Ser o no ser, és la qüestió. Aquestes paraules em porten mil enyorances. La més important i més fixe en la meva memòria és aquella funció de teatre, un capvespre, a l’amfiteatre romà de Taormina. Sentíem el remor de l’aigua brava trencant-se en onades rabioses contra els esculls de la costa. La lluna ens il·luminava amb la seva claror fantasmal i al mateix temps era còmplice i protectora dels ensomnis de la nostra joventut.
Ara sé, que n’arriba a ser de
fugissera la memòria. És capaç de recordar un munt de detalls, sense situar-los
en cap lloc ni cap temps determinat. Fins que com un llampec es trenca el teló
de l’intel·lecte, unint-se els records i els sentits en un únic recull de
nostàlgia.
Quin ha estat el detonant de
tots aquests pensaments? Certament, la jove infermera que em passar pel meu
costat ha deixat una flaire, la de la fragància del llessamí barrejada amb
l’olor del seu jove cos. L’aroma i la seva feminitat perfumen l’aire xafogós de
l’habitació.
Sí, ara me’n recordo vivament,
com si l’ahir fos avui, de l’amfiteatre, del remor del mar, de l’aire que
portava les olors salines del mar quan bufava d’orient i el perfum dels
llessamins quan venia de terra endins.
I tu, noia de les meves
quimeres i dels meus amors. La de les cames llargues i les sines breus. La del
somriure amable i la rialla alegre i cristallina. Plena de vitalitat i ànsies
de viure, tot junt, en una sola persona.
Somnis de joventut, que com vitralls
de vius colors, movent-se en l’aire d’aquells matins, són els records dels anys
passats i ara omplen de pensaments la minsa i curta resta de la meva vida.
Què n’és d’estrany que ara
esperant el darrer pas les idees de jove omplin els meus miratges. Més ara, la meva
ment no vol pensar en la propera mort.
Una i altra vegada retornen com
un flash-back a la memòria aquells
instants de la nostra setmana en l’illa i la teva presència omple els curts moments
que em queden.
Messina, Palerm, el mar, el
remor de l’aigua, l’olor de llessamí i tu, Clara, la de la rialla franca i
sense cap parany.
Érem joves, brillaven en les
nostres cares les idees del futur, dels sentiments i de la passió que omplia
les nostres vides. Sicília tota, plena de sol, el cel i el mar blaus, la dels records
que encara vibren dins el meu cor i em fan frissar el cos.
La primera xicota, la primera
noia, el primer amor i la primera pèrdua de moltes altres en el pas del temps.
L’accident et va arrabassar l’existència, estimada Clara, i al meu cor va esfumar-se
tot el desig de viure. Finalment vaig retornar a la vida, poc a poc,
esforçant-me, vaig lluitar contra la desídia de la ment, i vaig reprendre un
camí. Altres moments, en el transcurs dels anys, m’han fet sentir i estimar,
però el teu record i aquella rialla fresca, sentida i profunda mai ha tornat a
les meves oïdes.
Han passat els anys, la vida m’ha
estat generosa: esposa, fills i néts, que m’han ajudat a emmagatzemar aquells
records, però mai a oblidar-los totalment. Només van restar lleument arxivats
en la memòria del temps. Però ara, estès en aquest llit espero amb ànsia el
darrer i si pot ser breu instant de l’últim pas.
El “bip” intermitent va
fent-se tot seguit, malgrat he estat sempre a la meva vida un mal creient faig
un esforç per iniciar aquella primera oració d’infantesa: Pare nostre, que
esteu en el Cel...
La fragància s’apropa i
escolto una veu que diu: “ S’ha quedat com adormit, però amb un somriure al
llavis. Potser que li tanqui els ...”
Taormina, llessamí i tu,
Clara, heu renascut a la meva memòria al sentir l’olor de...
Miquel Pujol Mur.
