ALESHORES VA COMENÇAR...II

Com un aficionat de l’art, enamorat de la forma humana, vaig fixar-me més en la seva cara lleugerament bruna, de sol i natura. Els llavis molsuts, les orelles petites i un nas proporcionat de princesa romana. Ai! Que hi podia fer més que admirar-la abstret, com si fos una serp que guaita fixament la seva víctima, però en aquest cas era a la inversa, malgrat ella era la presa,  jo era el seu subjugat i rendit admirador. 

La front alta i pura, les celles clares, com el seu cabell daurat, i a sota els ulls d’un blau intens que seguien els moviments de la gent plens d’aquelles guspires que mostraven la seva alegria de viure i que transmetia també a les seves amigues. Desitjosa segurament de ganes d’obrir-se i fruir d’un munt d’aventures, potser inconscientment, sense adonar-se del perill a  causa de la seva joventut. 

Els seus ulls m’enlluernaven amb el blau que a vegades em recordava el color canviant del mar en una platja tranquil·la  i altres cops refulgien com l’aigua marina al xocar amb els esculls i les roques d’una costa brava. 

Que n’és de preciosa, jove i oberta a un nou món com la rosa mig oberta que vol escampar la seva fragància a tots els seus voltants. 

I la música sonava, sonava i sonava, i jo em deixava portar pels seus acords, la seva melodia i l’encantadora presència femenina que alegrava el meu cor.

Llavors va començar a sonar aquella música tan estrident que bruscament m’aparta del meus somnis barrejats de records, de tendresa i d’amor recordant-me que havia d’anar a dinar a la residència.   

Mentre caminava, ajudat pel meu fidel bastó, recordava els versos d’en Josep Carné que diuen. 

Passen tres noies, totes de blanc

sota una pluja de sol batent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent. 

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;

sembla que estrenin el goig de l’herba

i que refacin el cor del món. 

¡ Oh, nova glòria, ben tost memòria!

! Ulls que llampeguen i boca ardent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent! 

Potser records, potser vivències, potser...tantes coses que afloren i em fan reviure de nou altres instants inoblidables regalant-me un nou moment de dolç amor platònic.

 

Estranya paraula amor que abasta un sense fi de sentiments, idees i passions que reneixen sense importar l’edat,  i sense voler,  dins la nostra pròpia anima interna.   

Miquel Pujol Mur.

HO ESTÀ EL MÓN... O BÉ HO ESTEM UNA MICA TOTS?

“Definitivament haurà de rendir-se a l’evidència de què aquest món està boig”

Sacha Guitryl

Definitivament, d’avui no passo, m’hauria d’aprimar almenys 10 o 12 quilos! Per tant, després de les festes començo aquella dieta tan fantàstica que, si la faig com diuen,  els puc perdre en un tres i no res.

Haurà de fer-me afecte molt aviat, sinó no podré estrenar aquell conjunt tant mono que m’he comprat per les rebaixes. Me’l vull posar el dia que ens hem de trobar amb el meu  amic Internauta.

De fet, li vaig enviar una foto que no era la meva. No volia que sabés que sóc baixeta i una mica rabassuda. Sempre queda més bé si l’altre creu que tens un bon pamet. Ves a saber si la que m’ha enviat ell és autèntica!

Rendir-se als meus peus... Crec que, en l’últim e-mail, es va expressar d’una manera que volia dir això.  Que es rendiria als meus peus davant una bellesa com la meva.

A vegades, faig les coses de manera massa impulsiva! Després no sé  com me’n sortiré. Però no es poden perdre mai les esperances, tot i que sóc conscient que els miracles ja estan passats de moda.

L’evidència és que jo, realment, no sóc ni alta ni prima, sinó tot el contrari. Això sí... la meva simpatia dona mil voltes a la de les noies més esveltes que hi pugui haver sota la capa del cel

De totes maneres, estic convençuda que ell tampoc no m’ha dit tota la veritat. Per tracaleros els homes! No hi ha ningú que els guanyi, sobretot als italians que diuen que són molt pillos!

Què em puc imaginar d’un paio que no conec de res? És clar que... sembla sincer, quan explica sobre les propietats que té i els cotxes, però no me’n puc fiar massa...

Aquest noi seria un bon partit... si fos cert tot el que diu, és clar!

Món... em va dir que es deia Món. És un nom ben estrany! És la primera vegada que el sento com un nom de persona. Potser és un diminutiu. Qui sap, segur que també és una trola!

Està bé! S’ha acabat de pensar tantes tonteries! Ara el més important és centrar-me en la meva dieta. A veure: la verdura, el tall a la planxa, el brou diürètic...

Boig per tu... Servil i acabant boig per tu... M’agrada tant aquesta cançó de “Sau”! Ben mirat, ja ho estem tots una mica  bojos!

LA PERRUQUERA

“Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut” – Anònim-

S’havia quedat sense feina com tanta altre gent. Treballava a una perruqueria i la disminució de clients va fer que haguessin d’acomiadar gent; li va tocar a ella i a una altre companya, això que ja feia sis anys que hi treballava.

A la noia li agradava molt la feina i no sabia estar-se  a casa sense fer res, encara que  tenia dos nens en edat escolar, però quan aquests  eren a l’escola s’avorria molt, a més tenia al marit també sense feina.

Era jove i tenia empenta, per això no va dubtar gens quan li va sortir aquella oportunitat d’establir-se pel seu compte. Va ser al veure aquell rètol de que es llogava una perruqueria totalment equipada, ja que feia uns mesos que s’havia jubilat la mestressa.
 

Tot i la seva joventut, va decidir provar-ho . No tenia diners, però tenia energia. Va capitalitzar l’atur i  ja en va tenir pel traspàs i amb unes poques reformes i un curset accelerat sobre noves formes de tall i nous  looks ,  va decidir obrir.

La família i la gent li deien que s’havia tornat boja, obrir una perruqueria quan hi havia tanta crisi.  Que si es donaria un clatellot. Que si ho perdria tot i es quedaria sense res..... ells sempre els responia  que,  “qui lluita pot perdre,  qui no lluita ja ha perdut”  i així desarmava els seus opositors.

El seu intent era donar un servei a la gent amb pocs recursos, persones grans,  gent aturada, per això va posar preus molt assequibles entre setmana, el dissabte aquests pujaven una mica més, però no eren cars. Amplitud d’horaris, obria moltes hores al dia, ja que els diferents horaris de treball eren una dificultat per moltes persones per accedir al servei, això ho havia constatat quan ella treballava . També va enviar propaganda a familiars, veïns i amics .

Fa vuit  mesos que ha obert i està contenta, si de primers hi anaven la família i els veïns amb la propaganda d’aquest a anat aconseguit  més clients, això dels horaris també li ha ajudat, junt amb el seu caràcter obert i el seu ull per captar el gust de les clientes i els saber aconsellar-les el que millor els hi queda. De moment va cobrint despeses, i es fa un  sou normalet, ja li està bé, sap que més endavant haurà de pujar una mica els preus, però de moment els manté .

Les darreres festes, va treballar força, hi va anar molta gent, algun dia va ser de ple total, que fins es va plantejar llogar una ajudanta, però va desistir al saber els impostos que havia de pagar de més pel fet de llogar a algú. Va decidir continuar sola, no podia pagar tants diners. Algun dia que estava molt apurada la seva germana li donava un cóp de mà  rentant caps.

De moment se’n va sortint, tot hi els mals auguris de la gent; fa una feina que l’apassiona, té una clientela fixa i es fa un jornal, que més pot demanar. De fet és ben cert el que diuen,  que qui no lluita no aconsegueix res.

 /10/02/2014/

ALESHORES VA COMENÇAR...I

Estava assegut en el parc Schierbeck situat a la part alta de Puigcerdà. Davant meu l’estany resplendia amb el sol de la primavera quan aquesta s’acosta a l’estiu. Feia pocs dies la neu havia marxat de les muntanyes, tret d’alguna glacera que blanquejava en algun indret mig amagat del Pirineu.

L’orquestra municipal oferia un dels seus clàssics concerts dominicals i els del bar havien posat tendals i taules per aprofitar l’ocasió. Davant de la glorieta l’ajuntament havia fer posar varies files de cadires per als oients que volguessin escoltar la música i estalviar-se la consumició.

Jo, com a client preferencial de cada dia, havia ocupat el millor banc del parc, mig a l’ombra, mig al sol, protegit del vent i amb una ampla visió dels racons i raconets de l’indret. Observava entretingut el capbussar-se dels ànecs en la recerca d’aliments, també la majestuosa i bonica desfilada dels quatre cignes blancs que feia uns dies vivien, en les aigües blavoses i netes del petit llac, segurament reposant del seu llarg periple continental.  

Sobtadament vaig adonar-me de la seva presència. Estava acompanyada de dues amigues més o menys de la mateixa edat. Tenien les tres aquella edat imprecisa de quan una nena és converteix en dona, però encara no ha perdut els moviments i la gràcia infantil.  

Potser la forma correcta de descriure-ho seria dir quan la poncella comença a entreobrir els seus sèpals i mostra la vermellor amagada dels pètals de la futura rosa.  

Me la mirava atentament, és que era tan maca i tan jove que els meus pensaments flotaven, sense malícia, dins un espai de felicitat. Sí, d’innocent felicitat, aquell breu instant quan els llavis és destensen involuntàriament en un somriure amable.

La tenia davant meu, asseguda amb les seves amigues en una tauleta, en aquell parc de l’estany de Puigcerdà. Jo, des del meu banc proper, però distant, podia observar-la sense que s’adonés de la meva mirada un xic especulativa. 

Vestia un vestit vermell d’una subtil roba que és movia i s’arrapava al seu cos seguint el caire de la lleugera brisa. Les cames estilitzades i brunes dansaven seguint el ritme de la música. I els seus peus, calçats amb unes sandàlies daurades, em mostraven les ungles pintades d’un color nacrat i també es movien puntejant la melodia.

La cintura breu, era encara molt joveneta, però sota la lleugera tela del vestit, les sines es marcaven fermes i vibrants, com una promesa de feminitat. Els braços prims, signe de joventut, és movien en aquella forma tan llatina d’expressar-se, acompanyades de mil i un moviment de mans, com si fos la forma més planyen de fer entendre les paraules. En certs moments els seus braços i les seves mans semblava que dansaven amb els moviments d’una odalisca  captivant al enamorat. 

Llavors, com en un examen de femenina bellesa, com si jo fos un Paris mitològic que entrega la poma d’or, premi a la bellesa, a Helena, els meus ulls pujaren una mica més.  

M’esplaiava observant el seu coll gràcil i de fàcils moviments que gaudia movent segons la tonada musical. Els seus cabells ondejaven al vent mostrant altres parts no menys agraciades de la seva fisonomia.

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

SOPA DE CEBA

 

Quina flaire vaig sentir només entrar a casa aquell vespre. Una tebiona olor a ceba i altres aromes van inundar les meves narius. Vaig endevinar que la mare estava fent una sopa de ceba. La que més m’agradava.
 

 

Amb el constipat que tenia i el fred que feia a fora, res hi a millor que una senzilla i reconfortant  sopa de  ceba, una de les meves preferides, i la mare ve que ho sap. De fet mentre pujava l’escala pensava que no menjaria res, només tenia ganes de ficar-me al llit. Segur que tinc febre i tot, tinc fred fins al moll de l’òs.  Un antitèrmic i al catre falta gent. Però al sentir aquella oloreta de sopa calentona he canviat de parer.

Que bé se m’ha posat la sopa!  Fins penso que m’ha alleugerit el constipat. De totes maneres, al darrera amb prendré  l’antitèrmic i em ficaré  al llit, que demà serà un altre dia;  segurament em trobaré millor i podré continuar amb la feina amb normalitat. De la manera que estan les coses avui dia, hem de mirar de no perdre dies de feina.

12/01/2014

ROMANÇOS DE QUAN EL CREADOR DESCANSÀ

Era en els dies meravellosos de la fantasia quan els homes encara no és coneixien en aquest mon i els astres, ja vells de mil·lennis, començaven a rebel·lar-se contra el seu Creador. Tal vegada el titllaven de vago perquè el darrer dia quan va acabar la tasca de Creació i se’n va anar a descansar va deixar-se moltes coses per polir.

¾    Apartat! - deia el vermell Mart a la blava Terra- no veus que fas nosa, sempre aquí, enmig del lloc per on he de passar per donar voltes a l’ardent Sol, me’n trabucaré i aniré a caure enmig de les seves flames i aleshores a més de vermell seré socarrimat.

¾    Tu estaràs socarrimat com dius, però fixat per culpa teva i del graponer i maldestre  senyor de l’Univers, aquest que fa anys i panys va marxar a reposar i encara no ha tornat. Quan vam ensopegar en la nostra anterior volta, fixa’t del cop que em vas donar en va sortir aquesta mena de cosa que diuen Lluna, que no fa més que seguir-me per tot arreu com una paparra i de qui no em puc desprendre mai.

¾    Ui! Què ets fina, filla meva? Jo d’aquestes en tinc dos i no protesto. Quan volto lluny del Sol em fan companyia i els seus xiulets al voltar a prop meu són com música celestial. Ben bé, no podia ser d’altre forma ja que nosaltres estem al Cel, m’agafés?

¾    Ets un ximplet. Si no fossis un guerrer tant busca-raons potser m’enamoraria de tu. Saps què? El vermell aquest et cau força bé, sembles un Déu.

¾    Oi que si, veritat que sóc eixerit? Ens ajuntaríem tu i jo i després en tindríem molts de petits que ens seguirien per tot arreu.

¾    Calla, calla! Com aquesta que em vigila sempre. No! Ni parlar-ne! 

¾    I aleshores si fossis Saturn que diries? Aquell vell d’allà baix, que en té varies, està molt content per que diu que són com mosses que el persegueixen i el fan sentir jove i desitjat. Crec que això de les saturnals amb deesses el porta una mica ximplet.

¾    Tu diràs el que vulguis, planeta de la Guerra, però a mi em cau l’ànima als peus tenir aquesta nosa sempre lligada, sempre donant voltes al meu costat. I per la nit, sempre la trobo mirant-me fixament per veure si dormo, jo diria que com és troba sola vol fer la xerradeta. Però no! Que encara hi ha classes i un astre tan petit i subaltern no és mereix la meva atenció. Imaginat que en comptes d’una estiguessin guaitant-me tres o quatre, per tornar-se boja! Creador, a veure si baixàs i ho arregles d’una vegada! Creu-me, n’estic farta!

¾    Bé, me’n vaig, que sinó perdo passada- Digué en Mart.- Noia, el blau et queda molt formós, però ets una mica plena d’escarafalls. Tu, no saps res de l’amor! A reveure, si canvies d’idea a la propera volta m’ho dius. 

La Terra ja s’ho va pensar i va estar a punt d’acceptar. Ben bé va anar d’un pèl, però el Creador va despertar-se i al veure el desastre del seu invent, ficant un dit a l’eteri espai el va remoure, tal cop com si nosaltres donessin volta amb una cullereta en un got d’aigua, i tot va tornar a voltar sense ensopegades. La Terra i Mart mai van trobar-se altre cop, sinó que guardant una prudent distància.

Per sort, per què altres no van tindré tanta sort, sinó fixeu-vos amb els cometes, els asteroides i altres petits cossos que volten en l’espai. Són la mostra que la trobada dels astres enamoradissos no va acabar mai gaire bé.

" Definitivament haurà de rendir-se a l'evidència de què aquest món està boig"   Sacha Guitry. 

Miquel Pujol Mur.

SANT JAUME DE TUIXENT. JOSA I TUIXENT. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem en aquesta ocasió l’ermita romànica de Sant Jaume de Tuixén situada al costat mateix de la carretera de Josa a Tuixén.

 

La vila de Tuixent amb les seves esglésies, entre les quals consta Sant Jaume, fou llegada pel comte Borrell II de Barcelona-Urgell a Santa Maria de la Seu en el seu testament datat el 993.

Aquesta donació posteriorment fou confirmada pel seu fill Ermengol d’Urgell i el seu nét Ermengol II d’Urgell.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En la confirmació del 1029 realitzada per aquest darrer és on figura com a església de Tuixent, Sancti Jacobi apostoli, que queda així adscrita al capítol de la Seu d’Urgell, i de la qual no s’ha localitzat cap més notícia ni esment documental.

     
Actualment a Sant Jaume de Tuixent, sols se celebren actes religiosos de manera eventual.

És un edifici d’una sola nau, capçada allevant per un absis semicircular, obert a la nau per un plec que forma l’arc presbiteral.

La nau és coberta amb una volta de fusta, mentre que l’arc presbiteral i l’absis són coberts amb voltes a carpanell, molt rebaixades. 

La porta s’obre actualment en la façana de ponent, en arc rebaixat, i en la façana sud s’obre una finestra de sola esqueixada, mentre que l’absis no presenta cap obertura. El portal primitiu, el qual es troba tapiat pel costat de migjorn, presenta un arc de ferradura. 

Fou allargada en època posterior però la coberta d’aquesta part va caure. L’any 1983 l’església tingué obres de restauració que desmuntaren aquest allargament retornant la capella a la seva dimensió original i obrint la nova porta. 

 

A desgrat de les reformes la capella de Sant Jaume es considera una obra de final del segle XI o principis del XII. 

El temple està estretament vinculat a cal Rot, una casa propera, actualment en ruïnes, els darrers pobladors de la qual tenien dret a ser-hi enterrats.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.