L’HOME DE LA GAVARDINA CLARA

(Un home pel carrer amb una gavardina blanca, se li acosta un desconegut, amb caputxa i li fica alguna cosa al a butxaca) 

El dia era fred i plujós, una espessa boirina cobria el parc, no es veia més enllà d’un parell de metres. L’home enfundat amb una gavardina  clara i un barret a joc caminava lentament per aquell lloc solitari, on en dies assolellats estava ple de mainada. Semblava no tenir presa. Mirava absent entre els difuminats arbres, que semblaven una munió de fantasmes observant els escassos vianants.

Un jove, atlètic i esportista, amb la caputxa del xandall posada apareix per l’altre punta del parc; fa un parell de voltes per l’entorn. Tot d’una, s’apropa a l’home de la gavardina i dissimuladament li posa un petit sobre a la  butxaca, llavors mira pels voltants i s’allunya corrent en direcció contraria.

L’home és fica  la ma a la butxaca neguitós, prem ben fort el sobre i s’allunya d’allà. Entre en un bar, s’asseu a una taula del fons  i demana un cafè ben carregat. Fins llavors no s’havia adonat que estava tremolant de fred. El bar estava ple de gent que es resguardaven del mal temps. Tothom estava capficat amb les seves coses i ningú es fixava en ell.  Beu el líquid ben calent i es retorna un xic. 

 Treu el sobre de la butxaca frisos... llavors sona el mòbil, veu que és la seva dona. Contesta secament amb un “ Et dic que no em truquis... estem al mig d'una reunió... no puc parlar...vindré tard...”  i  tanca.  Encara té el sobre entre les mans, el cor li batega amb força, finalment l’obre de cop,  en treu una petita targeta blanca  amb una breu nota  ...   “T’espero d’aquí a una hora a l’hotel Emporio, hab. 115.   Ferran”

Deixa els diners del cafè damunt la taula i surt prest del lloc . Ja al carrer camina lentament amb un mig somriure als llavis, en direcció al lloc de la cita.

06/11/2015/