El Magí és un cambrer molt eixerit, els seus
clients el tenen en molta estima, sempre en té una per dir, un acudit per explicar. Al morir el
seu pare, ell tenia setze anys , es va haver de posar a treballar per
ajudar a casa, la mare estava delicada i
no treballava, a més tenia un germà petit. Sempre ha fet de cambrer i és un bon
cambrer.
Ara fa tres mesos acaba d’obrir un bar pel seu
compte, havia fet uns estalvis i al jubilar-se l'antic amo
pel qual treballava, va aconseguir el traspàs a bon preu. Va fer algunes reformes al local,
el va modernitzar un mica i gràcies al bon servei i al seu tracte amable, té
una bona clientela.
El Benet sempre esta malhumorat, no li agrada la
feina que fa, ni la vida que porta. És el director principal d’una empresa de
cosmètics , i troba la feina monòtona i avorrida, està cansat de manar, de
cridar, de tot.
Avui el Benet ha sortit abans del treball i ha fet
una volta pel barri abans de tornar a casa, al passar per davant d’aquell bar
tan ben arreglat, que no havia vist mai, s’ha parat a fer un cafetó. El Magí
li ha servit el cafè amb un acudit dels seus, ell se l’ha mirat amb cara de
pomes agres.
-
Perdó
, no el volia pas ofendre –fa el Magí-
intentava ser amable.
El Benet se’l va quedar mirant seriós, i quan
l’altre ja girava cua per anar-se’n, sense dir res més, aquest el va cridar
-
Atura’t,
vine un moment. No ets el Magí?
-
Si,
-va dir aquest secament- que ens coneixem d’alguna cosa?
-
No
anaves a l’escola pública de Sant Climent?
-
Si,
i això a que ve?
-
No
em coneixes? Sóc el Benet.
-
Caram,
el savi de la classe. No t’havia reconegut.
-
Sembla
que et van bé les coses.
-
No
em puc queixar. Faig el que m’agrada. I tu?
-
Doncs
jo estic fastiguejat de tot. Tinc una bona feina , dona, una filla... però
estic avorrit, cansat de la vida.
-
Caram
, si que et van bé les coses i encara et queixes. Jo només tinc una parella que
ens estimem i aquest bar i sóc molt feliç. Ho sento però m’esperen
-
Ja
m’explicaràs el secret. Vindré a veure’t
de tant en tant.
-
Seràs
benvingut.
El Magí torna a les seves obligacions, deixant el
Benet confús. Aquell pallús que era l’últim de la classe i sempre feia campana,
ara té un negoci i li va bé a la vida, està content i és feliç, en canvi a ell
que semblava que tot li venia de cara, és una persona amargada que no té il·lusió per res.
Encara li falta molt al Benet per descobrir que la felicitat no es tant en les
coses que es tenen, sinó en un mateix. Cosa
que descobrirà poc a poc en les successives visites al bar i parlant amb el vell
company d’escola, amb el qual acabaran
sent bons amics. Una clau per ser feliç, segons el Magí, és que ens apassioni tot el que fem i gaudim
del que tenim i no necessitem buscar i agafar-nos constantment
en les coses i objectes materials o en
les noves experiències per tal
d’aconseguir una engruna de felicitat.
06/08/2013
Si en té de raó en Magí...L'important no és el què tenim, sinó el què som...I en Magí és un savi!
ResponEliminaPetonets i bon diumenge, Anna.
És més important ser que no pas tenir, encara que a molts els costa de descobrir-ho.
EliminaPetonets de diumenge cap al tard M. Roser