ELS CASCALLS

Els cascalls, que bonics que eren. A casa, de petita, sempre l’havia vist aquesta planta, de flors grosses i formoses i de colors variats, a un costat de l’hort, formant una mica de jardí, amb algun roser, menta i la maria Lluïsa. Els cascalls, alegraven els conreus i a més tenien  propietats curatives. La meva àvia agafava les càpsules, quan havien caigut els pètals de les flors,  i les feia assecar i se’n posava una sota del coixí perquè   l’ajudava a dormir.

 A moltes cases, als pobles petits  tenien plantes  d’aquestes, al jardí o a l’hort. En feien infusions per calmar el mal de queixals i altres dolors forts, també en donaven als nens en alguns casos de mals forts.

 Una vegada va passar la guàrdia civil per aquells verals  i el veure les plantes  volia que les arrenquessin, que eren  molt  perilloses,  l’àvia li va contestar que sempre n’havien tingut a casa, d’aquelles plantes, des de feia molts, molts anys, i que no les  traurien. Es veu que aquells guàrdies eren de bona mena i no la van molestar  més. Més tard, amb els anys, per alguna causa va desaparèixer del jardí de casa.

 

Els cascalls són una mena de roselles, de la família de les papaveràcies , les seves llavors es fan servir per us culinari i també se’n fa oli de cascall, del seu làtex se’n treu  l’opi, la morfina i l’heroïna  se’ls coneix sobretot com “ la planta dormidora” (Papaver somníferum)   també rep altres noms com  o “pintacoques” o “rosella que fa dormir”. Els cascalls fan unes flors rosades, blanques o violàcies força grans. Les fulles són molt amples i d’un verd glauc, de manera que abracen la tija de la planta.

És originaria de l’Europa mediterrània, però la podem trobar arreu del món. La podem trobar de forma esporàdica pel camp, o pels marges dels camins, carreteres o camps abandonats. Sol néixer a la primavera o la tardor i si es planta a l’octubre o novembre.

 

S’ha usat des de l’antiguitat , ja era coneguda pels, egipcis,  grecs  i romans, que en coneixien les propietats  curatives i l’usaven com analgèsic.  Cap al s.  XVIII, el seu ús, impulsat pels guanys del Imperi britànic, es aclaparador a la Xina, on era fumat per milions de consumidors, a més s’estén també per Europa i Amèrica.

 

En el segle XIX, s’ha de fer menció especial a la dependència del làudan, un preparat farmacèutic format a base de extracte d’opi, safrà i vi. El descobriment de la xeringa va suposar nous usos pels derivats de l’opi: la morfina, la codeïna, l’heroïna, entre molts altres.

Del cascall se n’extreu un oli comestible que no conté cap droga; però d’ell també se’n treu l’opi  un làtex sec amb un alt contingut de morfina, entre d’altres substàncies psicoactives. Durant segles, l’opi va ser la medicina més efectiva que hi havia i era usat en tota farmaciola, sobretot per combatre dolors intensos.

Normalment, l’opi es sol fumar triturat i mesclat en tabac o marihuana i es pren en pipes especials. També es pot menjar o beure, diluït en alcohol o amb algun licor, així com pres en infusió. El seu consum indiscriminat provoca addicció i pres en dosis excessives pot acabar per paralitzar l’aparell respiratori i provocar la mort.

Durant el s. XIX i bona part del XX, el làudan, les tintures i la pols de cascall es dispensaven a les farmàcies a baix cost. Llavors, es començà a fer-ne un ús lúdic, a més de mèdic; però,  aviat els seus elements extra farmacològics, la política,  i l’economia van acabar per desterrar el cascall a la clandestinitat i a la prohibició, tot i que, com hem dit, hi havia un temps no massa llunyà  en què totes les cases en plantaven i l’usaven sàviament.

08/04/2015/