divendres, 29 de maig del 2015

TEMPS DE CONFUSIÓ.

Idees forjades seguint el llibre sense lletres de Salvador Vinyes i Cluet. 

Enmig de la plaça de l’ajuntament al migdia d’un dissabte l’home tot desesperat clama davant la tribuna de l’edifici.
¾    Aquí! 

Tant  li era no hi hagués ningú, només cridava per treure els agres sabors que porta dins el seu cos. 

Ha perdut el treball, l’ha abandonat la dona i els fills. A més se li han emportat tot el que posseïa, els diners, fins i tot, les llibretes dels pocs estalvis que tenien. 

Només l’havia quedat el que portava dins el bitlleter, i ara en donar una volta pel mercadet algun pispa l’ha robat.  

Enfurismat, amb el capcot, els punys closos i la mirada plena d’odi contra el món ha caminat des del passeig vers el bell mig de la plaça de sant Pere. 

Deambula fins les escalinates de l’església de santa Eulàlia i deixant-se anar s’asseu mig de gairell en un graó. En aquest moments és una titella a la que el titellaire ha deixat amb el fils flonjos. La mirada fixa i tèrbola d’abans vagareja per la barana de pedra del carrer com si d’un moment o altre esperes un miracle o el cataclisme final que acabés en la seva trista existència.  

Potser té l’esperança que la guita xica tregui el cap per sobre la barana i en lloc de trons i flames li portes la cartera robada. 

Un municipal se l’acosta i la seva presència l’acovardeix. Com si fos un turc vençut en la lluita contra els cavallets segueix el pas dels altres vianants i marxa. Guaita darrera seu per veure si s’ha marxat el malcarat vigilant de l’ordre. Dubtes i dubtes, més reflexions incertes volten pel seu enteniment.
¾    Què fer?   

Pot ser les figures dels plens, encesa i reflectint el foc el pot ajudar.
¾    D’on surten els plens? 

Del costat de l’Ateneu, potser li manllevaran un xic de menjar. 

Camina amb pas sigil·lós amb la seva esperança d’endrapar una mica d’aliment. Encongit passa per la vorera de la plaça, allà on fa més ombra, mentre dins el seu cap, trasbalsant més les seves idees, sona el pa- tum- pa- tum del tabal des de dalt la postada. 

Encara més espaordit l’ombra li recorda el gegant vell amb la maça aixecada i fitant-lo amb la seva cara negra. Aquell home cridaner cada cop s’acoquina més.  

          - Sense un duro i sol, pobre de mi!

Sent unes paraules dolces la geganta jove se li atansa i amb veu amable li diu:
          - Acostat al meu veral, que algú t’ajudarà. 

S’apropa, no ho té gens clar, posa amb frissança el peu sobre un graó, mira enrere amb temença. Sent un tro i els seus narius oloren la pólvora del petard de la guita gran.
          - Potser? 

Dubta i riu, tremola, mentre enmig dels nans vells va d’un cantó a l’altre, als acords de la seva música. Aquell nan em somriu, l’altre en guaita malament. La cara d’un nan o l’altre canvia i es mou a causa del reflex de la llum i la foscor. 

La confusió l’envolta, la ment desvarieja, la Patum a ple sol. 

Les diferents cares el rodegen, unes brunes, les altres confoses, tot és un caos. 

Riuen els nans joves, seriosos el vells. Les guites amb la seva dansa de foc i fum. Els gegants vells i joves i a la llunyania el so seré del ball de l’àliga mentre la figura es mou als acords de la música ancestral.  

El giravol com la vida, plena de llum; com la vida, plena de negror, com la vida; salta i riu, com la vida;  plora i ens prem el cor, com la vida. 

Un somriure entreobre els llavis de l’home com una benedicció del cel.
           - Què és això? 

Sant Miquel i l’àngel que brillen amb una llum blanca, amb una claror excelsa mentre abaten les maces sorolloses. La brillantor i l’esmortiment del soroll compassa el cor de l’home. 

Aquesta breu instant de pau defuig en rodó de cop, tot volta, la negror, la llum, el camí celestial, o de l’infern, la foscor, la pau, el cos li tremola mentre tot s’entrecreua dins la ment. 

Mira amunt, se sent com si fos un petit escarabat, un vil animaló al que el gegant jove trepitja, però no una trepitjada normal sinó d’aquelles que mouen el peu i volen fer desaparèixer tot rastre.  

S’endreça, el giravolt volta i il·lumina la plaça.
¾    Si és de dia!  

Sota la portalada de la Barruga, un record de joventut, aquell primer amor que es va fondre com les llums de la Patum. 

Temps de confusió, temps d’esperança. 

Miquel Pujol Mur                                      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada