EL NOI DE LA BALDUFA

He estat caminant tot el matí. He pujat a veure la Verge dalt del cim i ens hem saludat a certa distància. No he pogut entrar al temple per què era tancat. Ara després de baixar els sis quilometres que ens separen els meus peus lassats necessiten descansar.

Paso per darrera de l’escola i escolto els crits alegres de la canalla celebrant un gol.

¾     Aquest grans sempre guanyen.- diu una veu infantil.

¾     Clar són més grans i forts. Xuten i dona por quant fas de porter. Però no et preocupis l’any passat van perdre. Eren un altres els grans que ja no hi són. Si hi ha sort els propers cursos estarem tu i jo en l’equip dels grans i ja veuràs que n’estarem d’alegrois.

Deixant d’escoltar les ànsies futboleres dels dos col·legials he continuat camí avall. He arribat a un petit parc on hi ha una font i un pedrís. M’he descalçat i he posat els peus a refrescar sota el broc d’aigua. Quin descans! M’he trobat animat de nou.

He mirat a dreta i esquerra i he vist a un xicotet que jugava amb una baldufa.

¾     Caram! Que n’és de grossa!- L’he dit admirat. Més que res per encetar una petita conversació.

Sempre l’estar callat com un mussol m’ha molestat. Malgrat les meves germanes m’ho retreuen amb aquestes àcides paraules: Parles més que un lloro i després ens ho criticaràs a nosaltres.

¾     Sí!- m’ha contestat lacònicament el noi.

¾     I, no és hora de classe. què no vas a col·legi.

¾     No!

¾     No pot ser. Has d’estudiar, no seràs sempre un nen que jugui a la baldufa.

¾     M’agrada.

¾     Però necessites estudiar per aconseguir una feina i tenir família.

¾     Bajanades!

¾     Home! Tothom ...

¾     Tu no treballes.

¾     Sóc gran. Ja he feinejat prou a la vida.

¾     Vés per on. Jo vull ser també lliure sense anar a col·legi.

¾     Abans has de treballar.

¾     No! No! Treballar mai. Lliure sempre.

¾     I el teu pare?

Treballa i no el veig mai. Sempre treballa per duu diners a casa.

¾     Veus!

¾     Prou! Em molestes. Vull jugar a la baldufa.

Vaig comprendre que encara no era madur i per madurar la vida ens ha de sotraguejar un xic. El meu “baldufaire” està verd, encara té molt per aprendre.

Vaig calçar-me de nou, i fresc com si la Verge hagués obrat un miracle, vaig marxar a buscar l’autobús.

Me’l vaig mirar per darrera vegada, i vaig comprendre que tot havia estat un somni provocat pel meu cansament. Ell mai havia de créixer i encara que petit ja era famós en una plaça del seu poble.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau