divendres, 13 de gener del 2017

INVISIBILITAT.


Emparat en aquell racó del bar i embolcallat per les ombres, observo la gent que camina neguitosa pel carrer. 

Assegut a la taula tinc davant meu una tassa de cafè. Oblidat de tothom gaudeixo del món. Sembla ben bé, que una fada bondadosa, sense jo demanar-li, m’hagi fet el regal del do de la invisibilitat. 

La tarda és grisa, les voreres son mullades per una lleu tamborinada d’estiu. Sempre resta un petit bassiol que en ser trepitjat esquitxa i sorprèn al vianant. 

Entra una dona, ni jove ni gran, s’apropa al cambrer i demana pel Joan. Aquest amable li contesta que ignora de quina persona es tracta. Ella insisteix com si d’aquest encontre depenguis la seva vida. 

Quasi mitja hora desprès entre un home, tampoc jove, tampoc gran. La dona s’aixeca de la taula on romania frissosa després de les repetides respostes negatives del cambrer.  

Li ofereix els seus llavis. Es fan un petó apassionat ple d’amor i de desig, mentre s’abracen fortament. Ella girant-se, agafa l’anorac del respatller de la cadira. Aleshores agafats del bracet i ben junts marxen sota la salvaguarda protecció del paraigües. Torna a ploure al carrer. 

Una parella? Una aventura? Qui ho pot saber? No desitjo esbrinar-ho. Al carrer l’aigua corre rabiosa per les voreres vers els embornals. Resto en l’ombra, com si de veritat tingués el do concedit per una fada madrina. El do que em facilita el veure i no ser vist.  

Sense tenir cap dubte de les meves pròpies cuites i divertit de les alienes, frueixo del do no merescut de la invisibilitat en les ombres fosques del racó amagat del bar. 

Amagat dins les fosques ombres
m’adono dels problemes aliens
mentre amb cura protegeixo, les
dubtes dels meus propis sentiments.

 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 12 de gener del 2017

BLANC I NEGRE



Blanc i negre, dos colors oposats, o més bé el no color.  Quin contrast, quina harmonia de contraris . Una  combinació perfecte que trobem saviament representada entre aquests dos penjadors,  talment sembla que floten a l'espai.

L’obra més valuosa  de la jove artista  de moda, de la qual tothom parla a la ciutat. L’escultura més important i controvertida,  que s’exposa en aquesta sala d’art.

Feia dies que sentia a parlar d’aquesta obra, ara per fi la tinc al davant  i la puc contemplar tranquil·lament. Estic fascinada amb aquesta escultura. Quina línia més estilitzada, quina originalitat. Uns elements tan senzills com aquests... dos penjadors, un de blanc i un de negre, enllaçats ; i quines formes tant suaus, triangulars, d’extrems arrodonits. Quin material més modern l’emprat en aquesta figura, que  permet un modelat tan perfecte, quina combinació més artística  que a més es barreja perfectament amb el filferro que forma el semicercle de l’anella de penjar de cadascun. 

Una obra espectacular, senzilla, però moderna alhora. El blanc i el negre. Dos  colors que s’oposen i és complementen,  igual com el dia i la nit; el fred i la calor,  l’estiu i l’hivern... i així molts d'altres.

Creieu-me, si en teniu ocasió, no us la deixeu perdre aquesta impressionant obra d'art, la més important de la temporada.


22/05/2016/


dimarts, 10 de gener del 2017

UNA NOVA TERRA I UNES NOVES COSTUMS.


L’Igor és un noi adoptat per una família catalana. Els pares adoptius són una parella de certa edat. Vista la impossibilitat de tenir fills propis han seguit el difícil camí de fer-se pares, mitjançant portar un nen d’un altre país.  

Després de fer molt passos, finalment han adoptat un nen de sis anys provinent d’un país de la antiga Unió Soviètica. El nen és fill d’una família que ha preferit donar-lo en adopció perquè ja eren nou germans. Van preferir entregar-lo a que passes fam tots junts. A més de l’Igor també han seguit el camí de la donació quatre germans més a causa de la impossibilitat de poder sobreviure dignament a la seva pàtria. Amb els pares només van quedar els més grans. Ja eren massa grans per ser adoptats i, tots, ja eren prou forts i crescuts per ajudar a treballar en les  diverses  tasques per sobreviure.  

Malgrat ésser de ètnia blanca, el nen, té uns lleugers trets asiàtics. L’Igor està aprenent l’idioma i ha començat  anar a col·legi. Li costa posar-se al dia ja que estranya les costums, la llengua i les costums del nou país. Però a poc a poc va realitzant avanços i s’integra més a l’escola i als nous companys. 

La nova mare el mima en demesia. Vol fer-li oblidar les seves terres i la seva gent,  fins i tot, a la família. El pare, el tracte més normalment i  sempre esta molt enfeinat. Les despeses d’adopció han estat oneroses i han fet trontollar l’economia domèstica.  

Malgrat tot són arribades les festes nadalenques. Els carrers s’omplen de persones amb molta presa per comprar el regals per les persones estimades o per complir un compromís que s’arrossega any rere any. 

Les joguines omplen els aparadors. Les avingudes i tots els carrers són ornats de garlandes, estrelles i mil llums de resplendents colors, que a pesar del fred animen  a voltar.  

L’Igor ha vist estupefacte la caravana del Mags d’Orient. Amb tot aquell luxe i pompositat que comporta la presència de les divines majestats. Ha recollit caramels llençats a dojo pels servidors i les propis Mags. També ha rebut més d’una empenta d’altres nens que com si patissin fam i els dolços fossin la seva única menjada es donen empentes a dojo.  

Ah! I a quedat ensordit per les trompetes i tambors que amb música estrident han desfilat pel passeig principal. Amb els ulls esbatanats ha  contemplat tot aquell desori, tan diferent a la vida del seu poble perdut en les estepes caucàsiques. 

Ara, ja a la nit, s’ha anat a dormir abraçat al camió teledirigit que li han entregat aquell matí, segons li diuen deixat pels Mags. Com aquella joguina li era desconeguda i molt diferent al que havia rebut mai no la perdut de vista. 

No havia tampoc menjat mai tants dolços ni tantes coses bones. Una nova vida s’obre davant seu. La mare i l’àvia estan radiants d’alegria al veure els freqüents gests de sorpresa del nen. Només el pare li diu: Aprofita’t que no sempre tot és igual a la vida.  

Un senyor gran que li han presentat com l’avi remuga un xic dient: “No tot són flors i violes en aquest món. I continua amb una tirallonga de paraules explicant: “Quan jo era un nen com tu ...”. Però la família li retreia dient: “Avi, si es plau. No veu la carona feliç de la criatura, quines coses d’explicar-li. Deixi’l que en gaudeixi, no veu que és petit”.   

L’Igor ja és al llit, els joguets l’envolten i és ben abraçat al comanament del seu camió. Fa una mirada al sostre i com una petita oració diu. 

Senyor! Feu que els meus germans i els meus pares tinguin almenys una mica del que jo tinc. 

Poc després clou els ulls i s’adorm. En el seu somni es veu com un explorador que travessa terrenys nevats del seu país conduint un camió ple de regals pel seus familiars.
 

Pau en la terra als homes i dones de bona voluntat!    

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 9 de gener del 2017

EL MONSTRE DEL MIRALL



Mama per la nit, deixa la porta de la teva habitació oberta, li demano morta de por, i la de la meva també-
Penso que si de nit surt el monstre d’aquell mirall -tarat, motiu pel que es distorsionen les imatges- al veure l’habitació oberta dels meus pares, que queda davant la meva, el monstre no s’atrevirà a fer-me res. És que sóc petita, encara no tinc set anys..

La mare ja fa dos hores que ha marxat  -nosaltres vivim a un poblet al costat de Barcelona-

Ella pobra, també pateix al deixar-me sola,- estic malalta al llit i no puc acompanyar-la -, però ha d'anar a portar la feina que cus al sastre de Barcelona.

Avui quan torni, segur que em portarà un pastisset  de la pastisseria “El Cisne” del carrer Pelai  Diu que La Colmena i El Cisne són de les millors pastisseres a Barcelona.

S’ha fet fosc. He encès la llum, estic sola, engoixada, la bombeta bella i gastada parpadeja Serà el monstre del mirall? jo no trec els ulls de la porta de l’habitació, ara tancada.

He cridat ,mama... mama..., he mossegat i esquinçat el llençol; però la mama no arriba.

La veïna que viu a l’altra banda del carrer, a vegades, quan li demana la mare, ve a treure el cap per la finestra a veure’m, però avui no ha vingut, no m’ha sentit cridar.

Ploro, crido, la llum s’apaga i s’encén, passa l’estona em desespero.
Estic tan cansada, ja ni ploro ni crido, no em serveix de res.

Sento obrir la porta, ja ha arribat la mama amb el pastisset!.
M’abraça. Ja no et tornaré a deixar mai més sola, he trobat un sastre aquí al poble que em donarà feina.

L’abraço fort i l’omplo de petons enllagrimats.
Però no sé per què no li dic per què tinc tanta por?

La mateixa por no m’ho deixa dir.

Berga, Abril de 2016
Mercè López Gasulla

divendres, 6 de gener del 2017

PARAULES, MOLTES PARAULES, POTSER MASSA PARAULES.

PAPALLONES.

Papallones de múltiples colors volen davant del meu pensament. 

Unes són guarnides de blanques ales, altres de negres, també n’hi ha de brillants colors ataronjats i moltes de multicolors.  

Molts i molts colors irisats que voleien en un prat de primavera. La fina pols matisa els bonics èlitres de gran proporcions. 

Com la bellesa humana al ser toquejades i maltractades perden les seves virtuts. Quanta formosor ens mostra la vida sorgint d’un míser cuc. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 5 de gener del 2017

AQUEST MAR D'HIVERN


Avui he passat el dia a ran de mar, feia temps que no  m’havia apropat a veure el mar a ple hivern. Aquest  mar de  blaus i grisos... el  color que li dona la llum tamisada per un sol  baix.  Els records de la meva joventut han aflorat a frec de pell. Aquells dies que passava a casa els avis que vivien en aquest poblet, llavors de pescadors,  d’això fa una pila d’anys.

Sempre m’ha agradat el mar d’hivern, encara que per allà als anys de  joventut el vaig canviar pel mar d’estiu. Llavors gaudia de la platja, de la  calor, del color blau intens del mar, de la salabror de l’aigua, dels banys refrescants, de les jugades amb els companys. M’agradava el sol  que colrava la pell. Donava molta importància a la moda, volia lluir aquell color saludable, la pell colrada i ser l’enveja dels amics que s’havien quedat a la ciutat. Les vetllades de festa, o les nits de gresca, m’omplien de vida,  res a veure amb les disbauxes del jovent d’ara.  La casa  dels avis quines vivències, quins records més entranyables. Era prop d’aquí, al carrer del darrera.  Ells ja no hi són, ni tampoc la petita caseta i l’hortet amb flors al costat. Avui tot son blocs d’apartaments, iguals, alts i lletjos.

Ara a la tardor de la vida, en que es fa agradable la calma i la tranquil·litat  he rememorat aquells dies entranyables d’hivern prop del mar; m’he vist amb l’àvia a la platja esperant les barques i a l’avi quan tornava amb la pesca.  Tenia necessitat de contemplar una vegada més aquest mar d’hivern. Respirar l’aire humit i fresc colpint a les galtes. Contemplar la imatge de l’aigua tranquil·la calmada que s’endinsa en les emocions i els sentiments que bategen al meu interior. Aquest  gris i aquest blau, que barregen mar i cel i es tornen translúcids,  com si el blanc domines sobre el blau. Semblen els colors de l’ànima , menys brillants, més modestos, més tranquils i assossegats que traspuen una mena de  pau i serenor.

En aquests mesos en que els dies són tant curts i les nits molt llargues, entre el brogit de les llums i les festes, necessitava aquesta calma i relaxació, almenys un parell de dies,  descansar aquí davant aquest mar d’hivern.

 Ara hem passat el solstici i ja ha entrat un nou any;  el dia poc a poc comença a allargar-se de nou, potser també el meu estat d’ànim es recuperarà. Seguirem el ritme que marca la vida,  que tot recomença de nou, això vol dir que estem vius i el nostre esperit segueix els cicles vitals en que estem immersos, amb els que ens toca viure, després de trasbalsos i neguits quotidians. Tornem a aixecar-nos per seguir endavant amb aquest regal esplèndid que és la vida.

Amb totes les trifulgues i mancances de l’edat, tornem a revifar i tornem a gaudir, mentre esperem els nous dies, saludem aquest mar d’hivern que evoca els colors de l’ànima.

02/01/2017/



dimarts, 3 de gener del 2017

PARAULES, MOLTES PARAULES, POTSER MASSA PARAULES.

VIOLES


La vida dels humans hauria de ser com una humil flor. 

Sorgeix d’un minúscul boto. Aleshores com poncella delerosa cerca pel món mostrant els seus bonics colors. 

Fructifica, madura i lliura al món noves vides. Després sola lentament fineix. 

El seu record en el pensament hauria de ser com l’aroma d’un perfum que ningú hagués mai d’oblidar. 

Miquel Pujol Mur.