dimecres, 6 de maig del 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VI.

MERCÈ

El Joan, està recolzat en una gandula encoixinada, en el jardí del centre de rehabilitació. S’ha hagut de recloure a l’adonar-se de la difícil tasca de sortir, per voluntat pròpia, de la seva forta addicció a l’alcohol i les drogues. 

Acaba de rebre una carta de la seva mare. La Mercè, a qui va haver de recórrer a la seva última i humiliant derrota. La dona va tenir aquella fortalesa d’ànim necessària, davant de les adversitats, pròpia d’una mare. Malgrat el seu fill l’ha hagi decebut profundament, l’ha ajudat al màxim.  

Per resoldre la situació finalment la Mercè, dolça mare, va empenyorar la casa i pignorar les terres rebudes d’una herència dels avis. Així va manllevar els diners necessaris per l’estància del Joan en la clínica de rehabilitació. També van servir per solucionar, sense gaires aldarulls, els problemes econòmics dels diners defraudats a l’empresa. Tot ho va donar per ben empleat per salvar el fill de l’escàndol, causat per la seva  boja i trastocada aventura amorosa.  

La Mercè, procura en les seves cartes parlar-li del dia a dia del poble. Així vol que renovi els records feliços i també transmetre-li una gran part de la seva tendresa i bona voluntat.  

El Joan, somriu al llegir les paraules de la mare que escriu sobre un fet natural del lloc on viu. “Quan vam sortir de la llar d’avis havia mig metre de neu”. 

El Joan recorda amb nostàlgia el bonic poble de muntanya, on va néixer, situat en les muntanyes pirinenques. Quasi cada any, la neu cobria amb el seu mant els carrers, i la quitxalla es perseguien els uns als altres cridant i esvalotant. Per sort, en aquells carrers, havia aleshores poc transit, i tot acabava amb alguna que altra rebolcada per la blanca superfície. 

Quan anys han passat i quantes vivències! El Joan, posant-se còmode,  recorda la seva darrere bogeria. I rememorant anys enrere sent les paraules del pare, pobre pare, tants anys ja que és mort, que li deia: “Tu Joan vigila que quan veus un pal d’escombra amb faldilles ja t’engresques”.  

Aquesta última aventura li ha demostrat que el pare tenia molta raó, llastimosament ara ja no li pot donar. Quanta saviesa, transmesa d’anys i panys, havia en aquelles paraules! Els fets recentment viscuts li han demostrat que eren veritat, però se n’ha adonat quan ja havia caigut de ple en el parany. 

El Joan està impressionat per la fermesa de la seva mare. La Mercè, mai li ha fet un retret ni li ha llançat a la cara el seu comportament. Només la seva mirada trista i angoixada són un regany sense paraules.  

El Joan, ara té temps de reflexionar, i veu que la darrere part de la seva vida ha estat un desgraciat episodi que no pot tornar a repetir. En els anys passats des de la mort de la Míriam  primer va caure en la solitud extrema. Després va creure en l’amor d’una noia que quasi podia ser la seva filla. I ja per acabar havia anat a parar al pou de l’exacerbada sexualitat. Portat pel desig que sentia per una dona que només buscava el seu propi profit. La va seguir com un tendre cadellet, sense dir ni un no, fins a dins de l’infern de la drogues i l’alcohol. Va perdre l’apreciï dels altres socis de l’empresa. Es van esfumar tots els seus estalvis i pitjor encara també els de la seva mare. 

Ara ja serè i amb el cap bastant clar se n’adona del mal camí recorregut en aquesta anys i el rossega interiorment el seu penediment. Sense feina i sense diners ha de tornar a començar, com quan era jove. Però els anys han passat, ha perdut aquella innata força de la joventut però té l’esperança que l’experiència l’ha d’ajudar-lo a refer la seva vida. 

Tampoc les seves ambicions són les mateixes. Vivint una vida senzilla, com la que van viure els seus pares, en té suficient.  

L’esperança i la felicitat són una forma de satisfacció interior pròpia de cada ser humà.   

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada