RELLOTGES TOUS

Sempre que passava pel davant d’aquella litografia li produïa un no se què d’inquietud. Des que la seva amiga li va portar de Figueres on havien anat d’excursió i van visitar al museu Dalí. Va trobar interessant aquella reproducció del geni empordanès  i la va portar ja emmarcada, per l’amiga. Aquesta no li  va quedar més remei que penjar-la al rebedor. Un exòtic quadre de Dalí, surrealista, allà on fins fa poc i havia un bonic paisatge pirinenc, fresc i refrescant ara hi tenia aquella cosa horrorosa.

Aquell paratge inhòspit , la terra erma , on el cel i el mar que és  donen la ma sobre el penya-segat li produeixen cert desassossec, veient tots  aquells rellotges tous  pels que sembla que s’esmunyi  el temps i la vida.

Avui de nou torna a estar observant-los. Aquells rellotges que marquen el pas del temps; però són rellotges tous, deformats que s’ha anat desfent...  S’ha estovat com si fossin de plastilina i un infant petit els hagués remodelat de nou. Aquell penjat sobre un arbre nu, damunt de l’única branca que creix sobre una caixa de fusta damunt la qual un altre rellotge es desfà. Al terra sobre la terra àrida, marronosa, pudent, damunt una catifa rugosa, que li sembla més un peix dessecat, un altre rellotge s’emmotlla a la superfície rugosa.

Rellotges i mes rellotges, veu reflectit el pas del temps,  que no passa en va per ningú, i més ella que ja té una certa edat, aquestes coses l’anguniegen. Aquests rellotges abans eren durs forts, altius, que res els doblegava –pensa la dona- marcant el pas del temps... donant embranzida a la vida...    El temps que avança, no torna enrere, els rellotges són com una metàfora de la vida. Aquell posat fort i ferm  s’ha estovat. Els esculls de la vida,  l’amor, les il·lusions, els fills, els amics...  algunes i alguns s’ha esvaït, però n’han sortit d’altres. Les persones unes han marxat del costat, altres se’n han anat per sempre. Els fill han empres el seu camí. Els amics igual, alguns de nous, dels vell pocs en queden,,, La vida pren formes diferents  s’emmotlla a noves sensacions i experiències.

El paisatge desèrtic amb el mar de fons, et fa veure sol, t’enfronta a la teva soledat. Pots estar voltat de gent, però la vida la gestiones tu sol, les teves pors i dubtes els has de resoldre tu a la teva manera , com vols o pots. Els demes podran influir. Per be o per mal, però finalment les decisions les prens tu sol. Jo davant la meva soledat.

La persona s’ha anat adaptant a les noves situacions que sorgeixen a cada revolt del camí de la vida. Aquesta es va modelant com aquests rellotges que s’esmunyen en la calma d’aquest mar i terra solitària, estovats, mig desfets .

Cada dia que passa es desfaran  un xic més, com jo mateixa. Com més vitalitat i empenta vaig perdem , més m’encongeixo i m’ esprimatxo, igual que aquests  rellotges que es van aprimant. Ens anem fonent , fins que un dia, aviat o més lluny  acabarem desfent-nos del tot com els rellotges i en fondrem amb la terra i en integrarem en  aquest paisatge desèrtic,  i ja nosaltres i el nostre entorn respirarem la calma eterna.

Endinsada en aquestes cabòries sent el timbre de la porta  que la  sobresalta i la torna a la realitat... Respira a fons i va a obrir a qui ha gosat pertorbar les seves elucubracions.

- 17-09-2018-