EL DALINIÀ QUADRE

Com deia el meu mestre, l’inigualablissim, Salvador, aquest quadre és com la vida mateixa: Esquizofrènia pura.

Sota un cel blau meditarrííísim , el color beix de la  terra ignota i properííssima del meu país.

Aquest polsim sota el cel blau, aixecat pel vent del desert transporta una onada de calor provinent de països llunyans. Envejosos, sempre n’hi ha de la pau i tranquil·litat de la nostra costa.

Al seu costat, res més que aquesta costa única amb una platja envaïda per la boira matinera que ofega la visió de la realitat del món. Realitat només hi ha una: la de Salvador Dalí, el mag de la visió de l’energia tel·lúrica, que dibuixa sobre la tela que clama a la Victòria.

Tot això és emmarcat per una terra, taula o taulell, que la visió daliniana tot ho permet, de marronosa aparença. Aquest atuell sosté erecta una branca recolzada damunt d’allò, que també pot ser un taüt. Potser l’aire petrificat exhalat en el darrer sospir de l’humà o humana que hi reposa. Un dels membres de la branca, erèctil figura, sosté pesarosa el rellotge dels amors buits, que poca força han deixat del seu record. Penja tou i oblidat pels humans.

L’altre rellotge d’esllanguida figura mostra l’hora del començament de l’infern del treball diari: les set del matí. Quan els somnis i els llençols queden relegats a tristes i rebregades memòries. També amaguen, entre el seus plecs, la nit, en moltes ocasiones, el que desitjaven fos i la pesarosa realitat de l’ésser humà. En moltes ocasions més portat per les passions mentals que per la pura realitat. 

 

O també, pels optimistes, la set de la tarda, el moment de deixar el treball i marxar a la recerca dels pensaments íntims. lligats a la individualitat que no posseïm ja que majoritàriament cerquen companyia.

Poca cosa em queda per opinar, sinó del rellotge, qual forma d’escarabat ornat per lluents llavors, que amaga dins el seu sí la realitat de les hores encara per venir. Unes hores que poden omplir-nos  de tantes il·lusions i tants desenganys que tal vegada és millor no obrir-les i cercar la felicitat en el propi jo. Qui sap?

La darrera figura és no ho sé! Una parodia humana mig perduda entre les celles que amaguen moltes falses mirades o simplement allò que podia ser i no va ser.  N’hi ha tants desficis que no es compleixen.

Tot plegat una tela, de brillants colors i  d’estranyíííssima  percepció només dins el millor l’únic l’incomensuraaable intel·lecte del seu autor.

Amics, passeu i mireu, i si sou capaços d’esbrinar, malgrat sigui el més íntim pensament de l’HOME de la cara del bigoti punxegut tal vegada us adonareu que aquest món com el rellotges de les hores no tocades, fa figa.

Per acabar si no ho enteneu i el cap us vagareja amb els ulls esbatanats ho lamento. No tothom té la suau percepció del que és art, i sense aquesta tecla del piano existencial potser tampoc hi ha intel·ligència. Ho sento amb l’ànima, companys, si no arribeu més amunt.

Uns pinten i els altres netejant quadres, no quadros.

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL. SANT SALVADOR DE TORROELLA, NAVÀS. BAGES

Rellotge d’hores torçades

D’on vens, a on vas?

Resposta:

Seguir el meu pare Sol

és el meu destí.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EN PIPO EL PALLASSO

( Qui és en Pipo i per què plora? ) 

En Pipo, és un pallasso molt trempat, que alegra les festes infantils i molts espectacles per nens. La cara tota blanca, la boca grossa  on destaquen els gruixuts llavis vermells junt amb el gros i rodó nas també vermell i aquells ulls grossos negres tan oberts que es belluguen constantment ja son motiu per aixecar els somriures infantils, tot i el seu posat seriós, però de la manera que explica les coses i els acudits promou unes grans  riallades. Els petits l’estimen molt i sempre criden  Pipo...Pipo... Pipo... mentre esperen la seva sortida.

Avui, però, la serietat de la seva cara i la seva expressió són més marcades que de costum. Els acudits que explica no fan riure tan a la mainada i els seus balls i cants semblen esmorteïts. De cop els seus ulls sense voler s’han omplert de llàgrimes. Un menut de la primera fila li pregunta de cop

¾    Pipo... perquè plores?

¾    Perquè una mosca molt grossa se m’ha ficat al ull.

Mentre deia això,  amb la ma damunt dels ulls intentava dissimular el torrent  de llàgrimes que estaven a punt de sortir. Llavors va fer unes quantes giragonses i va desaparèixer de l’escenari. No podia més, havia de marxar corrent. La seva mare estava molt greu i sabia que l’esperava per acomiadar-se d’ell.

03/03/2019/

CASTELL DE LES. VALL D’ARAN

La nostra curta estada a l’Aran va ser una demostració de com un ésser microscòpic pot enviar a norris els plans més ben elaborats. Aquesta ressenya és la curta història de la nostra visita.

Del cartell explicatiu:

Conegut al país com a Castell de Pijoert, per la seva situació al mall (roca sortint, al cim d'una muntanya) del mateix nom, i temps enrere com la Casa dels Moros, o també la Torre de Pompeu, ídem a altres llocs, segons la tradició llegendària pirinenca.

Torre i runes del que devia ser la plaça forta de la senyoria de Les, emparentada amb altres senyories gascones medievals, que es troba damunt un mall gairebé a 100 m. a dalt de tot del cap de la vila de Les, o barri de Saviela.

Datat del segle XI, sembla ser que fou cremat ja a la fi de segle XV i abandonat poc després, fins que s’hi va fer la primera intervenció arqueològica el 1994. Va ser catalogat i fotografiat des de 1884-1885. De nens ens explicaven un munt d’històries sobre els seu túnels i tresors amagats.

Jaume I va fer-hi una visita reial el 1265, i els barons de Les van ser-ne els hereus i propietaris fins que van marxar del país al segle XIX.

Catalogat per llei i protegit,  com tots els castell, és Cultural d’Interès Nacional.

Es conserva una torre quadrada i restes de murs.

Text i recull dades: Miquel pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL PIP DE LA RODA II

Per què servirà això que dona voltes. Per què canviar res, sí com està ja va bé. També es pregunten com és que el gran capità manaies ha fet cas del petit.

Però com a qui mana no se’l desobeeix, de més bona o més mala gana fan que els han dit. En un principi les dones són contentes ja que els hi sembla que allò serà un penjoll per portar al coll i fer bonic. 

Els mascles comencen l’obra. Les pedres grosses són difícils de treballar. Malgrat fer un forat enmig mai queda centrat i roden malament, a mes pesen molt. Algun de més viu diu que ho provarà per passar-lo per damunt dels cereals. Així neix el corro per separar la palla del gra.

Finalment són prou intel·ligents per fer-ho amb el tronc d’un arbre, un material més fàcil de treballar. Seguint les ordres del vell cap i les indicacions del Pip finalment construeixen una cosa rodona que volta. Vaja! Per jugar els nanos per què si no ...

Finalment sense saber que fer la abandonen en un racó del bosc. Passen forces llunes i molts sols pel firmament. Els petits de vagades juguen a fer-la rodar i veure com s’estavella al final d’una baixada. Però el Pip no està d’acord. Allò ha de servir per alguna cosa. Quan els altres juguen  els mira i encaparrat amb les seves idees rumia les mil i una coses, per a utilitzar-la.

Aleshores s’adona del esforç que fan tant els mascles com les femelles mentre traginen pedres, llenya o menjar. En moltes ocasions ho fan mitjançant una plataforma de fusta que arrosseguen pel terra.

Donant-se un cop al cap, es diu: Tate.

Marxa a buscar de nou al cap de la tribú. L’home mono està ja una mica gotós, comença a ser vell, però té interès per les noves idees i  escolta un altre cop al Pip. Crida de nou als homes i els  mana seguir les instruccions del jove. Total és fer un eix i muntar les rodes.

Ha estat un èxit immediatament s’han alliberat del feixuc treball d’arrossegar  les coses pel terra. Amb les rodes, és més fàcil i es fa menys esforç.

El Pip és homenatjat per tota la tribú. Més endavant, quan va ser més gran va prendrà les regnes del grup i el va fer avançar en la artesania i l’agricultura. Sota el seu mandat van ser una tribú feliç.

Malauradament el vell cap no ho va veurà. Com el caminar li és molt penós fa rebaixar un tronc d’arbre i fa que li posin rodes. Molt content ressegueix vigilant el camins per on transita la seva gent. Però un dia, en un descuit va davallar costa avall per una pendent molt forta i va estavellar-se contra les roques. Sense air-bag, ni casc ni cinturó de seguretat, que van trigar uns quants segles més a fer-se obligatoris, va ser la primera víctima de l’automobilisme.

Miquel Pujol Mur

EL SO I EL GUST DELS COLORS

Estirada al sofà de la sala, entre coixins, la Laura té un llibre obert a les mans, com ha de fer molt repòs és passa bona part del dia llegint o mirant la tele. Ara no té ganes de llegir i tanca el llibre, el color rosat-vermell de les tapes li remou a la boca aquell gust dolç àcid  de la maduixa, que inunda tota la gola i somriu. El pensament la transporta a la primera infantesa quan aquell gust li venia sempre a la boca quan la mare li posava aquell jersei color de maduixa, devia tenir dos o tres anys. Li agradava tan aquell jersei com el color i el sabor que li transmetia.

Després van venir altres colors i gustos associats. El gust fresc de la llimona i la tarongina en els colors pàl·lids de grocs o el sabor de la mel en els més pujats o daurats. El vermell encès la frescor dels préssecs acabats de collir que es fonien a la seva boca. Llavors els verds, ai...els verds, els que pitjor portava; si eren tons pàl·lids notava un xic d’acidesa com les pomes,  però si el verd era fort el gust era una mica amarg i si era  molt fosc el gust era molt amargant , no el podia ni veure, no hi havia res a la casa d’aquell color.

Deuria tenir uns set o vuit anys, quan a classe un dia la mestra ens va donar un dossier de color marro. Sense pensar res, em va sortir, “quin gust de xocolata més bo” mentre la boca el paladejava, tothom és va posar a riure,  un altre dia havien rigut pel gust del pernil... La  mestra va fer callar a la mainada i va explicar que no es podia fer mofa de ningú i més del que desconeixien. Això que passa a la Laura és diu SINESTÈSIA  i és la connexió de dos sentits, en aquest cas el gust i la vista, és una barreja de sensacions que és poden donar amb tots els sentits. Això vol dir que la Laura té una sensibilitat major en percebre les sensacions .

Sinestèsia , aquell nom em va quedar gravat al cervell i vaig començar a buscar informació de tot el que significava ser així, llavors vaig gaudir del que abans era un inconvenient.

Ai! Que em va passar als  14 anys. A la classe de música on anava , va arribar l’Albert, un noi de fora, molt tímid. Començava a tocar el piano, feia poc que havia començat a tocar, quan el “profe” li va dir, ... més suau, que t’has equivocat de nota, ell es va posar vermell i va replicar...”més tirant a verd  o més blau” tothom va riure i l professor el va renyar. Llavors jo que ja tenia el meu caràcter vaig dir ben alt , “això que li passa a aquest noi es diu sinestèsia i ningú ha de riure ni menysprear a algú que té un sentits i una sensibilitat més ample que tots els altres. Tothom va callar i el professor es va disculpar  amb el noi.

 L’Albert a la sortida em va esperar i em va donar les gràcies  i vam quedar per sortir altres vegades ja que volia conèixer tot el que sabia sobre això , ja que estava acomplexat pel que li passava i no gosava parlar-ne amb ningú, mai ningú m’havia defensat com has fet tu –em va dir.

I així fins avui. Amb l’Albert fa tres anys que estem junts, i aquí...( tocant-se la voluminosa panxa) porto la nostra petita nena que aviat naixerà. Com serà la petitona? Agafarà, las genètica del pare,  la meva... o la dels avis,. Tindrà connectada  la música amb els colors, o la vista  amb el gust o amb les paraules....  o gaudirà de cadascun dels sentits  per separats, com la majoria de la gent. Què importa ara això, el que cal és que tot vagi bé i arribi aviat, ja estic cansada de fer tant repòs.

 22-02-2019

EL PIP DE LA RODA I

El Pip quasi sempre es pujat dalt de l’arbre menjant cireres. Ell encara és un mono petit que necessita de la mare per viure. La mare sempre l’acull i el protegeix però, quan camina per terra i recull les herbes i els arrels per alimentar-se, el Pip s’ha d’estar amagat entre el brancatge, protegit de les feres que amb una queixalada el devorarien en un tres i no res.

Però un dia el Pip, una mica ja més crescut i com sempre molt inquiet va baixar de l’arbre en un descuit de la mare. La Lia s’ha distret festejant amb un mono alt i barbut, que després el Pip va esbrinar que era el seu pare. I mentre la bona mossa cridava l’atenció del gentil mono, esperant petits regals, perdé de vista al petit. El fort mono sempre li porta unes pedres blaves que troba en una cova. Ella com és molt hàbil i al mateix temps una bona artesana s’hi fa collars, arracades  o braçalets.

Però el Pip que és força tafaner va començar a observar el còdols que donen voltes per la riba del riu. Agafa un entre les mans i observa que també rodola damunt la terra. Bé, més que rodar dona tombs. Però al petit això li agrada, i el fa donar voltes i voltes entre en les seves mans. No imita al seus companys més grans que aprofiten les pedres per llançar-se-les els uns als altres i aleshores riure’s quan una ressona amb un “cloc” sec al cap del desventurat que rep el cop. El jove mono s’aparta de la colla. Recull un caragol i nota l’espiral de  la seva closca. Mentre se’l menja cru mira el bonic que és quan volta traçant una trajectòria que també rodola.

Caram! A la terra és poden fer moltes coses noves. Aquí baix pot veure meravelles que des dalt del refugi de l’arbre no pot veure. Amb un punxo de canya treu els cucs de la fusta d’un arbre caigut. Què són de saborosos, tan tendres i tan frescos acabats de collir. Llavors s’adona que el vell tronc també fa rotllanes concèntriques.

Poc després la mare del Pip el torna al refugi de les branques no fos que algun carnívor el devori. La nit el Pip la passa dormint molt malament i només veu rotllanes que volten. Estava neguitós sigui per què la nova aventura, sigui per que algun dels cucs no era el més adequat per la seu estómac. N’hi ha d’esperitosos que emborratxen. L’endemà de bon matí baixa de l’arbre i agafant la mà d’un mono vell de barba blanca li fa un dibuix al terra amb un pal.

Aquest sembla que ho entén i crida al pare del Pip, que és un dels més forts del clan i l’ensenya. Com el pare sembla una mica remís a fer l’obra del seu fill, massa petit diu, el vell mono li mostra els ullals disposat a donar-li una bona mossegada. El vell mono és el cap de la tribu, i al cap se l’ha de obeir sempre, i malament van les coses sinó se l’obeeix.  

Quin desori succeeix llavors en la petita tribú entre els partidaris i el contraris a la idea. Un mono tan xic no pot tenir nous i bons pensaments. Fins ara sempre han arrossegat, carregat  a braços o a l’esquena el menjar fins a sota els arbres.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur