dilluns, 25 de maig del 2015

REVIU GAIA. EMMASCARATS I ENSABONATS.

Els bons amics de GAIÀ CAMINAXDESCOBRIR ens fèiem arribar la seva nova proposta per passar un matí agradable i també per aprendre aquells oficis d’antany que comencen a ser oblidats, si no ho han estat ja, per les noves generacions.
 
 

Una sortida no exagerada de quilometratge, un preu adient i passar l’estona caminat i gaudint d’una part més de la nostra terra. 

Des de la plaça central on hi ha l’Ajuntament començaven la ruta circular que ens portava a conèixer una part del terme de Gaià. 

Finalment i quasi arribant al punt de sortida ens trobàvem la ben assortida taula on podien fruir d’un ben merescut esmorzar de pa amb tomàquet i tastet a la brasa (botifarra crua, pels no berguedans) i beguda, sigui refrescant o el bon vi. Per acabar el tallat o cafè amb llet.
 
 

Davant nostre havia una carbonera encesa que deixava sortir el fum malgrat la cobertura de fang. L’home que complia amb l’ofici de carboner tenia cura de què el foc no cremés amb massa força i així convertir la llenya amb carbó i no en cendra. Uns metres més enllà una gentil carbonera explicava la forma de muntar la llenya de la carbonera per aconseguir el tiratge del foc i la disposició dels troncs. També havia construïda una cabana per viure i vigilar el foc. 

I metres més lluny unes simpàtiques i simpàtics persones en feien una demostració com amb elements senzills fabricar sabó. Copiant l’escrit de Maria Estruch us passem la forma d’aconseguir un bon sabó segons una antiga formula. 

Durant la lluna vella del mes de gener es solia fer la matança del porc a les cases de pagès. En acabat, amb el que quedava a la caldera després de bullir la botifarra negra, els bulls, cotnes i tall del perol... , es procedia a fer sabó.  Aleshores s'afegien a la caldera d'altres greixos que ja no es podien aprofitar potser perquè eren de l'any anterior i s'havien tornat rancis o, fos pel que fos, ja no eren aptes pel consum humà. 

A aquesta barreja de greixos i aigua, en calent, s'hi tirava sosa càustica i pega grega i es feia bullir, bo i remenant sempre per la mateixa banda, per evitar que es tallés i que sobreeixís. Així es formava una mescla homogènia de color caramel, que quan s'enganxava al pal de fusta de remenar, ja estava a punt  

Llavors s'apagava el foc i l'endemà ja tenien una roda de sabó del mateix diàmetre de la caldera i d'un gruix de vora un pam, de color crema més o menys torrada. El sabó es tallava en porcions petites i es posava a assecar almenys un mes. El líquid del cul de la caldera encara s'aprofitava per netejar el terra, la comuna o els draps vells.

 

Aquesta era la manera tradicional de fer sabó, que vam voler reviure el passat diumenge 4 de gener de 2015. 

I tan neta que la volen!", acaba la dita. 

Encara recordo com la meva mare en elaborava a casa. Després van sortir al mercat les pastilles de sabó Lagarto. Quants anys han passat tant per unes coses com per les altres. 

Val la pena conviure un matí amb la gent de Gaià. Tenen moltes i bones coses a ensenyar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada