DIADA DE CATALUNYA 2015.

Avui és un dia gran pel nostre país es celebra “LA DIADA DE CATALUNYA”. Cansat des de temps de col·legial a escoltar lloar a Don Pelayo, Rei d’Astúries, com a primer  lluitador per la Reconquesta, vull trencar una llança, pacifica, en nom d’un altre personatge, també la llegenda està implicada, que va lluitar per aconseguir la llibertat de la nostre terra: Otger Catalon o Cataló.  

El primer cop que apareix la llegenda és en l'obra del cavaller mossèn Pere Tomic Histories e conquestes dels Reys de Aragó e Comtes de Barcelona, escrita el 1438 i impresa el 1495. Pere Tomic o Tomich (Bagà, s. XV – abans de 1481) va ser un cavaller i historiador català, autor d'«Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona» i castlà del castell d'Aristot (1446-1447).  

Segons algunes llegendes del passat, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom. En tot cas, les referències escrites més antigues sobre aquest personatge que han perdurat en català són del segle XV, molt posteriors a l'època en la qual se suposa que va viure (segle VIII), i deu bona part de l'aparició i del foment de la seva memòria a l'ideari catalanista conreat en l'obra dels autors de la Renaixença catalana, especialment Víctor Balaguer, Antoni Ferrer i Codina i Jacint Verdaguer. 

La llegenda: Segons la llegenda, Otger Cataló va sobreviure a l'escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers cristians havien mort. Només ell va sobreviure, malferit i amagat a les muntanyes del Pirineu. 

Sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, fou atès per l'afecte del seu gos llebrer, el qual diàriament li llepava les ferides. Otger, a poc a poc, s'anà recuperant. S'alimentava de fruites silvestres i de la llet d'una ovella. En la mesura en què se li anaven guarint les ferides, Otger Cataló es dedicà a preparar les armes amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia l'escut i esmolava la daga. 

Passat el temps, fou arribat el dia en què Otger va considerar que ja havia recuperat tot el vigor. Llavors, va agafar la banya de caça i la va fer ressonar profundament i prolongada, de tal manera que la seva ronca crida volà per valls i muntanyes estenent-se per tot el país. Així convocà els seus homes, els cristians fidels a la terra, a la lluita. 

El gos llebrer, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable cursa fins que va trobar el primer home i li va fer entendre amb els seus somics que volia que el seguís. L'home, tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d'Otger Cataló, el qual li va donar el missatge que comuniqués als senyors de la terra que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia als personatges principals del territori perquè agafessin les armes que tinguessin a l'abast. 

Així, de nou llocs diferents, van venir amb les seves hosts els més aguerrits barons de la terra amb el deler de reconquerir els territoris. Aquests nou cavallers foren: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d'Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós, Bernat d'Anglesola, Guerau d'Alemany i Hug de Mataplana, coneguts com els Nou Barons de la Fama o els Nou Cavallers de la Terra. 

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vists néixer fins a alliberar-la del poder sarraí. Els nou cavallers ajuntaren les espases, jurant davant l'altar de la marededéu negra,  Marededéu de Mogrony, que complirien amb lleialtat la seva paraula. 

Els cavallers, amb Otger, van partir cap al combat, cadascú cap a un lloc diferent, i van assolir les victòries més rotundes. L'únic que va tornar a quedar ferit fou Otger Cataló, durant la batalla per reconquerir Roses, l'any 735, però aquesta vegada com a triomfador.  

El 2012, es va inaugurar, a Gombrèn, el centre d'interpretació Montgrony Any 0, on s'explica la llegenda.  

Altres dades llegides diuen que va ser un enviat del rei franc  Carles Martell. 

No conec la realitat de la història ni les bases damunt el que és sosté la llegenda però és bona de llegir. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

CURSET D’ESCRIPTURA.

L’habitació, de portes closes, està al fons de l’il·luminat passadís. En haver-les travessat, és deixa sentir en l’aire el flaire de pintures mortes.  

La llum, llueix, després d’ultrapassar els grans vidres del finestral, malgrat les cortines minoren la claror. Avui, un dia de primavera, ja anuncia la immediatesa de l’estiu i fa sentir a la nostra carn l’escalfor de l’astre rei. 

L’aire, calent, fa pesat el respirar i la xafogor ambiental en pocs moments ens amara la pell de suor. Alguna ànima caritativa, i ben pensada, obre les corredisses portes per deixar que l’aire refresqui l’abans tancat habitacle i al mateix temps faci fugisser l’aroma pictòric. 

Muntem ràpidament les taules enmig de l’ample espai. Blanques de sobre i fosques de sota. Llisquen suaument damunt el brillant enrajolat sense un retruny, sense cap protesta, pel forçat traspàs. La gran taula, així formada en un instant, descansa plena de les nostres il·lusions. 

Poc a poc traslladem les cadires, que com fidels soldats en formació militar, resten respectuoses al voltant de les parets. Posem una al costat de l’altra i aleshores elles obedients, esperen amb paciència el nostre beneplàcit d’asseure’ns.   

Acabada l’escenografia un somriure gratificant recorre els nostres rostres ja àvids i alegres per escoltar: noves frases, noves propostes i nous pensaments per complir el ritus de l’escriure.  

Salutacions amables i satisfetes per retrobar-nos un nou dia per així poder seguir la nostra particular dèria de dissabte. Instants després el silenci torna a omplir l’espai i tothom escolta atentament les frases escrites del company/a.  

Poc després, en acabar, rebem en silenci una nova idea i llavors els circuits del pensament, en aquell racó de la vida i les circumstancies viscudes, allà on l’experiència acull tots el esdeveniments del passat una nova figura es creada dins l’intel·lecte. Ràpidament, sense treva ni pausa, els papers cruixen premuts per mans que com llançadores d’un quimèric teler volen teixir, mitjançant la tinta, una tela de fi organdí com expressió d’existència.  

Classe d’escriptura de dissabte al matí, suma d’actituds vitals i de mobles, que suporten la il·lusió de transmetre vida per mitjà de paraules que formen frases.  

Miquel Pujol Mur.

QUERALT ES VESTEIX DE GALA

Un any més Queralt està de festa, avui és el dia de la gala de Queralt. Multitud de berguedans i forans s’apleguen en aquest lloc màgic per celebrar i rendir homenatge a la Patrona de Berga i comarca. Ja des fa una setmana hi ha hagut actes culturals i religiosos per preparar la diada. La novena, iniciada abans, música, sardanes , l’ofici amb els cant de l’Orfeó Berguedà, que culminen amb el cant de l’Himne de la Coronació, vol de parapents ; tothom gaudint d’aquest dia, del lloc  i de la festa que conclourà a les 6 de la tarda  amb el final de la novena .  

Aquest any, però  hi ha un afegit especial, ja que se celebra l’inici del any del centenari de la Coronació canònica de la Verge de Queralt, (1916-2016) recordant aquella data  de 1916 de la Coronació de la Mare de Déu, on,  entre moltes altes personalitats hi va assistir una infanta del país veí.  L’inici de l’any del centenari és va iniciar dissabte passat , dia 5 de setembre, on entre diferents actes hi va haver una encesa  de 8000 espelmes formant el logotip  del centenari.

Si de manera esplendorosa i festiva es van celebrar els 25, 50 i 75 anys del esdeveniment, arribar al cent,  no podia deixar als berguedans sense  organitzar  un  centenari especial . Berga sencera, Entitats religioses, cíviques, lúdiques, culturals esportives, etc... s’han preparat i organitzat actes diversos al llarg d’aquest 12 mesos que tenim per endavant.  Els actes centrals del centenari, seran, entre el 27 d’agost i el 8 de setembre del 2016.    Dies en que la Verge, baixa del seu tron de Queralt  i visita Berga,  també diferents entitats religioses i els  pobles de la rodalia, abans de tornar a pujar al seu cim, el dia 8 de setembre, per celebrar allà la apoteosi final de la commemoració. Un dels actes destacat d’aquests dies serà la celebració de la Patum, que només en contades ocasions es fa fora de les dates tradicionals del Corpus.

Acabarem aquest post, amb una estrofa del himne de la Coronació de la mare de Déu de Queralt, el tros amb que comença i acaba, i que diu així,

Verge del Cims, Regina de Serra,
Mare de Déu, Estel del Berguedà,
Pregueu al cel pels homes de la terra,
Vetlleu tot temps pel poble català.

 08/08/2015/

 

GAUDIR

Estranya paraula gaudir, al mateix temps també significa fruir. Fruir del anys, del moments, o simplement d’aquells breus instants on un somriure o una rialla distén els llavis gaudint del segons vitals. 

El mar és davant dels meus ulls. molt a prop meu, un mar d’aigües clares i pausades i a la llunyania, el mar blau fosc de les aigües fondes. Les onades trenquen rítmicament amb les pedres de la costa deixant al meus peus l’escuma blanca de l’incessant vaivé. La seva olor salobre impregna els meus sentits olfactius i el meu respirar s’alleujà. 

El meu cos estirat, damunt d’una tovallola que amorteix la duresa de les roques, rep el sol del dia. A primera hora només és com una carícia que endolceix els pensaments. Després aquest mateix astre, aixecant-se en el també blau cel, percudeix fortament la meva pell. Finalment lassat el meu cos per la seva força m’alço, i marxo terra endins en recerca d’una ombra protectora. 

Els meus ulls encegats pel senyor del cel, malgrat les fosques ulleres, després d’una breu ullada troben el racó desitjat. Lluny de tots i proper a tothom al mateix temps. Escolto les alegres paraules dels nens, que  vigilats pels grans, juguen a la minsa platja malgrat les pedres que tamisen el terra. Però fujo sentir les respostes dels seus pares, quan amb veus fortes, airades o cridaneres els reganyen. 

Gaudir del mar, gaudir de les vacances. Lluny del dia a dia, sempre monòton, sempre igual, que martelleja els pensaments fins a unificar les idees de tots. Viure amb poca informació, de les notícies sempre cruels, d’aquest nostre món on la pau sembla impossible. Sense saber-ne gaire, nomès vivint els moments agredolços dels nostres sentits. La guerra, els diners, de tot se’n parla, menys de la pau. Pressions dels grups de la dreta, pressions dels de l’esquerra, pressions dels de centre. Tantes pressions que, finalment cauen com gerros d’aigua freda damunt les espatlles, sempre sofertes, sempre callades, de la gent del poble. Més impostos, més retallades, menys treball i el poc que hi ha, menys pagat. Per tant en acabar la llei aritmètica de sumes i restes els resultats finals són la reducció dels recursos per viure de la gent senzilla. 

Miro les onades que venen i van per damunt de l’aigua, xoquen en les roques i deixen rere seu l’escuma blanca. Els meus pensaments com en una dansa al·legòrica segueixen el ritme de les onades. Observo en la meva imaginació un nen que s’endinsa mar a dintre fins l’infinit. El jove que el segueix camina fins a perdre´s  en el blau del mar. Després és un home de mitja edat, ple de cabòries sobre el món, braceja fins amagar-se en les onades. Tots han estat una part de la pròpia vida, la de l’home que observa el mar, i el cel assegut rere unes roques a la platja pedregosa. 

La infantesa, la joventut, la maduresa s’han perdut durant el pas dels anys. Què queda ara, solament la vellesa, el dolor dels ossos desgastats, la penúria d’uns muscles cansats...   

Tot seguit miro davant meu, veig el blau del mar, fosc de lluny, transparent d’a prop. Aleshores escolto les veus dels infants, sento el xerric de les gavines, veig un vaixell carregat de persones que alegrament marxen buscant nous horitzons i noves terres on conèixer noves vivències.  

El cor batega fortament i el sol llueix, també fortament, en el blau del cel. Doncs no hi ha dubte: s’ha de viurà i gaudir d’aquest lúcid moment actual.

Demà, sempre demà. Demà serà un nou dia i unes noves circumstancies i cercarem aquell nou impuls per caminar una jornada més. 

Gaudir tant en el mar com en la terra. El fruir d’un mateix i el seu moment no és cap disbarat ni disbauxa.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

BERGA VOLAR.

 

Els nans nous estan en la lleixa del museu de la Patum, posats l’un al costat de l’altre sense moure’s, com és habitual una vegada acabada la gran festa patumaire. Però aquest vespre hi ha alguna cosa que no va bé perquè es belluguen intranquils asseguts a la incòmode fusta. 

Tot d’una, l’enterramorts, amb la seva gorra posada una mica de gairell, fa un moviment, cosa estranya en un cap gros de cartó pedra i mirant-se al jove li diu.

¾    Escolta, em comencen a fer mal tots el ossos, no sé si deu ser l’edat que em dona molèsties o potser que després de tanta gatzara els dies passats, va ser divertit no creus, ara aquesta immobilitat i aquest estar-se quiet com una mòmia m’avorreix de mala manera. A tu et passa el mateix.

¾    Home, mira la meva cara sempre serà més jove que la teva però la nostra edat es similar. Això sí, et dono la raó, és molt trist. Sempre palplantat i sense bellugar-se. Amb el que a mi m’agrada ballar.

¾    Ep homes, que les dones també volem opinar.- parla la vella no volent quedar al marge de les decisions dels homes. - Serè vella de cara però els meus ossos demanen moviment i gresca. No ho sabeu, malgrat tot, ho havíeu de saber. Fa tants anys que anem junts i encara no us assabentat, allò que a mi m’agrada és aixecar la cama i dansar com una boixa. Tu que dius nena?

¾    Oi! A mi també m’agrada i agafar del bracet a un home i voltar i voltar fins que el cap se’m mareja. Malgrat em caieu bé, sempre sou el mateixos, jo en voldria conèixer de nous. Som a temps moderns i la gent es diverteix de moltes formes i jo tancada sempre amb vosaltres. No sabeu el que m’agradaria trobar un flamenc capità amb un gros bigoti i que em fes pessigolles a la galta amb els seus arrissats pèls. A més vaig veure una faldilla curteta que m’aniria de perles per mostrar les meves cames.

¾    Caram, caram!- Digué l’enterramorts. - Tant temps junts i no  se’m va ocorre mai. Sempre us tenia per nyonyes.

¾    Senyor enterramorts, tampoc hi ha per tant que ara les dones voten. i es van de viatge.

¾    Be, bé, ja callo. Segurament tens tota la raó i jo sóc en vell carrossa. Parlem d’ara! I si tots quatre ens marxem una estona i ens ho passem bé pel carrers de la nostra ciutat.

¾    No ens coneixeran?- pregunta la vella. - Mira que els nostres caps criden l’atenció i serem reconeguts, perseguits i darem peu a moltes  xafarderies.

¾    A aquestes hores de la nit? -Contesta el jove- Si la majoria van pets i els altres gats. Ningú en farà gaire cas de quatre disfressats.  

Dit i fet, tots quatre ben alegres van escapar aprofitant-se que el cadenat tancava malament i vinga a recórrer carrers, places i sobretot bars de la nostra ciutat. Cap noctàmbul ha aixecat la veu en senyal de protesta, dintre de tot uns clients que paguen bé i consumeixen ràpid a altes hores i no fan tabola, quan tothom està cansat no criden gaire l’atenció.

En sortir del darrer bar l’enterramorts resta immòbil a la vorera observant fixament un cartell pegat a la paret. Girant-se als companys els hi diu:

¾    Nois i si fem això.

Tots tres cap grossos van girar-se buscant de què parla i diuen quasi a cor.

¾    Què?

¾    Volar, no ho llegiu. Volar en parapent.

¾    Ui, quina por! - respongué la noia jove.- Volar, os pedrer.

¾    Si volar com ocells- afirma alegroi el jove.

¾    Uf!! Us han pujat les cerveses al cap. Caps enormes però buits, amb poques idees. D’acord.- afirma la vella. 

Tant el jove com la mossa van deixar un anar un “Bueno”, que no és correcte lingüísticament però molt utilitzat a nivell de carrer.  Com aquest relat és un conte en un moment s’han apoderat d’uns estris per volar i salten des de Queralt. Total una carrereta, una mica d’aire, les ales esteses i a planejar per el cel fosc de la nit. La noia va exclamar algun que altre esgarip al trobar-se amb un mussol tastaolletes que vol saber que és allò que vola. Lliures per una vegada, sols en la nit i sentint l’aire en la cara. Sense ningú que els fa dansar al so que toca ni gent donant-hi empentes.   

Al matí, a l’obrir el museu de la Patum l’encarregat queda sorprès a l’adonar-se que els nans nous han canviat de posició, tots somriuen amb el llavis distesos i a més portem més d’un bony i tenen ratllades a la seva fisonomia. L’home mira la lleixa per veure si era trencada. No ho era i finalment ha cridat a la policia. Aquests han mirat el cadenat, la porta i han demanat ajuda als mossos d’esquadra per regirar-ho i veure si hi ha empremtes digitals.  

Però finalment han quedat convençuts de que més valia deixar-ho estar, com una gràcia de la Patum, posen els nans novament en la seva posició acostumada. El que no han vist és com el jove pica l’ullet a la noia asseguda al seu costat. Ni que l’enterramorts dona dissimuladament un petit copet a rere la vella. 

Ai, quins misteris que té la Patum.

Miquel Pujol Mur.

LA FOTOGRAFIA-III-

A la nit la Roser no podia  dormir pensant en el que li havia explicar el seu fill. I si fos ella? tant de temps buscant-la per tot arreu i potser la tenia a tocar de casa. Donar voltes a aquest assumpte la tenia desvetllada. Recordava la seva mare, fa uns quants anys, quan estava a punt de morir li va revelar aquell gran secret , que l’havia corsecat tota la vida. Com li va dir que ella no era filla seva, que la havien  adoptat recent nascuda . La seva mare biològica era una noia soltera, que no  podia fer-se’n  càrrec i que la va donar en adopció. Ella, però l’havia considerat sempre filla seva. Com després de morir la seva mare adoptiva havia intentat trobar la veritable i no ho havia aconseguit. Només sabia que es deia Adelina i que havia marxat a França o a Suïssa i que ella havia nascut a una clínica de Mataró . Havien fet moltes diligencies, amb el marit,  sense resultat, ella no perdia l’esperança de trobar-la algun dia. Aquella dona del retrato que s’assemblava tant a ella... i  si no fos casualitat... i si li haguessin sostret la nena al néixer, sense saber-ho... i si fos ella?

Va estar-hi donant voltes uns quants  dies, nits sense dormir pensant-hi, fins que es va decidir anar-la a veure. Ella i el Gerard es van presentar a la Residència per visitar l’Adelaida, que va restar tota sorpresa per la visita, encara que molt contenta.

Van parlar força estona, van mirar les fotografies i si... aquella noia tenia molta retirada amb ella quant era jove. El Gerard va trobar un vell amic,  i van sortir al jardí a veure les granotes. Llavors la Roser, va decantar la conversa sobre la filla que havia mort. Va preguntar a l’Adelaida, pel lloc on havia nascut la seva filla i la data, si se’n recordava.

¾   Va néixer a l’hospital de Mataró, el 5 de juliol de 1968, ho recordo tant bé.
¾   Aquest és el dia i el lloc on vaig néixer jo. Potser vau coincidir amb la meva mare, jo soc adoptada i de la mare biològica només ser que es deia Adelina Garcia.
¾   Què? –diu la dona al sentir aquell nom -  Adelina és el nom que em deien a l’hospital. Els vaig dir un parell de vegades que em deia Adelaida, van dir-me que ja ho canviarien, llavors amb la tragèdia no hi vaig pensar més. A França vaig agafar el cognom del marit.

La dona anava explicant coses sobre la seva vida, la Roser estva tota trasbalsada, finalment la va tallar,

¾   Adelaida, no et dones compte del que passa. La nena no va morir... te la van prendre i la van donar en adopció.
¾   Que dius, que no t’entenc?
¾   Aquella nena no va morir, la va criar una altre família. Aquella nena soc jo.

A la  dona li va costar d’entendre el que li deia la Roser, no se’n sabia avenir que aquella dona que tenia el davant fos la seva petita, la que tants anys havia plorat ...  i llavors aquell noiet tant eixerit seria el seu nét.   

Han passat dos anys,  l’Adelaida no ha volgut deixar la Residència, on sempre s’ha trobat  molt bé, però  cada diumenge el passa a casa de la filla, el gendre  i el nét, on estan per ella. El Gerard està encantat de tenir una àvia, amb qui mantenen llargues xerrades. Algun dia la porten d’excursió i altres d’entre setmana també la van a visitar. L’Adelaida ha deixat de ser una dona solitària i trista, ara és alegre i xerra amb les companyes. Ara té una família que l’estima i a qui estimar.

21/04/2015/

 

AQUELLS MOMENTS TAN DOLOROSOS.

La mirem en silenci, estesa damunt els blancs llençols. La seva pàl·lida cara llueix trista. Tot el que ens envolta també és trist, inclús nosaltres, dins la blanca habitació. El rictus dels seus torçats llavis són una ganyota a la por i a la ignorància, de qui no recorda ni sap on està. 

Maleit viratge! Maleïda velocitat! Maleits alcohol i drogues! Són els causants que la dolça filla de la nostra joventut jegui postrada en aquest llit. 

Temem el silenci, el seu, el nostre mateix i el del metge. El seu per callat i sense expressió. El nostre pel munt de callades paraules, retrets i dubtes que volten dins el nostre pensament. El del metge com si fos la sentència inapel·lable d’un jutge que emet una resolució de vida o mort. 

Els seus ulls giren per un instant, com mirant la claror de la finestra ,i en el nostre cap s’encén una petita llum d’esperança que ens diu: Potser no és tard! 

Després el seu cap de arrissats cabells gira damunt del coixí i els seus ulls ens guaiten. Observo el seu esforç per conèixer-nos. Tal vegada els seus ulls acabats de despertar no enfoquen correctament però, poc a poc, noto que ens mira fixament. El seus llavis lentament es destensen i obrint-se suaument murmuren unes paraules que per nosaltres ho es tot.

¾    Mare, pare.   

Tal vegada aquest escrit podia ser un petit homenatge a tots aquells pares que en el capcot i retorçant-se les mans esperen després de qualsevol accident o circumstància negativa el retorn a la vida de l’ésser estimat. 

Miquel Pujol Mur.