PINTURA I POESIA DE M. JACINTA HUMEDAS.

EL MAR. 

Aquesta crònica ve donada per tres circumstàncies. Una, la inauguració de l’exposició, a Anim2 de Puig-reig, de l’obra pictòrica de M. Jacinta Humedas. Per desgracia, no ens va ser possible assistir-hi a causa del meu refredat. D’aquests que es donen al final de l’estiu o principi de tardor per causa de la variabilitat de les estacions. Sense importància, tret del malestar general, però que em va invalidar per ser-hi.

 

Una vegada restablert de la meva afecció, vaig anar a visitar Anim2 per veure la seva obra, que em va agradar. En la tercera i darrera ocasió, vaig conèixer personalment en un acte diferent a la Jacinta Humedas i em va impressionar el seu tarannà. 

Ara copiant en part la presentació, signada per l’Anna Simon, vaig a glosar un xic la seva preparació: Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona, Escola d’Arts Sumptuaris Massana- d’Esmalts a foc i pintura-, Escola Internecional de Decoradors (I.A.D.E Insea, Unesco) - Interiorisme- Instituto Italiano de Profesione Nuove a Torino, Scuola Di Architectura Del Valentino- Grupo Castigglione ambos a Torino, Barcelona Centre de Disseny B.C.D, Grup Verdaguer 7 (Berga) – pintura-.

 

Ha fet diverses exposicions, tant a Itàlia com a Espanya. 

He de dir què en parlar amb ella va agradar-me sobre manera la seva veu suau, però sabem el que diu i vol,. Això em demostra que sap el camí per on trepitja i el vol recórrer lliurament. En recerca de la satisfacció personal, sense cercar afalacs vans i traient del seu interior la realitat de la seva ànima d’artista. A destacar que cadascuna de les obres porta un petit cartell amb una oportuna descripció, escrita per l’autora, amb encertades paraules que il·luminen més el seu contingut visible. 

A l’obertura de l’exposició va dir unes senzilles paraules d’Il·lustríssima Senyora Judit Carreras, l’alcaldessa d’Olvan. Població on M. Jacinta Humedas, actualment és arrelada. A l’acte va haver força assistència de públic i de persones aficionades a l’art. 

 

Acompanyo aquesta crònica amb fotos extretes per la M. Rosa del llibret de presentació realitzades per Manel Serrano. Com pot apreciar-se en les fotografies la temàtica és de llocs propers al mar amb la seva particular perspectiva i el sol que il·lumina amb claredat els quadres. 

Miquel Pujol Mur.

VOSTÈ PERDONI...

El Jan és un home, sobre la quarantena, que fa poc temps va divorciar-se de la seva muller. Havien anat junts a l’Institut, i aquella coneixença juvenil va derivar en amor. Després van casar-se i durant molts anys van viure sense problemes. Potser no era un amor passional, però si una agradable convivència. Feia uns tres o quatre anys van coincidir, casualment en unes vacances a Madeira, amb una altra parella que també havien estudiat en el mateix institut. La serp de la passió va enroscar-se pels cossos de la seva dona i de l’altre  home. Amor i sexe, en aquest i altres casos, són una dualitat de significats que viatja conjuntament. Malgrat siguin dues paraules, que tenen unes percepcions morals diferents segons qui les pronuncia. Però, a la fi, entre els humans acaben les dues al mateix lloc: el llit.  

Va haver el consegüent escàndol dins el grup de coneguts. La nova parella enamorada va saber marxar a un altre país en el moment adequat. Les altres dues meitats, com dues taronges partides i menyspreades, van quedar soles i exposades al comentaris, servint de befa, davant de tothom. Com succeeix a vegades van intentar relligar els fils trencats, teixint una nova peça, i crear entre ells una nova il·lusió. Però s’interposaven sempre paraules i records que no feien possible la vida en comú. 

Ara ja dissolts tots els llaços, tan els antics com els més recents, el Jan ha marxat amb dos amics, també de les mateixes condiciones, a passar uns dies a les illes Afortunades. Més que res, amb la intenció d’oblidar-se del passat.  

Són asseguts en una taula de la discoteca i fan entre si divers comentaris, totes més o menys del mateix tipus.

¾    Què et sembla la morena de la taula del fons.- pregunta l’Albert.

¾    Uf, quina dona! És maca però que ens dius del “maromo” que la acompanya.- comenta el Pere.

¾    Va, que parleu molt i feu poc.- contesta el Jan.  

¾    Sí tu ves dient, que fa anys que no et menges un rosco- interromp l’Albert.

¾    A mi m’ho dius i tu què? Si et poses vermell, només que una noia et pregunta el nom.

¾    Vaja Jan! Tu, fins i tot,  tartamudeges.

¾    Jo?- respon el Jan, i fent el desentès, mira a la porta, agafa el got llarg i fa un glop.  

Però sobtadament veu entrar a la sala una noia eixerida, formosa, alta i amb la melena voleiant com un estel resplendent. Porta una espècie de brusa blanca amb el coll tancat i al voltant llaçat amb molta gràcia una espècie de corbatí negre brillant. Damunt el top, ara s’ha adonat que no es una brusa, una armilla marró curta com si fos de pell d’isard que deixa a la vista la nua cintura. Uns pantalons negres i amples tapen les seves llargues cames. Per sota s’albiren uns tacons altíssims que la fan més esvelta i fimbrant. El Jan mig s’ennuega i deixa el got damunt la taula. Es desentén completament de la conversa dels amics i quan té a prop seu la figura femenina que l’ha impressionat tan vivament, li demana amablement:

¾    Senyoreta, en pot portar un altre gin tònic.

¾    Escolti que jo no sóc cap cambrera! Això ho demana al cambrer!- i continua caminant, com qui dansa, entremig de la gent que omple la discoteca. Finalment, s’asseu amb altres noies a una taula no gaire llunyana.

¾    Va, Jan! Tu deus estar torrat, quan comença la nit. Què no has vist que no era cap cambrera?

¾    Ho sabia de sobres, però volia escoltar la seva veu. Us heu fixat quin monument de dona?

¾    La veu dius? Això és el que t’ha cridat l’atenció.

¾    Si la veu i tot el demès. La té un xic aspre i passional. D’aquelles veus que quan et parlen te travessen i arriben a allò més recondit del cos. Aleshores et tornes boig, amanyagat i amanyagant-la amb fruïció.

¾    I ara què?- pregunta el Pere.

¾    Ara tinc una excusa, per anar a demanar-li perdó i començar una conversa. Després ballarem i si tot va bé finalment gaudirem de l’amor.

¾    Ui! El conte de la lletera. Encara creus en l’amor després del desastre del teu matrimoni.

¾    I els vostres, què? Bé, deixeu-vos d’orgues. Si tot va bé ens veurem a l’hotel. No sé quan! En aquesta ocasió em deixaré portar lliurement per l’aventura. 

Decidit s’aixeca i marxa cap a la taula de la seva futura conquesta. S’acota i parla a l’orella de la dona. Aquesta s’aixeca, sembla escoltar graciosament les paraules de disculpa de l’home i seguidament surten a ballar. Volten alegrement per la pista i el Jan gosa a posar la cara tocant a l’altre cara. Tot just acaba el ball, sobtadament la deixa abandonada, quasi enmig de la pista. Es marxa molt de pressa, quasi corrent. Sense ni tan sols acomiadar-se dels amics i surt de l’establiment. 

El Pere i l’Albert, sorpresos, s’aixequen i marxen rere seu. El trobem un tros més avall assegut davant del mar. S’ha deixat caure abatut en un tros de muralla i respira profundament. Mentre unes llàgrimes de ràbia i  desesperança regalimen de la seva cara.

¾    Que té ha passat, Jan? Si semblava que anava tot bé. Us hem vist ballar ben arrapats.

¾    Què, què ha passat?

¾    Sí, explicant-nos.

¾    Merda, tampoc us heu adonat. Era un home. N’he caigut per la barba. Rascava!

¾    Caram quina merda!!!

¾    I jo que havia cregut trobar l’amor de la meva vida! M’atreia totalment! Em sento tant desgraciat que em llançaria al mar. 

Miquel Pujol Mur.

LA CASETA DEL POBLE

L’home estava assegut davant la llar de foc de la casa de pagès, la casa que tant s’estimava,  d’aquell poblet de l’alta muntanya; escoltant el crepitar dels troncs que cremaven. L’escalfor de la llenya encesa li treia el fred del cos i li enrogia la cara. Havia fet una parada en el tràfec de casa que l’ocupava des de bon matí i esperava a la Marta, que encara feinejava, per esmorzar.

Aquella escalforeta el retornava del fred de fora, en aquell dia del començament d’hivern, on la neu ja havia fet acte de presencia arribant fins els entorns de la casa. Des de la finestra s’albiraven les muntanyes nevades que envoltaven el poble, un paisatge de postal, que anunciava que l’hivern havia arribat.

Aquella tebior l’ablania els pensaments mentre recordava els fets passats en els darrers anys. Aquella casa on va néixer i créixer , on havia viscut amb el pares, avis i germans, on tants records guardava en cada racó;  ara per fi era seva. Després de tants anys abandonada, havia aconseguit ser-ne l’amo i en podria gaudir i passar-hi moltes temporades ara que aviat es jubilaria.

La casa estava semi abandonada des de feia deu anys, quan  va morir el seu pare. Per herència va correspondre al germà gran, a l’Antoni. Tant la Carme , la germana, com ell, li vam proposar que l’arregles , que tots poguéssim continuar  pujant-hi,  conservar-la i gaudint-ne. Si va negar en rodó, la casa li pertanyia a ell i ja pensaria que en faria, segurament la llogaria perquè no quedés buida, en volia treure uns bons calerons.

Ni la va llogar, ni la va arreglar; la casa va anar decaient. De primer , ell amb la Marta i els nens  encara hi havíem pujat algunes vegades, amb el permís de l’Antoni, però es passaven el dia arreglant i apuntalant  coses, que si la teulada, que una finestra que no ajusta, a l’hivern es glaçaven les canonades, al final es van cansar,  els nens van créixer i amb recança van deixar de pujar-hi.

Per això no es podia creure quan un dia, aquesta primavera, l’Antoni va anar a veure’l i li va dir  si encara l’interessava la casa. Ell va fer “buf” i va arronsar les espatlles, tampoc tenia els calés per comprar-la. Davant la seva sorpresa aquest li va dir que no volia diners, que si la volia i l’arreglava,  la casa era seva. Ell estava malalt i la seva dona era gran, com que no tenien fills, qui millor que ell podia encarregar-se de no deixar perdre  el llegat familiar. La germana que viu a França també hi estava d’acord. Només li va demanar  poder anar-hi  algun dia de visita, o fer-hi alguna trobada, recordant aquelles reunions familiars que fèiem abans, això si encara hi eren  a temps. Mentre un calfred li recorria l’esquena, ell  que tota la vida havia somiat en tenir aquella casa, la seva casa.

 

 La Marta va arribar i li va donar les llesques de pa per torrar, mentre ella preparava el cafè, després es van asseure plegats davant el caliu del foc i van gaudir junts de les torrades amb all, llonganissa  i del cafè amb llet,  mentre comentaven els preparatius per  l’endemà.
 

Doncs si, demà era  la inauguració oficial de la nova caseta arreglada. Després de tot l’estiu de treballar-hi, havia quedat molt bonica i acollidora, encara que sense perdre aquell antic estil rústic i camperol de la casa de la seva infantessa .
 

Demà si reuniríem tots els tres germans, amb els fills i nebots i els dos néts. Altre vegada la casa s’ompliria de vida,  de rialles, es tornarien a sentir el soroll de nens jugant com abans, que amb els seus crits alegrarien aquelles parets  centenàries.

Aquell gest, del germà gran, també els havia tornat a unir a tots els germans, havia retornat l’harmonia familiar, que havia quedat tocada arran de l’herència del pare.

24/11/2014/

 

TEMPS DE CASTANYES.

La dona és rere el finestral. Mira el jardí de la residència i entreveu un tros de la carretera que passa per davant seu. 

Els cotxes no els veu gairebé, només arriba a albirar una part de les finestres i el sostre. Els vehicles alts i els camions, si que veu als seus ocupants. D’uns s’adona del seu interès per circular correctament. D’altres en veu alguns bastants despreocupats per la conducció. 

Mira al seu voltant i reconeix, una a una, les seves companyes de residència. Les recompta per saber si manca alguna des d’ahir. Hi ha moltes que sobtadament marxen sense avisar. S’escolta alguna corredissa a mitjanit pels passadissos, si la medicació falla i costa adormir-se, i l’endemà una nova persona ocupa el lloc a la taula i al finestral. En els anys que hi és, han passat tantes que no se’n recorda de cap nom de les que van deixar buida la cadira. Tampoc, actualment, la seva memòria és tan brillant com anys enrere. No sap ben bé si és el seu cap que fa tentines o la medicació que l’adorm i no la deixà pensar. 

Mira el jardí i nota que les fulles comencen a esgrogueir-se i les flors minven la seva presència en els parterres. El jardiner, un home, és un resident com ella, que s’ha ofert voluntari per cuidar les plantes. Passa el rasclet pels camins coberts de grava fina i recull les fulles mortes. Al pensament de la dona només se li acut una frase:” temps de castanyes, he de preparar tot per marxar i torrar els moniatos i les castanyes”. 

Una espècie de neguit s’apodera de tot els seu cos. Vol fer córrer la cadira de rodes. Però les seves forces són minses i no aconsegueix fer més que un lleuger vaivé. Si l’ajudés algun home, aquests tenen més força. Caram! Per què no hi ha homes a la sala? Tindran por les monges què? Ui! Són tots tan vells! I elles, tan velles! Poc a poc, sigui per la escalfor del sol que travessa els vidres, sigui per l’esmorzar o potser per les pastilles de cada dia, cada vegada li sembla li donen més, els seus ulls es tanquen dolçament. 

En el seus somnis comença a veure’s de jove quan traginava amunt i avall amb els sacs plens de castanyes de la seva terra i de moniatos de pell carabassada. El fogó, el carbó i les pinces eren les seves eines preferides. I els seu crit de guerra per atreure als clients. “Castanyes i moniatos acabats de fer! Que en són de bons!. A la rica castanya!” Ja tenia els seus llocs triats, no més de dos o tres, segons l’any i la competència. La seva boca fa una trista rialla, un gest de desgrat, malgrat ser adormida. Els darrers anys han estat difícils. Això dels nois i noies dels col·legis fent la competència per pagar-se el viatge de fi d’estudis l’ha privat de molta feina. Què podia fer ella, ja gran i feixuga, davant d’uns nois que corrien carrer amunt i avall perseguint a la gent per vendre’ls-hi castanyes. Quan tenia la nena, aquesta si que tenia unes cames lleugeres per córrer rere els clients. La nena, un somriure agredolç se li escapa dels llavis. 

Quants anys fa que no veu a la nena? Ui! Molts, moltíssims. Sí?- hi remou els records que ballen, tots sols, en la seva memòria-. Des de quan el seu pare, el masover, se l’emporta segons deia per a que estudies. Ja la va ben atrapar, aquell vespre, a l’eixida del mas i sense mirar-se gens li va fer la criatura. Li agradava l’home, fort i valent. Feinejava tot el dia. Els animals, els camps, les collites, els comptes, tot passava per les seves mans. Pensava que si casarien però va sortir la filla de la casa, bastant lleixa per cert, dient que la perseguia. Qui sap? Els amos els van fer casar per evitar la vergonya. De quina vergonya parlarien, si mai van tenir cap fill.

Era guapot i li agradava. Per això amb quatre paraules dolces en va tenir prou per deixar-se convèncer. Després del casori, ara de l’amo, va marxar amb la nena pel món a vendre castanyes i fer feines, i tantes altres coses per malviure. La vida és una disbauxa miserable pels pobres. 

Aleshores, passats uns anys el pare va interessar-se em saber on era i si presentà amb un paperot i dos guàrdies civils. Encara veu la cara de la seva filla que mirava enrere i deia- Mamà! Mamà!-. Mentre el pare se l’han emportava  ben agafada de la mà i amb els dos números dels civils a rereguarda. Com si ella tingués forces per resistir-se. 

L’excusa: que anaven pel carrer, que no tenia feina fixa i que la filla era en edat escolar. De dins del cor desitja que tot fos per bé. No l’ha vist mai més. Només el record dels anys que van viure juntes i lliures com ocells del bosc. La veritat, va assabentar-se anys després, és que no aconseguia tenir fills amb la seva dona i volia una pubilla pel mas. 

Després rodolar per la vida, venen castanyes, demanat caritat, fregant. Fins que un dia, no fa gaires anys, va desmaiar-se pel carrer i la van recollir i portar a aquesta residència.  

Sense adonar-se una llàgrima rodola dels seus cansats ulls i de sobte nota certa vigor en els seus ossos i el seu cos. El finestral no hi és, la barana que tanca el jardí ha desaparegut, només davant seu un corriol ple de flors i plantes aromàtiques. Una nena flaca i morena que s’assembla la seva filla que li diu: Mamà, mamà, vina que hi ha un lloc molt bonic per tu a dalt. Lluny d’aquest món que t’ha tractat tan malament.  

El seu nas nota certa olor coneguda i pensa: Temps de castanyes! 

Una infermera s’acosta i li toca la front dient:

¾    Pobra dona ja ha deixat de patir. Que hi farem, en tindrem que posar una altra. Descansi en pau. 

Miquel Pujol Mur.

LA LLIBRETERA DINS LA LLUM. Frank Andriat.

Feia dies que no feia cap comentari de llibres, i ara tot de cop, dos en pràcticament una setmana. Però és que al llegir el llibre he gaudit molt de la forma d’expressar-se de l’autor. Aquest llibre és una manera d’entrar en les idees i els pensament dels personatges, amb les seves mancances, temors i els seus amors. 

La novella, he dit moltes vegades que no m’agraden els llibre gruixuts ni complicats, per mi llegir es passar una estona entretinguda i fàcil Es editat per Sd-edicions, dins la col·lecció “La caja de laca” narrativa segle XXI. L’obra té una extensió de 158 pàgines i una magnifica traducció al català de Ann Casassas. Un llibre curt i de fàcil lectura. i amb un dedicatòria que diu.: Al llibreters, a les paraules vives que comparteixen. 

Els escenaris són limitats, més que res, un tren i una llibreria però les vides de tots ells omplen els espais. A pesar de què hi ha uns flash-back en la seva estructura és fàcilment comprensible. 

Frank Andriat és un escriptor nascut a Brussel·les l’any 1958, és autor de nombrosos articles i llibres d’assaig i de ficció per a adults; compta, a més, amb una extensa producció de títols de literatura juvenil. La llibretera dins la llum és una de les seves últimes novel·les i la primera que es publica al nostre país. 

Amb “La llibretera dins la llum”, Frank Andriat ret homenatge als llibreters i a l’univers de llibres que envolta la seva vida. A la seva petita llibreria, la bella i jove Marilina llegeix un text que la fa estremir; igual que la protagonista del relat, també ella va patir en el passat un drama que amaga a la mirada dels altres. 

Andriat teixeix la trama d’aquest sensible relat amb una delicada filatura. Trens, llibres i vells secrets que triguen a aflorar van veient la llum a mesura que el lector s’endinsa en les pàgines del llibre. 

Com sempre vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

LA JOVE CASTANYERA

 

Us recordeu de la castanyera d’en Ferràndiz ?

La jove castanyera que surt al vespre a vendre castanyes, i la seva tia li diu que en vengui moltes perquè  son molt pobres i necessiten els cèntims.

 Però resulta que s'hi acosta un pobre molt pobre i li regala una paperina  de castanyes. I aquest ho diu a d’altres que hi van i al final hi ha una cua de indigents que necessiten menjar , i la Marina( que així es diu la petita castanyera) no té esma per dir que no.

 A la nit arriba a casa amb gairebé cap diner.

La seva tia s'enfada  molt i l'envia al llit sense sopar i a l'endemà li diu que si torna a fer el mateix no cal que torni a casa.

I com que es repeteix l'historia la nena no gosa tornar a casa i trista es queda a la paradeta sense castanyes i sense cèntims. Al fina, esgotada, s'adorm.

I com que ha estat tant bona, baixen uns angelets molt bufons del cel i li encenen el foc de l'estufa i porten molts moniatos i castanyes i quant la castanyera es desperta té una gran alegria.

Mentre, la seva tia estava nerviosa i espantada perquè la Marina no havia tornat a casa i va sortir a buscar-la i quan va arribar a la parada va veure el miracle i li va demanar perdó per haver-la renyat i es va posar a ajudar-la i les castanyes no s'acabaven mai i tothom va poder menjar moltes castanyes i molts moniatos (els que pagaven i els que no pagaven ).

Aquesta és l'historia. Però a mi el que em fascinava eren  els dibuixos. Les cares rodonetes dels personatges, els colors, la felicitat que tenien els seus personatges.

Recordeu les il·lustracions de comptes com  Barbaroja ,La Rateta que escombrava l'escaleta, Olga y el viscúter, L'Urbà Ramon,  La ardilla acendosa………etc,etc

                                                                                                   

Només puc dir que en aquests moments la castanyera m'ha despertat molts records infantils.

                                              

                                                                       

CAMINANT PEL RIPOLLÈS: CAMÍ VELL DE NÚRIA.

Sempre parlem de les magnífiques caminades que fem i el nostre gaudir del paisatge; de la companyia, malgrat siguem pocs; i de tantes coses que ens fan passar un bon matí o en alguna ocasió un agradable dia. Més, aquest grau de sempitern triomfalisme hi ha cops que manca, i aquesta crònica va ser d’un jorn que va fallar. 

Havíem començat el dia molt d’hora, com sempre quan volem allunyar-nos del nostre Berguedà, i replets de bon humor. 

La nostra arribada fins a Queralbs va ser correcta i animada. Sense esperar-nos gens en el mateix pàrquing vam esmorzar. Eren dos els motius: el primer, per gana de menjar, i el segon, purament més pràctic, per no haver arrossegar muntanya amunt l’entrepà i la beguda. Ai, a certes edats, el mínim pes molesta!

Ja en una altra ocasió havíem fet el camí vell o camí dels Pelegrins, que des de Queralbs puja a Núria seguint la riba del Fresser. 

Aquesta vegada teníem en la memòria el que ens va costar la primera vegada, el què van patir, seria millor dit, la pujada anterior fins el santuari de la vall però com els humans som moltes vegades reiteratius i tossuts van decidir fer la caminada pel mateix lloc. 

Però aquest cop va ser diferent, l’anterior vegada fa dos anys, pujaren per la mateixa època però, - Ah, Senyor!- la climatologia ha fet un canvi transcendental. Recordàvem els 831 m. de desnivells com una dura prova, però en arribar al pont del Cremal i canviar de riba el dia va ser fresc i la pujada la vam realitzar amb un forro polar posat malgrat fos estiu. Aquesta cop, no, amb màniga curta i endavant.  

A mi, particularment, va passar-me com als corredors de bicicleta, vaig portar fins dalt a la vall una “pajara”, més aviat, pel que vaig sofrir devia de ser un estruç gandul a sobre meu. 

No tothom li succeïa el mateix molta gent, si molta gent, pujava i baixava per la contrada sense contratemps. Però a mi quan veia pujar al cremallera per l’altre vessant de la vall em penedia de no haver comprat un bitllet i ascendir pel mitjà mecànic.  

Però no hi ha mal que cent anys duri. Poc a poc, passa a passa, centímetre a centímetre, no escurço més la mida per què ja no puc precisar-ho, vam arribar al mirador i davant nostre s’obria meravellosament la vall amb el monestir tancant la panoràmica. 

Després d’un reparador dinar, del que tampoc vaig aprofitar gaire cosa, adquiríem els bitllets de baixada com ja era la nostra intenció al planificar la sortida. 

Bé aquest va ser una caminada una mica malastruga però que va acabar bé. Satisfets d’haver complit el nostre propòsit i amb aquella dubte sempiterna, són els quilos o els anys.  

Però en el nostre pensament una paraules sonaven instintivament , tornarem a pujar, tornarem a sofrir però complirem el nostre camí. 

Al cap d’uns dies tornàvem a preparar una altra sortida a Núria. 

No sé que teniu muntanyes que ens agradeu tant.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia:  M. Rosa Planell Grau