REFLEXIONANT

 “No pots desar la vida en un calaix, ni esborrar les petjades dels camins que mai més tornaràs a recórrer”

La Glòria estava llegint aquella reflexió en una tarda tranquil·la de juny. Un somriure amarg és dibuixava en els seus llavis. “No pots.. no deus...” és molt fàcil de dir. Jo he tancat una part de la meva vida en un calaix amb pany i clau i voldria poder esborrar totes les vivències d’aquell temps , un camí que mai més voldria tornar a trepitjar. Cal seguir endavant i deixar-se de mirar enrere. Ara estic bé i vull continuar així.

Pocs dies més tard, un matí esmorzant fullejava el diari i va llegir una noticia la va  trasbalsar  “Avui surt en llibertat provisional J.P.R. pel seu bon comportament i penediment dels seus actes...”  No, no pot ser que el deixin sortir tan aviat... temia tant aquest dia i ha arribat. Bon comportament ... penediment... les  coneixia  tan bé aquelles paraules.. excuses... juraments que el vent s’emportava tot seguit . 

Havia estat casada 35 anys amb aquell home. D’aquell  noi jove i afable que la va enamorar no en quedava res. Molt aviat s’havia convertit en un home gelós, amargat, dèspota i cruel ....Deixar de treballar  ho havia considerat una prova d’amor, ell guanyava pels dos, només havia d’estar per la casa i per ell; aviat em vaig adonar que això era només per tenir-me sota el seu domini. Una forma  de presó per poder-me controlar del tot. Em controlava els diners, les sortides de casa, les amistats, que  aviat van desaparèixer totes.

Els maltractaments primer eren només psicològics, no feia res bé,  em cridava per tot. Quan va néixer l’Andreu em vaig bolcar amb ell, però aviat fins del nen   estava gelós. Als deu anys el va posar  en un internat, dient que era pel seu bé, per tenir una educació brillant. De res va servir la meva negativa, ni els meus plors. Als dotze el va enviar a un a l’estranger.  Em va anul·lar com a mare i com a persona. Vaig  arribar creure que jo era la culpable de tots els malts que ens passaven.

Pors, angoixes, desesperació. Esperant amb temor quan ell tornava de treballar,  del humor amb que arribava... si les coses l’hi havien anat malament descarregava la seva ira damunt meu . Després al veure els morats i les ferides em demanava perdó que mai més hi tornaria i jo me’l volia creure.

Fins que un dia vaig trobar una amiga, en aquella nova veïna  que va venir a viure al pis de sota. Em saludava , creuàvem paraules en trobar-nos. Un dia ell  ens va veure parlant, sortint de l’ascensor , ja em va escridar i després em va prohibir que hi tingués cap tracte... “no veus que és una meuca” –em deia-  No l’hi vaig fer cas i vaig seguir parlant d’amagat amb la Laura, mentre ell era al treball... havia trobat l’ amiga que necessitava; ella em comprenia també havia estat una dona maltractada...

Llavors em vaig fer forta i em vaig  rebel·lar, l’hi vaig  demanar la separació, la resposta... una pallissa colossal. Em va dir que si mai intentava deixar-lo em mataria . Estava atemorida. Sort vaig tenir de la Laura, li vaig començar a explicar tot el que em passava ...ella amb va dir que aviat ho va sospitar  i em va animar perquè el denunciés, ella m’ajudaria.  Aviat, però, ell es  va ensumar alguna cosa entre les dues, tot i que jo ho vaig negar, un dia que la vaig saludar anant amb ell, en arribar a casa  la pallissa va ser  brutal. La Laura va sentir els crits que feia i va avisar als mossos, van arribar a temps  i em van portar a l’hospital estabornida. Amb ell el van detenir i el van ficar a la presó acusat de maltractaments i intent d’assassinat.

Avui visc amb la Laura que va tenir cura de mi mentre estava hospitalitzada,  després,  com les dues vivíem soles i ens compreníem molt bé, vam deixar aquell poble i vam anar a viure a l’altre punta del país, lluny dels mals moments viscuts i per que no puguin localitzar-nos aquells que tan mal ens va fer. Amb tot aquesta notícia d’avui m’ha fet reeixir la por i la angoixa, però tinc la sort de tenir algú que m’anima i em defensaria arribat el cas.

El proper pas que penso dur a terme és localitzar el meu fill, que viu en alguna part del món, fent la seva vida. Ell, aviat es va desentendre d’uns pares que mai li’n  envien fet i l’havien deixat entre familiars  i internats. Poder demanar-li perdó,  poder reconciliar-me amb ell i si pot ser recuperar-lo.

05/06/2019/