L’Igor és un noi
adoptat per una família catalana. Els pares adoptius són una parella de certa
edat. Vista la impossibilitat de tenir fills propis han seguit el difícil camí
de fer-se pares, mitjançant portar un nen d’un altre país.
Després de fer
molt passos, finalment han adoptat un nen de sis anys provinent d’un país de la
antiga Unió Soviètica. El nen és fill d’una família que ha preferit donar-lo en
adopció perquè ja eren nou germans. Van preferir entregar-lo a que passes fam tots
junts. A més de l’Igor també han seguit el camí de la donació quatre germans
més a causa de la impossibilitat de poder sobreviure dignament a la seva pàtria.
Amb els pares només van quedar els més grans. Ja eren massa grans per ser
adoptats i, tots, ja eren prou forts i crescuts per ajudar a treballar en
les diverses tasques per sobreviure.
Malgrat ésser de
ètnia blanca, el nen, té uns lleugers trets asiàtics. L’Igor està aprenent
l’idioma i ha començat anar a col·legi.
Li costa posar-se al dia ja que estranya les costums, la llengua i les costums
del nou país. Però a poc a poc va realitzant avanços i s’integra més a l’escola
i als nous companys.
La nova mare el
mima en demesia. Vol fer-li oblidar les seves terres i la seva gent, fins i tot, a la família. El pare, el tracte
més normalment i sempre esta molt
enfeinat. Les despeses d’adopció han estat oneroses i han fet trontollar
l’economia domèstica.
Malgrat tot són
arribades les festes nadalenques. Els carrers s’omplen de persones amb molta
presa per comprar el regals per les persones estimades o per complir un
compromís que s’arrossega any rere any.
Les joguines
omplen els aparadors. Les avingudes i tots els carrers són ornats de garlandes,
estrelles i mil llums de resplendents colors, que a pesar del fred animen a voltar.
L’Igor ha vist
estupefacte la caravana del Mags d’Orient. Amb tot aquell luxe i pompositat que
comporta la presència de les divines majestats. Ha recollit caramels llençats a
dojo pels servidors i les propis Mags. També ha rebut més d’una empenta
d’altres nens que com si patissin fam i els dolços fossin la seva única menjada
es donen empentes a dojo.
Ah! I a quedat
ensordit per les trompetes i tambors que amb música estrident han desfilat pel
passeig principal. Amb els ulls esbatanats ha
contemplat tot aquell desori, tan diferent a la vida del seu poble
perdut en les estepes caucàsiques.
Ara, ja a la
nit, s’ha anat a dormir abraçat al camió teledirigit que li han entregat aquell
matí, segons li diuen deixat pels Mags. Com aquella joguina li era desconeguda
i molt diferent al que havia rebut mai no la perdut de vista.
No havia tampoc
menjat mai tants dolços ni tantes coses bones. Una nova vida s’obre davant seu.
La mare i l’àvia estan radiants d’alegria al veure els freqüents gests de
sorpresa del nen. Només el pare li diu: Aprofita’t
que no sempre tot és igual a la vida.
Un senyor gran
que li han presentat com l’avi remuga un xic dient: “No tot són flors i violes en aquest món. I continua amb una tirallonga
de paraules explicant: “Quan jo era un
nen com tu ...”. Però la família li retreia dient: “Avi, si es plau. No veu la carona feliç de la criatura, quines coses
d’explicar-li. Deixi’l que en gaudeixi, no veu que és petit”.
L’Igor ja és al
llit, els joguets l’envolten i és ben abraçat al comanament del seu camió. Fa
una mirada al sostre i com una petita oració diu.
Senyor! Feu que
els meus germans i els meus pares tinguin almenys una mica del que jo tinc.
Poc després clou
els ulls i s’adorm. En el seu somni es veu com un explorador que travessa terrenys
nevats del seu país conduint un camió ple de regals pel seus familiars.
Pau en la terra als homes i
dones de bona voluntat!
Miquel Pujol
Mur.
