...

¾     La portava el Pere, més s’ha oblidat el pen-drive a casa i ha tornat a buscar-lo.

¾     Només falta això ara ens tindrem d’esperar.

¾     No, ve ara mateix.

¾     Ja sóc aquí!!!

¾     Ja tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh!!! Ets tu que portes això de la música.

¾     Sí, però el nen hi ha gravat davant els Simpson. Ho esborraré en un moment.

¾     Què quedo bé?- Pregunta la verge esperant una resposta afalagadora.

¾     A veure, si molt bé, i el nen.

¾     El portava la Palmira.

¾     Palmiraaa!! El nen on és?

¾     Vatua l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he oblidat.

¾     Ai, Senyor. Noia, agafa una bufanda i fes veure que és el nen.  

Llavors passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La directora, amb ulls de garsa preparats per vigilar-lo tot, pregunta:

¾     Què encara no sabeu que heu de dir. 

Tots a cor responen:

¾     Sí!!! Però ho repassem una mica.

¾     Manoi, que malament aneu de memòria.

¾     Endavant i que surti el que Déu volguí.  Molta merda !!!

I amb un fort picar de mans disposa cadascú al seu lloc, fa alçar el teló o comença la funció. 

Miquel Pujol Mur 

PRODUCTES DE TEMPORADA

La dona jove és queixava dels preus de les fruites l les verdures, que en ple i cru hivern, estaven pels núvols. Els diners no li arribaven per comprar les coses més necessàries pels seus, mentre comptava els escassos diners que li quedaven al moneder, davant la caixa,

¾    És que no m’arriben. Les coses que vull estan mol... però molt cares.

Mentre deia això treia del carro de la verduleria, carbassons, mongeta tendra, tomàquets i una capseta de maduixes i uns kiwis. La Cinta, una velleta jubilada, que estava darrera seu, és va atrevir a dir-li,

¾    Escolta noia, potser si miressis els preus dels productes de temporada veuries que són més assequibles. El bròquil, les carxofes, les pastanagues, i les  pomes i taronges estan en el millor moment.

La dona jove, se la va mirar amb cara de menyspreu i no va ni entendre de que li parlava. Segur que va pensar que aquella vella estava xalada i sense dir res, va deixar un producte al taulell, va pagar el demés i va marxar sense dir res ni mirar a ningú.

 Des de la cua i mirava  a les dues, vaig pensar que la dona, era una mica mal educada, però que caldria ensenyar al jovent, des de petits,  a conèixer quins són els productes de cada temporada i estació de l’any, per escollir el millor de cada època. Ho  vaig aprendre-ho a casa i sempre ho he seguit. .

Ara la gent, sobretot jove... i no tan jove, sempre vol de tot al temps que sigui, -comentàvem  a la sortida-   llavors no entenen que uns tomàquets insípids, artificials, igual que unes maduixes o uns préssecs, en ple hivern, no tinguin gust de res, siguin molt cars  i es paguin a preus desorbitats , i es clar els diners a vegades no arriben.  Encara que es comença a fer alguna cosa en aquest sentit , cal insistir més i cal que els joves si impliquin i ho entenguin. Comprant  productes de temporada i  de  proximitat hi guanya la salut,  la butxaca i el país.

22/02/2018/

EN LA BOIRA

Miro a fora. Plou a bots i barrals. El vidres són entelats com el meu pensament. El meu cap sent el dolor dels pensaments estranys.

Torno a mirar i passo la mà pel vidre, se’m mulla el palmell i noto la fredor de l’aigua. A fora només la boira i un cel estrany i negre que domina el firmament.

La música omple la sala. És suau però ressona fortament a les meves oïdes. Els sons m’omplen d’angúnia. El cor palpita fortament. Amb les mans premo el cap, el dolor no marxa. Em tapo les orelles amb els palmells de les mans, però és en va. El zum-zum interior barrejat amb la música, m’atordeix encara més.

Els meus llavis mirallats en el vidre prenen un gest amarg. Agafo un mocador i amb pressa, ràpidament com qui no vol neteja les meves llàgrimes i els meus llavis.

Pren la copa de cava de damunt la taula i bec. No m’acaba d’agradar el cava, les seves bombolles em molesten a la gola. Però aquest va ser posat ahir i és insípid com un vi esbravat.

Observo el meu voltant. Vaig nua. La memòria ressorgeix poc a poc. Ahir, un home, la porta de casa, un acte forçat.

Miro la cuina, el ganivet és davant meu. Amb mà ferma l’agafo fortament. La punta em fa un tall i sagno. Vull acabar la feina.

Entro a la habitació. L’home és estabornit del cop que li vaig donar en el moment d’acabar l’acte sexual.

Clavo el ganivet, una i altra vegada. La sang sembla em netegi la meva vergonya.

Ric! Sé que tot acabarà malament: la presó o el manicomi. Tal vegada potser ... La Justícia és tan variable com la vida.

Miquel Pujol Mur.

TOMBE SUR LA ROUTE UN BOUQUET DE FLEURS OUBLIÈES

Sona en l’aparell la veu de George Brassens que desgrana en veu forta i poètica la lletra de la cançó. La música és mínima, només com a fons, per acompanyar la veu, un xic ronca, que declama lentament paraules. Escolto meravellat com si fos dins un miratge que acompanya el meu sentir

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.

Miro davant meu i no veig res, potser sí, tal vegada una finestra on regna un cel blau de nit fosca, sense estels ni lluna. El meu enteniment no compren res. Estic tan buit per dintre, com lligat de mans i peus per fora.

Sona la música altre cop i el meu espill canvia de paisatge. Ara els arbres, com la mateixa vida, no deixen veure el més enllà. Tot és confusió dins el meu cervell. Els arbres han estat, molt sovint, el meus companys de ruta.

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.

Com en un somni el paratge varia i em veig sol enmig d’un camp. Clavo l’eina, la fanga, a la terra erma i dura. L’esforç em fa tremolar. El meu cos es ressent del treball. La terra és seca. Tot plegat la vida només és un roquissar.

Flors i joventut caminen l’un al costat de l’altra. Quin camí ha seguit el portador del ram que l’ha deixat oblidat enmig del camí. Potser ha abandonat, també les il·lusions del demà i del futur. El món és  dur.

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.

Boira en els ulls. Núvols foscos que albiren dubtes. Camino, sense veure el viarany que em porta més lluny, sempre més lluny. I cauen damunt les meves espatlles els anys, any rere any. Massa temps, només per una vida.

Vaig endavant, sentint el cansament damunt meu. Altres han marxat abans i resto sol en una barca, que deriva segons l’oratge. El vent m’empeny d’un costat a l’altre. Malgrat tot el camí no és nou, és el cercle vital de tothom. 

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.

Obro els ulls a la cridòria de la nova matinada. Canten els ocells. S’escolta el cant del gall que crida saludant el sol naixent. Un dia nou per deixar rere la nit de l’insomni. El cloquer proper, escampa a l’aire les notes de les campanes per obrir els sentits a la vida que neix. Neix no, només empren el vol d’un nou dia. Un jorn renovat per gaudir, per sentir, per viure, per veure, simplement, com passa la jornada de les vides humanes. Unes neixen i altres fineixen. Però l’espai de temps és vida.

Damunt la carretera un ram de flors oblidades. Segurament una altra persona el recollirà i sentirà l’aroma d’un nou despertar dels sentiments.

Miquel Pujol Mur