divendres, 15 de març del 2019

EL DALINIÀ QUADRE


Com deia el meu mestre, l’inigualablissim, Salvador, aquest quadre és com la vida mateixa: Esquizofrènia pura.

Sota un cel blau meditarrííísim , el color beix de la  terra ignota i properííssima del meu país.

Aquest polsim sota el cel blau, aixecat pel vent del desert transporta una onada de calor provinent de països llunyans. Envejosos, sempre n’hi ha de la pau i tranquil·litat de la nostra costa.

Al seu costat, res més que aquesta costa única amb una platja envaïda per la boira matinera que ofega la visió de la realitat del món. Realitat només hi ha una: la de Salvador Dalí, el mag de la visió de l’energia tel·lúrica, que dibuixa sobre la tela que clama a la Victòria.

Tot això és emmarcat per una terra, taula o taulell, que la visió daliniana tot ho permet, de marronosa aparença. Aquest atuell sosté erecta una branca recolzada damunt d’allò, que també pot ser un taüt. Potser l’aire petrificat exhalat en el darrer sospir de l’humà o humana que hi reposa. Un dels membres de la branca, erèctil figura, sosté pesarosa el rellotge dels amors buits, que poca força han deixat del seu record. Penja tou i oblidat pels humans.

L’altre rellotge d’esllanguida figura mostra l’hora del començament de l’infern del treball diari: les set del matí. Quan els somnis i els llençols queden relegats a tristes i rebregades memòries. També amaguen, entre el seus plecs, la nit, en moltes ocasiones, el que desitjaven fos i la pesarosa realitat de l’ésser humà. En moltes ocasions més portat per les passions mentals que per la pura realitat. 
 
O també, pels optimistes, la set de la tarda, el moment de deixar el treball i marxar a la recerca dels pensaments íntims. lligats a la individualitat que no posseïm ja que majoritàriament cerquen companyia.

Poca cosa em queda per opinar, sinó del rellotge, qual forma d’escarabat ornat per lluents llavors, que amaga dins el seu sí la realitat de les hores encara per venir. Unes hores que poden omplir-nos  de tantes il·lusions i tants desenganys que tal vegada és millor no obrir-les i cercar la felicitat en el propi jo. Qui sap?

La darrera figura és no ho sé! Una parodia humana mig perduda entre les celles que amaguen moltes falses mirades o simplement allò que podia ser i no va ser.  N’hi ha tants desficis que no es compleixen.

Tot plegat una tela, de brillants colors i  d’estranyíííssima  percepció només dins el millor l’únic l’incomensuraaable intel·lecte del seu autor.

Amics, passeu i mireu, i si sou capaços d’esbrinar, malgrat sigui el més íntim pensament de l’HOME de la cara del bigoti punxegut tal vegada us adonareu que aquest món com el rellotges de les hores no tocades, fa figa.

Per acabar si no ho enteneu i el cap us vagareja amb els ulls esbatanats ho lamento. No tothom té la suau percepció del que és art, i sense aquesta tecla del piano existencial potser tampoc hi ha intel·ligència. Ho sento amb l’ànima, companys, si no arribeu més amunt.

Uns pinten i els altres netejant quadres, no quadros.

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada