LA NEVERA ÉS BUIDA

El telèfon em sobte, avui és diumenge, i després de una nit de tabola el meu cap sembla un timbal. El maleït trasto ressona un i altre cop. Jo rodolo neguitós damunt el llit, insensible al seu so però frisós per no agafar-lo. Els llençols s’entortolliguen en el meu cos. Desesperat, li llanço el coixí. Però erro en el meu llançament i el llum de la tauleta cau amb un cop sec al terra. El telèfon torna amb el seu ring-ring cridaner i repetitiu. 

Estiro el braç i prenc l’auricular i amb veu emprenyada crido:

¾     Qui!!!

¾     Escolta- diu una veu a l’altre costat de l’auricular.

¾     Escolta!! Vostè creu que estic per escoltar!!!

¾     Ai!. Escolta nen.

¾     Nen! Nen! Que tinc trenta anys, vella bruixa.

¾     Sí, per això et telefono per felicitar-te.

¾     Vostè creu que a un home solitari i sense parella, hi ha cap motiu per felicitar-lo una setmana després de l’aniversari. I qui és vostè?

¾     Ah! No m’has conegut! Ja deia jo! Jo sóc l’Hermenegilda, la germana petita de la teva mare.

¾     Ah! La vella reganyosa del nas corbat.

¾     Sí, l’Hermenegilda, la del poble. Saps que, sóc arribada a la capital, sola, i com tu ets el meu, som els únics parents, he pensat que em podries convidar a dinar. Fa tant de temps que no ens veiem! Veritat que sí, em fa una il·lusió, Ramonet.

Torno a cridar enfurismat:

¾     El Ramonet no hi és. Ja sóc gran. Sóc el Ramon. Sí, així el Ramon. Ho escolta, Gilda?

¾     Ai, Senyor! Quina paciència hem de tenir les tietes solteres amb la família. Sempre tractades d’esquitllada.

¾     Va vingui! - Vaig contestar-li, un xic impressionat per la tristor de la seva veu. Vaig recordar-me que una vegada m’havia donat dues pessetes per comprar una regalèssia.

Obro la nevera. Buida, com les meves butxaques. Giro la vista pels marbres de la cuina. Tot plegat trobo oli, sal i vinagre. També una ampolla de Vichy. Segurament per a les males digestions. Digestions? De quan, no ho recordo pas.

Em poso un jersei per sobre el pijama i amb cara de pena començo a pidolar als veïns dels pisos. Com que és Nadal, i jo l’ànima trista del bloc, tots em volen ajudar. Un em dona una ampolla de cava, l’altre, una de whisky, un altre, una de conyac, l’altre ...

Total divuit ampolles. La meva tia es pensarà que la vull emborratxar per l’herència del poble, un ase i una casa que cau a trossos.

Dalt de tot viu la Leovigilda, que em vol casar amb la seva filla. Al veure’m carregat d’ampolles, crida:

¾     Marianica! Vine noia, que el Ramonet ha portat tot d’ampolles per a aquesta tarda. El convidarem a dinar.

¾     Vindrà també la meva tia Hermenegilda del poble.- dic amb veu suplicant.

¾     No et preocupis. Li posaré una cadira al meu costat. Mentrestant parles amb la Marianica. El pis és meu, no hauràs de pagar lloguer, jo cobro una bona pensió del meu difunt marit i podràs viure com un rajà. Ja sé que la nena no és de primera volada, però és una bona noia i sereu feliços.

D’aquesta forma tan grollera vaig quedar bé amb la meva tia. Em vaig casar amb la Marianica. La Leovigilda va convertir-se amb la meva amant sogra.

Ah! I la tia em va deixar en herència: l’ase vell i la casa, que cau sola.

Miquel Pujol Mur