PERQUÈ UN CUINER D’ALTA CATEGORIA I

La cuina és immensament gran i dotada de tots els avenços possibles. El forn és de dos espais. Hi ha sis fogons arrenglerats de menor a major, amb suficient espai entremig dels focs per poder posar els elements més necessaris per treballar. Enmig de la sala una gran taula d’acer inoxidable amb múltiples calaixos per poder elabora els aliments. Damunt de la taula una lleixa amb tots els estris necessaris per cuinar i, fins i tot, també els més innecessaris. Tot es digne de la millor cuina i de la categoria del  millor xef del món. Olles, paelles, cassoles, cassons, plats, culleres de tota mida i forquilles de tota mena s’arrengleren penjades d’una de les parets. Tres grans frigorífics omplen tota la paret oposada.

Al fons, s’obre un espai tancat amb vidres glaçats, per on el cuiner o els seus acòlits passen els plats acabats de fer. A continuació hi ha l’antesala on treballen normalment el mestre-sala i les cambreres. En una saleta del costat, el sommelier selecciona els vins adequats a cada àpat i plat.

Enmig de tan esplendor, jo, el Marc, sóc assegut en un tamboret ploro a llàgrima viva. Amb el davantal blanc eixugo  els grossos llagrimots que em davallen de les galtes.

¾     Em podia passar cosa més trista? - Exclamo mentre em retorço les  mans prement la blanca roba.- Desgraciat de mi! Jo que dirigeixo la millor cuina de la capital, amb tres estrelles Michelin, com puc haver caigut tan baix.

Veritablement el contracte no podia ser més temptador. Tancar el restaurant tres mesos o deixar el segon xef com a responsable. Sempre, en cas de qualsevol problema, em podia telefonar per donar-li la recomanació pertinent. Cobrar, a canvi d’això, tres milions d’euros i tenir a l’abast la millor cuina del món. Total, tres mesos en un hotelet d’alta muntanya tenint cura del menjar de la Irina Kolskaia. La millor ballarina de tots els temps, ja retirada, i ara, primera mestra del ballet Bolshoi.

Descansar, aires purs, i temps per pensar plats assaborits amb noves receptes. Plens de sabors i colors, per aconseguir el títol de millor cuiner de l’univers. Mentrestant cuinar per a la senyora. Una persona sola poca feina dóna, i així tindrà temps per combinar l’alta cuina, el descans i el plaer. Venen del poble, cada dos dies, tres dones per netejar la casa i tenir cura de la roba.

Quan va arribar l’ex-ballarina i van donar-me la llista del dinar diari, no vaig entendre res. Desdejuni: dos ous passats per aigua bullent, durant un minut i mig, acompanyats per una llesca prima de pa morè. Dinar: un pit de pollastre partit per la meitat i passat per la planxa, només volta i volta, i una poma, res més. Sopar: Deixar el samovar a l’habitació amb una caixeta de te Earl Grey.

¾     Per a això em necessiten?- vaig preguntar.

¾     Sí, és una exigència de la diva.  El millor cuiner del país. I com hi ha un de poderós que ho paga tot, aleshores no hi ha res a dir.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

SALVADOR DALÍ A CADAQUÉS

Monument a Salvador Dalí al passeig de Cadaqués.

Que hi podem afegir, poques coses, perquè ell ja ho deia tot.

Una mica portat per la tramuntana, però sens dubte un geni.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA MEVA NENA, LA MEVA BLANCA -I

La Flora cridava i plorava davant aquells dos mossos, que havien acudit prestos a la seva trucada desesperada, quan eren poc més de les vuit del matí.

 La nena, la meva nena, ha desaparegut. M’he l’han robat. Me l’han raptat. La meva Blanca.
 Calmis senyora! Expliqui’ns  que ha passat. -preguntava aquell caporal alt i fornit.
 L’he anat a cridar per esmorzar i portar-la a l’escola i he trobat el llit buit. No era enlloc. Se l’han emportat.
 Quants anys té la nena?
  Acaba de complir vuit anys.
 Ja ha avisat als seus pares?
 Jo soc la seva mare –contesta la Flora una mica picada.
 Perdoni, creia que era l’àvia.

En aquell moment la sergent  Malla, alta i esprimatxada, que ja  havia donat un cop d’ull pel petit pis intervé,
 A veure senyora, hi ha una cosa que no entenc. Si algú s’ha endut la nena, com és que hi ha el llit fet i l’habitació arreglada. No crec que s’hagin entretingut a fer el llit. Aquesta nit a l’habitació de la petita no hi ha dormit ningú.
 No, això no és veritat, no és veritat –respon la dona plorosa.
 Expliqui’ns que va fer ahir al vespre –va demanar el caporal.
  Hi tant. Ahir vam sopar juntes amb la Blanca. Vam mirar una estona la televisió plegades, llavors ella es va anar a rentar les dens em va fer un petó i se’n va anar a dormir.
 I, al matí , vostè l’ha anat a cridar per anar a l’escola –pregunta la sergent- però avui és dissabte i no hi ha escola.
 No ho se...no ho sé... estic atabalada –cridava la dona-  la nena no hi es!

No massa lluny d’allà, la Consol, encara amb bata i sabatilles, es preparava l’esmorzar. Abans es va apropar a aquella nena rossa, de cabells embullats,  que dormia plàcidament sobre el sofà,  embolicada amb una manta vella de llana esgrogueïda . Pobre criatura –pensava la dona- tant petita i desvalguda, amb una mare així... la deixaré dormir una estona més. Ahir estava tan trasbalsada.

Mentre engolia el cafè amb llet amb pa torrat, observava el son plàcid de la petita i pensava en el que va succeir el vespre abans, quan cap a quarts de vuit de la tarda, d’aquell gèlid dia de novembre, va baixar a llençar les escombraries, i la va trobar al replà de sota asseguda a l’esglaó de l’escala, amb la cartera al costat, davant la porta de casa seva,
 Que fas aquí Blanca? On tens la mare?
 No ho sé, encara no ha arribat. Volia entrar a casa, però he perdut les claus. He entrat al portal amb el Pau, però a casa no hi puc entrar .
 On és la mare?
 No ho sé. A aquesta hora ja deu haver sortit de treballar. Sempre arriba abans.
 Així, ja fa molta estona que  estàs aquí.

La nena va fer que si amb el cap. Llavors la Consol es va adonar que estava encongida i tremolant.
 Et trobes bé?
 Tinc molt fred... i gana –va dir entre sanglots.
 Mira, saps que farem , puja a casa i allà esperaràs la mare i et faré alguna cosa per menjar.

La nena feia que no amb el cap, temorosa de que la mare la renyés, però la dona gran, amb fermesa la va agafar pel braç, tot dient-li que no es preocupes, que la mare ho entendria . La petita la va seguir sense oposar resistència, es refiava d’aquella veïna que sempre que la trobava li deia coses boniques.

Mentre la nena descarregava la motxilla i es rentava les mans la dona li va posar un plat de sopa calenta, la seva, a taula. La nena se’l va menjar amb delit. Llavors va fer una truita i li va estendre sobre una llesca de pa amb tomàquet, que la nena va devorar, com també el plàtan posterior. La Consol la va acompanyar també amb el segon plat.

Després la nena, ja reconfortada per l’escalfor i el menjar,  volia tornar a l’escala a esperar la mare, però la dona la va convèncer de passar la nit allà que estaria calentona . Al matí ja l’acompanyaria a casa, segur que a la mare li hauria sortit alguna entrebanc. La nena estava preocupada i nerviosa, no es volia quedar,
 Saps que, li deixaré una nota que ets aquí i no es preocupi, tu estira’t al sofà, t’explicaré un conte i et tranquil·litzaràs, mentre arriba la mare.

Allà calentona , escoltant la dolça veu d’aquella velleta , i abatuda pel cansament del dia es va quedar dormida .

Continuarà....

LA NEVERA ÉS BUIDA

El telèfon em sobte, avui és diumenge, i després de una nit de tabola el meu cap sembla un timbal. El maleït trasto ressona un i altre cop. Jo rodolo neguitós damunt el llit, insensible al seu so però frisós per no agafar-lo. Els llençols s’entortolliguen en el meu cos. Desesperat, li llanço el coixí. Però erro en el meu llançament i el llum de la tauleta cau amb un cop sec al terra. El telèfon torna amb el seu ring-ring cridaner i repetitiu. 

Estiro el braç i prenc l’auricular i amb veu emprenyada crido:

¾     Qui!!!

¾     Escolta- diu una veu a l’altre costat de l’auricular.

¾     Escolta!! Vostè creu que estic per escoltar!!!

¾     Ai!. Escolta nen.

¾     Nen! Nen! Que tinc trenta anys, vella bruixa.

¾     Sí, per això et telefono per felicitar-te.

¾     Vostè creu que a un home solitari i sense parella, hi ha cap motiu per felicitar-lo una setmana després de l’aniversari. I qui és vostè?

¾     Ah! No m’has conegut! Ja deia jo! Jo sóc l’Hermenegilda, la germana petita de la teva mare.

¾     Ah! La vella reganyosa del nas corbat.

¾     Sí, l’Hermenegilda, la del poble. Saps que, sóc arribada a la capital, sola, i com tu ets el meu, som els únics parents, he pensat que em podries convidar a dinar. Fa tant de temps que no ens veiem! Veritat que sí, em fa una il·lusió, Ramonet.

Torno a cridar enfurismat:

¾     El Ramonet no hi és. Ja sóc gran. Sóc el Ramon. Sí, així el Ramon. Ho escolta, Gilda?

¾     Ai, Senyor! Quina paciència hem de tenir les tietes solteres amb la família. Sempre tractades d’esquitllada.

¾     Va vingui! - Vaig contestar-li, un xic impressionat per la tristor de la seva veu. Vaig recordar-me que una vegada m’havia donat dues pessetes per comprar una regalèssia.

Obro la nevera. Buida, com les meves butxaques. Giro la vista pels marbres de la cuina. Tot plegat trobo oli, sal i vinagre. També una ampolla de Vichy. Segurament per a les males digestions. Digestions? De quan, no ho recordo pas.

Em poso un jersei per sobre el pijama i amb cara de pena començo a pidolar als veïns dels pisos. Com que és Nadal, i jo l’ànima trista del bloc, tots em volen ajudar. Un em dona una ampolla de cava, l’altre, una de whisky, un altre, una de conyac, l’altre ...

Total divuit ampolles. La meva tia es pensarà que la vull emborratxar per l’herència del poble, un ase i una casa que cau a trossos.

Dalt de tot viu la Leovigilda, que em vol casar amb la seva filla. Al veure’m carregat d’ampolles, crida:

¾     Marianica! Vine noia, que el Ramonet ha portat tot d’ampolles per a aquesta tarda. El convidarem a dinar.

¾     Vindrà també la meva tia Hermenegilda del poble.- dic amb veu suplicant.

¾     No et preocupis. Li posaré una cadira al meu costat. Mentrestant parles amb la Marianica. El pis és meu, no hauràs de pagar lloguer, jo cobro una bona pensió del meu difunt marit i podràs viure com un rajà. Ja sé que la nena no és de primera volada, però és una bona noia i sereu feliços.

D’aquesta forma tan grollera vaig quedar bé amb la meva tia. Em vaig casar amb la Marianica. La Leovigilda va convertir-se amb la meva amant sogra.

Ah! I la tia em va deixar en herència: l’ase vell i la casa, que cau sola.

Miquel Pujol Mur

UNS ROVELLONS

Ben guardats dintre la fresa,

Uns rovellons treuen el nas,

Amagant-se,  esquitllant-se,

Perquè no els puguin trobar

Passen gent eixelebrada.

Tot cridant molt i ni els veu,

Però l’ull del bon boletaire,

Aviat se’ls ha fet seus.

19/09/2018/

VOLTANT PER PÚBOL. ALT EMPORDÀ

Una polla xica,

pica, pellarica,

camatorta i becari-

ca va tenir sis polls

xics, pics, pellarics,

camatorts i becarics

si ...

Salvador Dalí

Les paraules acompanyaven la figura en una pissarra  i ens va agradar recordar-les.

Púbol és molt digne de ser visitat.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

“TOMBE LA NEIGE”

La música sona en el reproductor i el “Tombe la neige” ressona dins el cervell de la Marta. La dona és asseguda a la saleta, té un llibre obert al seu costat. A prop seu el mini equip de música desgrana, en to baix, la música i la veu del “Salvatore Adamo”. Està cansada de llegir, s’aixeca del sofà i corre les cortines del finestral. L’habitació queda en una penombra suau i conciliadora. Torna a asseure’s, repenja l’esquena al respatller i tanca els ulls. Un somrís amable li destensa la cara. No s’escolta cap soroll i només la música envaeix l’estança. Malgrat estar quieta, no dorm, ja que els pensaments volen lliurement als anys de la joventut.

“Tombe la neige” i una estació de tren. Havia acompanyat, després de nombroses discussions amb els pares, al Ramon, el seu promès, que marxava al servei militar. Abans d’aconseguir el permís van haver d’escoltar un sense fi de recomanacions dels pares. Fins i tot, l’àvia Angelina havia ficat cullerada en contra de que baixessin sols a Barcelona. Els perills de la ciutat i sobretot la joventut de tots dos, feia que encara semblés més perillós. A la Marta, quan per fi van poder marxar després de tantes recomanacions i sermons, li semblava que eren una bomba a punt d’explotar. No entenia que els seus instints poguessin ser tan incendiaris. 

Però finalment, i gràcies a la tieta Carme, que viu a la capital i vigilarà la parella, no fos que trenquessin l’olla abans de temps, els ho han permès. Però, ves per on, quan la tieta es prepara per acompanyar-los, l’avisen que venen els de la companyia de la llum. Són un malpensats que cerquen per sorpresa qui fa trampes en els comptadors. No pot acompanyar-los, ja que hi ha molta feina a desfer el munt de cables perquè no se n’adonin i els multin. Com si la companyia elèctrica no guanyes prou diners per acabar d’escanyar a la pobra gent.

La Marta i el Ramon caminen per les andanes buscant el tren que ha de portar el noi a terres estranyes, a fer allò que s’anomena servei militar. La noia malgrat que no coneix el lloc està més serena que ell que sembla ben bé que ha perdut l’oremus. Clar, ella tornarà a casa al vespre i ell començarà una aventura diferent. S’han presentat al sergent que mana el grup. Al veure’ls tan tendres el caporal s’ha recordat de la seva filla i ha permès que el Ramon estigui a part, en companyia de la seva xicota. Són tan innocents i es nota tant que venen d’un poble. A les dotze del matí el cap d’estació els assabenta que el tren s’ha retardat. La causa és que la lentitud dels papers oficials han “traspaperat” la màquina.

El suboficial crida tots els reclutes i els diu:

¾     Si em prometen ser aquí a les sis de la tarda els dono permís. Però, el que falti donaré part immediatament a la policia militar. No es lliurarà amb poc dies de calabós.

¾      

Tots juren que no faran cap mala passada i, en grups, marxen de l’estació. El Ramon està neguitós. Té la Marta al costat però no sap què dir-li. Donar voltes per dins de l’estació el fa frissar. Estar asseguts a la cafeteria, també. Finalment la Marta amb un rampell de sentiments controvertits, mig per compassió i mig per desig, també perquè sap que trobarà molt a faltar el seu xicot, veu un modest hotel davant la porta de l’estació. Tibant-lo de la mà, el  porta fins a la recepció i li fa llogar una habitació.

És la primera vegada que estan junts sense ningú davant, es van a separar, estan nerviosos però ha estat una vetllada amorosa inoblidable. Timidesa, desig, por, ànsia, vergonya, tots els sentiments més enfrontats han esclatat, convertint la tarda de la primera vegada en un deliri que va quedar gravat per sempre en el cervell dels dos.

Va anar just que el Ramon no perdés el tren. Però va tornar en acabar el servei militar per a casar-se amb la noia del seu cor.

Miquel Pujol Mur