divendres, 4 de setembre del 2015

BERGA VOLAR.


 
Els nans nous estan en la lleixa del museu de la Patum, posats l’un al costat de l’altre sense moure’s, com és habitual una vegada acabada la gran festa patumaire. Però aquest vespre hi ha alguna cosa que no va bé perquè es belluguen intranquils asseguts a la incòmode fusta. 

Tot d’una, l’enterramorts, amb la seva gorra posada una mica de gairell, fa un moviment, cosa estranya en un cap gros de cartó pedra i mirant-se al jove li diu.
¾    Escolta, em comencen a fer mal tots el ossos, no sé si deu ser l’edat que em dona molèsties o potser que després de tanta gatzara els dies passats, va ser divertit no creus, ara aquesta immobilitat i aquest estar-se quiet com una mòmia m’avorreix de mala manera. A tu et passa el mateix.
¾    Home, mira la meva cara sempre serà més jove que la teva però la nostra edat es similar. Això sí, et dono la raó, és molt trist. Sempre palplantat i sense bellugar-se. Amb el que a mi m’agrada ballar.
¾    Ep homes, que les dones també volem opinar.- parla la vella no volent quedar al marge de les decisions dels homes. - Serè vella de cara però els meus ossos demanen moviment i gresca. No ho sabeu, malgrat tot, ho havíeu de saber. Fa tants anys que anem junts i encara no us assabentat, allò que a mi m’agrada és aixecar la cama i dansar com una boixa. Tu que dius nena?
¾    Oi! A mi també m’agrada i agafar del bracet a un home i voltar i voltar fins que el cap se’m mareja. Malgrat em caieu bé, sempre sou el mateixos, jo en voldria conèixer de nous. Som a temps moderns i la gent es diverteix de moltes formes i jo tancada sempre amb vosaltres. No sabeu el que m’agradaria trobar un flamenc capità amb un gros bigoti i que em fes pessigolles a la galta amb els seus arrissats pèls. A més vaig veure una faldilla curteta que m’aniria de perles per mostrar les meves cames.
¾    Caram, caram!- Digué l’enterramorts. - Tant temps junts i no  se’m va ocorre mai. Sempre us tenia per nyonyes.
¾    Senyor enterramorts, tampoc hi ha per tant que ara les dones voten. i es van de viatge.
¾    Be, bé, ja callo. Segurament tens tota la raó i jo sóc en vell carrossa. Parlem d’ara! I si tots quatre ens marxem una estona i ens ho passem bé pel carrers de la nostra ciutat.
¾    No ens coneixeran?- pregunta la vella. - Mira que els nostres caps criden l’atenció i serem reconeguts, perseguits i darem peu a moltes  xafarderies.
¾    A aquestes hores de la nit? -Contesta el jove- Si la majoria van pets i els altres gats. Ningú en farà gaire cas de quatre disfressats.  

Dit i fet, tots quatre ben alegres van escapar aprofitant-se que el cadenat tancava malament i vinga a recórrer carrers, places i sobretot bars de la nostra ciutat. Cap noctàmbul ha aixecat la veu en senyal de protesta, dintre de tot uns clients que paguen bé i consumeixen ràpid a altes hores i no fan tabola, quan tothom està cansat no criden gaire l’atenció.

En sortir del darrer bar l’enterramorts resta immòbil a la vorera observant fixament un cartell pegat a la paret. Girant-se als companys els hi diu:
¾    Nois i si fem això.

Tots tres cap grossos van girar-se buscant de què parla i diuen quasi a cor.
¾    Què?
¾    Volar, no ho llegiu. Volar en parapent.
¾    Ui, quina por! - respongué la noia jove.- Volar, os pedrer.
¾    Si volar com ocells- afirma alegroi el jove.
¾    Uf!! Us han pujat les cerveses al cap. Caps enormes però buits, amb poques idees. D’acord.- afirma la vella. 

Tant el jove com la mossa van deixar un anar un “Bueno”, que no és correcte lingüísticament però molt utilitzat a nivell de carrer.  Com aquest relat és un conte en un moment s’han apoderat d’uns estris per volar i salten des de Queralt. Total una carrereta, una mica d’aire, les ales esteses i a planejar per el cel fosc de la nit. La noia va exclamar algun que altre esgarip al trobar-se amb un mussol tastaolletes que vol saber que és allò que vola. Lliures per una vegada, sols en la nit i sentint l’aire en la cara. Sense ningú que els fa dansar al so que toca ni gent donant-hi empentes.   

Al matí, a l’obrir el museu de la Patum l’encarregat queda sorprès a l’adonar-se que els nans nous han canviat de posició, tots somriuen amb el llavis distesos i a més portem més d’un bony i tenen ratllades a la seva fisonomia. L’home mira la lleixa per veure si era trencada. No ho era i finalment ha cridat a la policia. Aquests han mirat el cadenat, la porta i han demanat ajuda als mossos d’esquadra per regirar-ho i veure si hi ha empremtes digitals.  

Però finalment han quedat convençuts de que més valia deixar-ho estar, com una gràcia de la Patum, posen els nans novament en la seva posició acostumada. El que no han vist és com el jove pica l’ullet a la noia asseguda al seu costat. Ni que l’enterramorts dona dissimuladament un petit copet a rere la vella. 

Ai, quins misteris que té la Patum.

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada