divendres, 28 de març del 2014

LA FLAIRE DEL LLESSAMÍ.


Ser o no ser, és la qüestió. Aquestes paraules em porten mil enyorances. La més important i més fixe en la meva memòria és aquella funció de teatre, un capvespre, a l’amfiteatre romà de Taormina. Sentíem el remor de l’aigua brava trencant-se en onades rabioses contra els esculls de la costa. La lluna ens il·luminava amb la seva claror fantasmal i al mateix temps era còmplice i protectora dels ensomnis de la nostra joventut. 

Ara sé, que n’arriba a ser de fugissera la memòria. És capaç de recordar un munt de detalls, sense situar-los en cap lloc ni cap temps determinat. Fins que com un llampec es trenca el teló de l’intel·lecte, unint-se els records i els sentits en un únic recull de nostàlgia.  

Quin ha estat el detonant de tots aquests pensaments? Certament, la jove infermera que em passar pel meu costat ha deixat una flaire, la de la fragància del llessamí barrejada amb l’olor del seu jove cos. L’aroma i la seva feminitat perfumen l’aire xafogós de l’habitació. 

Sí, ara me’n recordo vivament, com si l’ahir fos avui, de l’amfiteatre, del remor del mar, de l’aire que portava les olors salines del mar quan bufava d’orient i el perfum dels llessamins quan venia de terra endins.

I tu, noia de les meves quimeres i dels meus amors. La de les cames llargues i les sines breus. La del somriure amable i la rialla alegre i cristallina. Plena de vitalitat i ànsies de viure, tot junt, en una sola persona.

Somnis de joventut, que com vitralls de vius colors, movent-se en l’aire d’aquells matins, són els records dels anys passats i ara omplen de pensaments la minsa i curta resta de la meva vida. 

Què n’és d’estrany que ara esperant el darrer pas les idees de jove omplin els meus miratges. Més ara, la meva ment no vol pensar en la propera mort.  

Una i altra vegada retornen com un flash-back a la memòria aquells instants de la nostra setmana en l’illa i la teva presència omple els curts moments que em queden. 

Messina, Palerm, el mar, el remor de l’aigua, l’olor de llessamí i tu, Clara, la de la rialla franca i sense cap parany. 

Érem joves, brillaven en les nostres cares les idees del futur, dels sentiments i de la passió que omplia les nostres vides. Sicília tota, plena de sol, el cel i el mar blaus, la dels records que encara vibren dins el meu cor i em fan frissar el cos. 

La primera xicota, la primera noia, el primer amor i la primera pèrdua de moltes altres en el pas del temps. L’accident et va arrabassar l’existència, estimada Clara, i al meu cor va esfumar-se tot el desig de viure. Finalment vaig retornar a la vida, poc a poc, esforçant-me, vaig lluitar contra la desídia de la ment, i vaig reprendre un camí. Altres moments, en el transcurs dels anys, m’han fet sentir i estimar, però el teu record i aquella rialla fresca, sentida i profunda mai ha tornat a les meves oïdes. 

Han passat els anys, la vida m’ha estat generosa: esposa, fills i néts, que m’han ajudat a emmagatzemar aquells records, però mai a oblidar-los totalment. Només van restar lleument arxivats en la memòria del temps. Però ara, estès en aquest llit espero amb ànsia el darrer i si pot ser breu instant de l’últim pas.  

El “bip” intermitent va fent-se tot seguit, malgrat he estat sempre a la meva vida un mal creient faig un esforç per iniciar aquella primera oració d’infantesa: Pare nostre, que esteu en el Cel... 

La fragància s’apropa i escolto una veu que diu: “ S’ha quedat com adormit, però amb un somriure al llavis. Potser que li tanqui els ...” 

Taormina, llessamí i tu, Clara, heu renascut a la meva memòria al sentir l’olor de... 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 26 de març del 2014

ON ÉS WALLY?

On és aquest home? 

Feixugament he arribat a la platja. Com em pesa la panxa! Quines ocurrències té aquest home? Encara no falta una setmana pel part i... I jo, tanoca total, en deixo convèncer amb allò de la brisa de la platja i les onades del mar.  

I els vespres caminarem tranquil·lament pel passeig marítim  i veurem els llums de les barques dins la mar. I prendrem un refresc i caminarem amb el seu braç agafat per la  meva espatlla. I parauletes d’amor a ran d’orella i ... 

Així em trobo ara!
¾    Nena marxo i baixes després, fas cara de cansada, reposa una mica i ens veurem a la platja. He quedat amb... 

I clar he descansat una estona més al llit. I ara què?
¾    Ja deu ser amb aquell amigots seus de l’oficina a guaitar les noies joves. Clar, com jo estic gorda a més no poder! Quasi no puc caminar. Renoi, quina aigua que em regalima cames avall. Ei! No penseu malament que jo sóc molt primmirada. No és pas, serà... Vaig de part!

¾    Wally!!!- crido desaforadament fins que només surt un xiscle petit i afuat de la meva gola.- Wally!!- encara un crit més fort i agut al mateix temps. I el Wally qui sap on és. I quin dolor, sord i persistent a dintre meu.  

A aquella senyora rodejada de nens, li demano ajuda:
¾    Per favor em pot ajudar- Pobra dona quin ensurt s’ha dut. Ha cridat al seu home.
¾    Pepe, telefona a la ambulància, corre! 

Sobtadament una mà em toca l’esquena i el cel se’m fa més clar.
¾    Wally, per fi has vingut. 

Miquel Pujol Mur                                                               

dimarts, 25 de març del 2014

SILENCI ACLAPARADOR


“Hi ha poques coses tant ensordidores com el silenci” Mario Benedetti

Asseguts l’un al costat de l’altre sense dir res. Així una hora i una altra. Si la dona intenta un tema de conversa la resposta es sempre,  -Si. -No. -Deixa-ho. Un silenci aclaparador retruny per tota la sala d’estar, un silenci ensordidor només trencat pel run  run de la televisió.

 Unes hores més tard, la dona després de preparar l’àpat anuncia,
¾   El sopar està llest.

A la taula de nou regna el silenci, mengen sense cap tipus de conversa, tret que algun o altre monosíl·lab . Res és més feixuc que aquest silenci, el de dues persones que viuen juntes i no tenen res a dir-se, ni res de que parlar.

 Fa anys que es va iniciar aquest silenci, primer tímidament s’anaven esgotant els temes en comú, però encara hi havia els fills i després els nets. Va ser arran de la jubilació del marit, l’estar més hores a la casa sense saber massa que fer, que aquest ha arribat al màxim. A més ell vol que la dona estigui a casa. Abans sortia amb les amigues a berenar, o feia alguna activitat. Ara està tot el dia allà a casa, estant tot el dia junts sense dir-se gairebé res. A les tardes ell llegint un llibre o mirant  algun reportatge, i ella fent ganxet. Ha fet tapets i vànoves per totes les filles i nétes.

 Cada un viu al seu món, el silenci a la casa cada dia es més atordidor, més pesat i dolorós. La dona no pot més, el silenci retruny dintre el seu cap, l’atorrolla. Ha de prendre pastilles per dormir i el cap li dona voltes . Sap que si hagués tingut valor faria anys que hauria deixat al marit, hauria emprès una nova vida, ara no pot, ni te valor es com si ell la tingués lligada de mans i peus.

 Aquest vespre el soroll del silenci pesa com mai, l’home l’ha esbroncat perquè ha tornat tard del super, s’ha entretingut amb una amiga, ell no suporta que parli amb ningú.

 Mentre menja sense gana  ha decidit acabar amb la insuportable vida que porta, amb aquest silenci ensordidor. Després de recollir el sopar i seure una estona en silenci al costat del marit, ha agafat un vas d’aigua i ha pujat a l’habitació, on ha començat a prendre les pastilles per dormir. Una... dues...tres...i així fins el final del pot.

 24/03/2014/
 
 

dilluns, 24 de març del 2014

UN DIA DE BOIRA. 2a. Part. Relat Negre.

Amb el braç toscament embenat, he pres novament el ganivet i posant-me l’abric, l’he amagat sota la roba. Ja preparat, he obert la porta del pis i eixint al passadís de l’escala, he baixat en silenci fins el carrer. 
Una vegada he sortit, he cercat un mur que sobresurt de la paret on m’he amagat sentint el meu cor palpitar violentament i amb força per l’emoció. 

Observo les persones, que passen tapades a causa del fred, i començo a rumiar quina serà la primera víctima. Una noia jove, passa movent-se amb lleugeresa. Sento el repic dels tacons de les seves botes, llavors amagant-me rere els arbres, la segueixo movent-me sigil·losament, buscant ocultar-me en l’ombra gris dels troncs, dins l’ambient de l’emboirat dia.

Hola!- Saluda alegrament a un xicot que l’espera dins un cotxe. La noia puja per l’altra porta, i després de fer-li un petó fugisser, només com la simple promesa de més grans satisfaccions, marxen ràpidament.  

Segurament, la meva presa, era massa jove i ràpida de moviments. M’hauria donat molt treball per aconseguir el meu desig. Per un moment, torno a escoltar la meva sang, plena d’adrenalina, pujant per les venes en imaginar-me amb quina crueltat podia haver-li clavat el justicier ganivet, dins el seu pecaminós i jove cos. La taca vermella s’estendria com l’oli per les llombardes humides del carrer. 

Aleshores passa pel meu costat una dona vella, que com jo a casa, al llevar-me, també arrossega els peus. Suposo que deu vindre de comprar una mica de vianda per afegir-la a uns pudents talls de peix per enverinar, qui sap, al seu marit. 

Estic quasi damunt seu, preparat amb el ganivet en alt, disposat a clavar-li enmig de l’espatlla, en el punt precís on es clava l’estocada letal, i poder així gaudir veient-la caure desplomada a terra, mentre la sang surt sense pietat del seu esgotat cos i embruta el terra. 

Una veu de noi en sobresalta.
¾    Iaia, perquè ha sortit de casa en un dia tan lleig?
¾    He sortit, Xavi, per comprar una mica de tall per dinar. Tu ets jove i necessités menjar carn per créixer. 

He quedat mig avergonyit. Tal vegada, la meva millor idea era assassinar a una pobra dona que es sacrifica per anar a comprar, malgrat el dia bromós, per millorar l’alimentació del seu nét. 

Torno a pujar feixugament, sense esma, les escales de casa amagant-me en l’ombra dels mal il·luminats replans. La porta del pis encara és oberta tal com l’he deixada. Només passo la llinda i altre cop els meus peus pesen com si fossin de plom. Sobtadament he perdut la lleugeresa del cos provocada per l’instint ancestral de l’aventura de la caça. Un pas i un altre pas, i la boira gris torna a embotar el meu cervell. Deixo caure el ganivet en el passadís, camino fins a la cambra i lentament caic al llit adormint-me. Pesadament dormo, somniant, amb l’esperança, que demà sigui un dia de sol radiant. 

Boira dintre, boira fora, la més dolenta, quina és?  

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 23 de març del 2014

AIXÒ POT PASSAR...



“No facis als altres el que vulguis que et facin a tu; pot ser que tinguin gustos diferents”
George Bernard Shaw

A la vida passen coses que... en algunes ocasions són de fàcil solució, en d’altres més aviat són molt complicades. En fi, a vegades també hi ha malentesos. Però no hi ha res en aquest món que valgui la pena de capficar-se massa!

El Pere volia comprar un perfum molt especial per una noia que li agradava molt. Ell era una mica sapastra i... potser un pèl vergonyós. A la perfumeria, va demanar consell a la venedora però no va dir per a qui havia de ser el perfum. La noia li’n va aconsellar un de molt bo i bastant caret, dient-li que era el millor. És clar, que ella des del primer moment es va pensar que  era per al mateix client. I ell tan feliç! Després tot va ser un desastre. La receptora del regal va intuir que potser... era un perfum que a ell no li havia agradat i va aprofitar per endossar-l’hi a ella, fent veure qui sap què!
Però ja no tenia remei... la cosa va acabar com el rosari de l’aurora!

La Maria tenia una amiga que solia anar sovint de visita a casa seva, però un d’aquells dies hi va anar amb un acompanyant, el seu nen.  Al cap d’una estona, el nen va dir:
Tinc gana!
 La Maria, no s’ho va pensar gaire, va encetar un bull de la llengua d’aquells tan bons que, des de la mantança del porc, el guardava per una bona ocasió,  i  li va fer un entrepà ben gros. Més tard el nen va deixar anar una altra vegada:
Tinc gana!
Però quan va veure que l’amfitriona anava de cara al bull, va dir:
Tinc gana de casa!
I doncs, què menjaries a casa? va dir la Maria i el nen va respondre...
Pa amb oli.
Bé, això sí que va tenir una solució ben fàcil!

El Miquel, un bon company de relats de tota una colla d’internautes, va proposar una frase perquè la gent fessin un escrit que hi estigués relacionat. Realment era una frase molt intel·ligent, i d’entrada semblava senzilla. Això era el que aparentava... perquè  després els companys no ho van trobar gens fàcil alhora de posar-ho a la pràctica. Però, al final, la majoria se’n van sortir com van poder!

“Fes als altres el que tu creguis que has de fer; si no se’n surten és problema seu”

3 de març de 2014

divendres, 21 de març del 2014

UN DIA DE BOIRA. 1a. Part. Relat Negre.


La llarga nit ha estat inquieta i tenebrosa. Mentre donava voltes i voltes en el llit, un malson rere l’altre omplien els meus pensaments. Les idees vagaven perdudes, sense final, en el cercle viciós de l’abans a l’ara. L’única obsessió que no vagava pel meu cervell era el futur immediat. Semblava ben bé, que aquest proper projecte, simplement el demà, no hi fos dins la meva ment. Com un cortinatge atapeït, pesant i opac una boira espessa cobria la porta tancada de l’esdevenidor. 

Arrossegant els peus, com un vell xaruc, he caminat amb gran esforç fins la persiana del finestral de casa que dóna al carrer. El meu desig és que en obrir-la, una petita claror del sol hivernal il·luminés l’exigu menjador i la meva vida. Les altres dues finestres del pis donen a un estret pati de llums, clos com un sepulcre, d’on pugen les desagradables olors dels wàters durant el dia, barrejades al migdia amb el tuf de col bullida i refregida amb que s’alimenten els meus veïns. 

Però avui com ahir, com tota la setmana, els dies de boira tapen el sol un jorn rere l’altre. Miro a fora, i tot té el color gris del no res. Miro dins meu, i el meu esperit, tampoc llueix cap altre color, tot té la mateixa tonalitat grisosa, igual que la meva existència.

Exasperat, tan molest amb l’exterior boirós com amb el meu propi jo, he pres de la pica dels plats el ganivet de l’avi, un vell record de quan va treballar a l’escorxador. És una eina d’acer ben trempada, grossa i afilada. Sense pensar res, més aviat negant-me a mi mateix la possibilitat de raonar, he fugit anímicament del meu interior. El meu propi esperit intangible s’ha escapat i aleshores amb calma, sadollant-me de satisfacció per la meva llibertat, he iniciat el ritus de l’avui sense demà. Plaent-me del meu propi dolor he començat fent osques a la pell del meu braç, seguidament quan he trobat el lloc adient he iniciat la meva singladura. Primer, amb un moviment força lent, calculat i fred. Després amb suavitat, he anat aprofundint, gaudint de la lentitud, sentint de grat el mal que m’infligia, finalment he tallantat la meva carn. Immediatament ha brollat una gota, més tard, un rajolí, i finalment amb magnificència, un raig vermell de sang brotà del meu canell, trencant el gris de la meva vida i de la boira.  
 
Llavors en veure vessada la meva pròpia sang, immediatament m’he penedit d’haver-me ferit. He deixat el ganivet damunt el marbre de la cuina i prenent un drap; mig net, mig brut (en certs moments no importa gaire la netedat), per embolicar-me les laceracions que una rere l’altra m’he auto-infligit. 

Perquè ben pensat, què guanyo amb el color vermell tacant les rajoles del terra i les llosetes de les parets del meu pis, si a fora continua tot gris per la boira? Un miler de vides anònimes, amagades dels ulls de molts i amb una gran quantitat de sang, poden ajudar-me a acolorir fàcilment amb el color rogenc de la vida, els carrers i les voreres de la meva petita ciutat. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 20 de març del 2014

AMATLLER FLORIT


L'ametller és un dels primers arbres en florir encara en temps de ple hivern, quan els sol comença a escalfar una mica, l'ametller ja es desperta i es comença a omplir de flors blanques o rosades que anuncien alegrament que la primavera s'acosta i va omplint de color el trist paisatge hivernal.

 
Aquest any ja fa dies  que en alguns llocs han començat a florir els primers ametllers, camps i marges s'alegren amb el color;  aviat nous arbres s'afegiran a la floració i entrarem  de ple a la bonica estació de les flors.
 
Aquest poema de Joan Maragall, en aquests dies d'anticipada primavera,  ens seveix com a homenatge al primerenc ametller.

A mig aire de la serra
veig un ametller florit
Déu te guard bandera blanca
dies ha que te delit
 
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol núvols i vent.
No ets encara el millor temps
però en tens tota l'alegria.
 
 
19/03/2014