dissabte, 22 de setembre del 2018

LA MEVA NENA, LA MEVA BLANCA -I

La Flora cridava i plorava davant aquells dos mossos, que havien acudit prestos a la seva trucada desesperada, quan eren poc més de les vuit del matí.

 La nena, la meva nena, ha desaparegut. M’he l’han robat. Me l’han raptat. La meva Blanca.
 Calmis senyora! Expliqui’ns  que ha passat. -preguntava aquell caporal alt i fornit.
 L’he anat a cridar per esmorzar i portar-la a l’escola i he trobat el llit buit. No era enlloc. Se l’han emportat.
 Quants anys té la nena?
  Acaba de complir vuit anys.
 Ja ha avisat als seus pares?
 Jo soc la seva mare –contesta la Flora una mica picada.
 Perdoni, creia que era l’àvia.

En aquell moment la sergent  Malla, alta i esprimatxada, que ja  havia donat un cop d’ull pel petit pis intervé,
 A veure senyora, hi ha una cosa que no entenc. Si algú s’ha endut la nena, com és que hi ha el llit fet i l’habitació arreglada. No crec que s’hagin entretingut a fer el llit. Aquesta nit a l’habitació de la petita no hi ha dormit ningú.
 No, això no és veritat, no és veritat –respon la dona plorosa.
 Expliqui’ns que va fer ahir al vespre –va demanar el caporal.
  Hi tant. Ahir vam sopar juntes amb la Blanca. Vam mirar una estona la televisió plegades, llavors ella es va anar a rentar les dens em va fer un petó i se’n va anar a dormir.
 I, al matí , vostè l’ha anat a cridar per anar a l’escola –pregunta la sergent- però avui és dissabte i no hi ha escola.
 No ho se...no ho sé... estic atabalada –cridava la dona-  la nena no hi es!

No massa lluny d’allà, la Consol, encara amb bata i sabatilles, es preparava l’esmorzar. Abans es va apropar a aquella nena rossa, de cabells embullats,  que dormia plàcidament sobre el sofà,  embolicada amb una manta vella de llana esgrogueïda . Pobre criatura –pensava la dona- tant petita i desvalguda, amb una mare així... la deixaré dormir una estona més. Ahir estava tan trasbalsada.

Mentre engolia el cafè amb llet amb pa torrat, observava el son plàcid de la petita i pensava en el que va succeir el vespre abans, quan cap a quarts de vuit de la tarda, d’aquell gèlid dia de novembre, va baixar a llençar les escombraries, i la va trobar al replà de sota asseguda a l’esglaó de l’escala, amb la cartera al costat, davant la porta de casa seva,
 Que fas aquí Blanca? On tens la mare?
 No ho sé, encara no ha arribat. Volia entrar a casa, però he perdut les claus. He entrat al portal amb el Pau, però a casa no hi puc entrar .
 On és la mare?
 No ho sé. A aquesta hora ja deu haver sortit de treballar. Sempre arriba abans.
 Així, ja fa molta estona que  estàs aquí.

La nena va fer que si amb el cap. Llavors la Consol es va adonar que estava encongida i tremolant.
 Et trobes bé?
 Tinc molt fred... i gana –va dir entre sanglots.
 Mira, saps que farem , puja a casa i allà esperaràs la mare i et faré alguna cosa per menjar.

La nena feia que no amb el cap, temorosa de que la mare la renyés, però la dona gran, amb fermesa la va agafar pel braç, tot dient-li que no es preocupes, que la mare ho entendria . La petita la va seguir sense oposar resistència, es refiava d’aquella veïna que sempre que la trobava li deia coses boniques.

Mentre la nena descarregava la motxilla i es rentava les mans la dona li va posar un plat de sopa calenta, la seva, a taula. La nena se’l va menjar amb delit. Llavors va fer una truita i li va estendre sobre una llesca de pa amb tomàquet, que la nena va devorar, com també el plàtan posterior. La Consol la va acompanyar també amb el segon plat.

Després la nena, ja reconfortada per l’escalfor i el menjar,  volia tornar a l’escala a esperar la mare, però la dona la va convèncer de passar la nit allà que estaria calentona . Al matí ja l’acompanyaria a casa, segur que a la mare li hauria sortit alguna entrebanc. La nena estava preocupada i nerviosa, no es volia quedar,
 Saps que, li deixaré una nota que ets aquí i no es preocupi, tu estira’t al sofà, t’explicaré un conte i et tranquil·litzaràs, mentre arriba la mare.

Allà calentona , escoltant la dolça veu d’aquella velleta , i abatuda pel cansament del dia es va quedar dormida .

Continuarà....

2 comentaris:

  1. Caram Anna, tot una història molt misteriosa, tinc ganes de saber com acaba...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com era una historia una mica llarga,l'he repartida en tres episodis, si hi ha una mica de misteri,encara que el final potser es una mica previsible.
      Una abraçada M. Roser.

      Elimina