CURSET D’ESCRIPTURA.

L’habitació, de portes closes, està al fons de l’il·luminat passadís. En haver-les travessat, és deixa sentir en l’aire el flaire de pintures mortes.  

La llum, llueix, després d’ultrapassar els grans vidres del finestral, malgrat les cortines minoren la claror. Avui, un dia de primavera, ja anuncia la immediatesa de l’estiu i fa sentir a la nostra carn l’escalfor de l’astre rei. 

L’aire, calent, fa pesat el respirar i la xafogor ambiental en pocs moments ens amara la pell de suor. Alguna ànima caritativa, i ben pensada, obre les corredisses portes per deixar que l’aire refresqui l’abans tancat habitacle i al mateix temps faci fugisser l’aroma pictòric. 

Muntem ràpidament les taules enmig de l’ample espai. Blanques de sobre i fosques de sota. Llisquen suaument damunt el brillant enrajolat sense un retruny, sense cap protesta, pel forçat traspàs. La gran taula, així formada en un instant, descansa plena de les nostres il·lusions. 

Poc a poc traslladem les cadires, que com fidels soldats en formació militar, resten respectuoses al voltant de les parets. Posem una al costat de l’altra i aleshores elles obedients, esperen amb paciència el nostre beneplàcit d’asseure’ns.   

Acabada l’escenografia un somriure gratificant recorre els nostres rostres ja àvids i alegres per escoltar: noves frases, noves propostes i nous pensaments per complir el ritus de l’escriure.  

Salutacions amables i satisfetes per retrobar-nos un nou dia per així poder seguir la nostra particular dèria de dissabte. Instants després el silenci torna a omplir l’espai i tothom escolta atentament les frases escrites del company/a.  

Poc després, en acabar, rebem en silenci una nova idea i llavors els circuits del pensament, en aquell racó de la vida i les circumstancies viscudes, allà on l’experiència acull tots el esdeveniments del passat una nova figura es creada dins l’intel·lecte. Ràpidament, sense treva ni pausa, els papers cruixen premuts per mans que com llançadores d’un quimèric teler volen teixir, mitjançant la tinta, una tela de fi organdí com expressió d’existència.  

Classe d’escriptura de dissabte al matí, suma d’actituds vitals i de mobles, que suporten la il·lusió de transmetre vida per mitjà de paraules que formen frases.  

Miquel Pujol Mur.